La robotlució

9 gener 2020

Publicat a: General

 Deia Isaac Asimov que el que més l’entristia d’escriure sobre el futur del món que l’envoltava era comprovar una sospita que li rosegava la consciència: que la ciència guanya en coneixement més de pressa que no pas la societat en saviesa. Recordo això ara que fa 100 anys que va néixer l’autor de Jo, robot. Tot i que segons sembla no està clar si va ser l’1 ó el 2 de gener de 1920 o algun altre dia dels últims mesos de 1919. Sigui realitat o ficció la data del seu naixement, està clar que una de les grans virtuts d’Asimov va ser la seva capacitat per descriure les societats futuristes que vistes o llegides des dels nostres dies són inquietantment coherents.

És evident que la combinació entre la seva formació científica, la seva inquietud intel·lectual per qualsevol faceta de la creativitat humana i la seva profunda intel·ligència es van afegir a l’amor per la literatura popular per aconseguir trobar la millor expressió d’uns mons futurs que ara no és que siguin possibles i plausibles. És que ara aquelles realitats que ella va imaginar ja són aquí i hi són per quedar-se i desenvolupar-se a un ritme vertiginós.

Parlo dels robots i de com la seva presència canvia la nostra societat, les lleis antropològiques, i les noves maneres de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó també amb les màquines. Asimov sempre va saber anticipar possibles evolucions de la humanitat sense caure en l’antiutopisme fàcil i les seves especulacions futuristes desprenien una sensació de familiaritat que ens obliga a reconèixer que, per poc que els éssers humans ens en  descuidem o prescindim del necessari equilibri ecològic, no seran tan ficticies com semblen aquestes evolucions.  Asimov va ser ben conscient  que l’home és una criatura nascuda per la sospita, per a la desconfiança de les intencions de la resta dels de la seva espècie i ,encara que fos per interposició, utilitzava l’aparent perfecció dels robots per recordar la nostra pròpia imperfecció. Ara bé, humanista convençut de la capacitat dels éssers humans per superar les seves pors amb el coneixement i la generositat, Asimov va convertir la seva obra en un cant per a la destrucció de barreres, per la igualtat d’oportunitats i per oferir una mirada franca cap a aquells que ens envolten. I aprendre a integrar-los a la nostra nova societat. Els seus robots, ara que ja són aquí, són metàfora del camí sense retorn cap al que pot tendir una humanitat que es reclogui en comfortables visions del món basades en l’exclusió d’aquells que no responguin a un esquema mental prefixat. Uns robots que segueixen oferint-nos un suggestiu espai per fer-nos reflexionar.

Una reflexió sobre la nostra societat i com incorpora i  assumeix els canvis i un invitació a reflexionar sobre aquesta màquina tan sofisticada i al mateix temps tan defectuosa que som els éssers humans.

Asimov es va inventar les famoses tres lleis robòtiques. Tres lleis que reflecteixen tres pilars fonamentals del pensament moral del filòsof anglès Thomas Hobbes que són:l’instint d’autoconservació, el valor de la vida humana i la necessitat d’obei l’autoritat establerta. Unes lleis que com bé deia el mateix autor ni tan sols els éssers humans som capaços de complir. Perquè les màquines, els robots, ginys creats pels humans, poden salvar vides de soldats, per exemple, però a la vegada es pot perdre el control dels militars i dels polítics que tenen sobre aquestes. És a dir, es pot perdre el control moral, que no és fàcil de codificar i que, a més, canvia amb el temps i segons en quines cultures, societats o comunitats. En última instancia, Asimov advoca por educar-nos en fabricar una nova antropología, una nova manera d’entendre’ns.  Primar valors essencials de la nostra comunitat com a humans: entendre, parlar, col·laborar. Asimov diu que s’hauria de conèixer com són els programes d’aquestes màquines, aprendre’n el seu llenguatge i fomentar el poder de la conversa i la cooperació entre nosaltres i les màquines. I en darrera instància, preparar-nos pel transhumanisme, això és, la incorporació de robots o d’altres invents en els nostres cossos, encara que aquest extrem ens sobrepassi, moralment, fins i tot.

Que el futur passa per la cooperació amb les màquines i no contra les màquines, n’estic convençut. El nou humanisme ha d’incloure una estreta relació amb aquests nous companys de viatge.  Aquesta és la veritable robotlució.

Martí Gironell