La resiliència de l’espècie humana té una força saquejadora, capaç de devastar i violar el paisatge fins a deixar-lo esterilitzat. Els espais d’oci que mostra aquest treball generen, a primera vista, estupefacció. Després, reflexió. Llocs inhòspits es converteixen en la millor opció per passar la jornada de repòs, possiblement perquè, amb tota la seva lletjor, milloren els entorns quotidians.
Bona part d’aquestes fotografies han estat preses al Mediterrani, però d’esquena al mar, que justifica la presència de persones que neden, pesquen o juguen. La càmera, posicionada entre l’aigua i els personatges, desvela un territori profundament ferit, al qual es dona l’esquena per pretendre que no existeix, en una mena d’autoengany col·lectiu que converteix en paradís reductes del paisatge que un dia va existir. El treball premeditat amb la pitjor llum del dia reforça el caràcter desolat de les escenes.
Som una espècie oportunista. Cada diumenge, quan el Carrefour tanca, el seu aparcament buit ofereix una oportunitat plausible per prendre el sol, un espai lliure on plantar la bandera. Arreu del territori trobem indrets similarment inversemblants.
La nostra existència està emmarcada entre l’esdeveniment altament improbable del naixement i l’esdeveniment inevitable de la mort. Des d’aquesta perspectiva, cada segon de vida és perfecte.
La part més difícil de ser pare o mare és fer creure als fills que tot és possible i, al mateix temps, preparar-los per a les frustracions futures.
En la increïble resiliència de la nostra espècie, tant física com emocional, rau, paradoxalment, la tragèdia. Allà on altres espècies es rendeixen, nosaltres som capaços d’aguantar una mica més.
Mentre que les cultures tradicionals de caçadors-recol·lectors se sentien part de la natura, per al productor neolític, la natura ha passat a ser de la seva propietat. Aquesta ruptura en el fil relacional entre la natura i l’ésser humà és el canvi més distòpic que s’ha experimentat.
La qüestió no és si l’espècie humana s’adaptarà, sinó en quines circumstàncies es veurà obligada a viure.
La felicitat consisteix a fer coincidir les expectatives amb les possibilitats.
El nostre territori ha estat saquejat per terra, mar i aire. L’anomenada tragèdia dels béns comuns —terme encunyat per Garrett Hardin— descriu com diversos individus, motivats pel propi interès i actuant racionalment, acaben destruint un recurs compartit i limitat, encara que això els perjudiqui com a col·lectiu a llarg termini.
Per a una societat que valora els individus segons la seva capacitat de producció, no fer res quan s’està de vacances s’ha convertit en el sant greal del nostre temps lliure. I, considerant que la mort és un fet provat, és una gran paradoxa!
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis