Les falles del Pirineu

17 juny 2016

Publicat a: Biblioteca

Etiquetes: , , , , ,

Des d’aquesta mateixa setmana i fins a finals de juliol, diferents pobles del Pallars i la Ribagorça, però també d’Andorra, la Vall d’Aran, el Sobrarb i l’Alta Garona celebraran les festes de foc. Quan parlem de rituals vinculats amb el solstici d’estiu, sovint caiem en la temptació d’evocar els seus orígens remots, arribant a emprar tòpics com dir que s’endinsen en la nit dels temps. Però enguany serà inevitable parlar d’elles com un esdeveniment d’actualitat. Seran una notícia que es publicarà més enllà dels diaris comarcals, convocant periodistes arribats de la capital, que es barrejaran amb els molts forasters que les coneixeran per primer cop.

I és que aquest any serà el primer cop en què les falles, brandons i altres manifestacions on hi participa el foc, són part del llistat del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO va declarar la seva inclusió el passat 1 de desembre, i és el fruit d’una llarga temporada de col·laboració transfronterera entre diferents comunitats que, fins fa poques dècades, no eren conscients que festes semblants es celebraven a l’altra banda de la frontera, en altres comarques o fins i tot a la vall del costat.

LES FALLES DEL PIRINEUEn aquest context és molt oportuna la publicació del llibre Les falles del Pirineu, editat per Pagès Editors, que recull el treball de camp realitzat durant anys per Oriol Riart i Sebastià Jordà. El resultat és un extens catàleg de les celebracions que es realitzen al voltant del solstici en les comarques de l’Alta Ribaroça i el Pallars Sobirà, i suposen una actualització de les etnografies que s’havien fet des de la primera meitat del segle XX. Fa unes setmanes que va arribar a la biblioteca de l’Etnològic i representa un excel·lent punt de partida per iniciar-se en aquesta festa, que ha estat objecte d’estudi del museu des dels seus inicis, amb Violant Simorra i Joan Amades i que ha enriquit els fons del museu amb objectes com la falla que ara s’exposa al vestíbul de la seu de Montjuïc.

Fa un parell de setmanes intentàvem explicar la diferència entre etnografia i etnologia, i ara tenim un bon exemple per mostrar com es complementen: El gruix del llibre, amb fotografies i magnífiques il·lustracions, és una descripció sistemàtica de 18 baixades de falles que es realitzen a l’actualitat, i algunes més que s’han deixat de fer al llarg del segle XX. En cadascuna s’explica minuciosament com es construeixen les falles i el faro –la pira amb la que s’encenen les falles– quan comença la recollida de troncs i branques per fabricar-les, qui s’encarrega d’aquesta tasca, quin itinerari segueixen els fallaires i què en pensen les persones que protagonitzen la festa. Aquesta descripció constitueix el què podem denominar, sens dubte, una etnografia.

Dibuix del quadern de camp on s'il·lustren Falles de Durro contemporànies, molt semblants a la recol·lectada per Violant Simorra i que es pot veure a l'Etnològic.

Dibuix del quadern de camp on s’il·lustren falles contemporànies del poble de Durro, molt semblants a la recol·lectada per Violant Simorra i que es pot veure a l’Etnològic.

Però els mateixos autors assenyalen, en la introducció, que aquesta obra, i la recerca que la precedeix, pretén ser el primer pas d’una recerca més profunda i detallada sobre el tema: emmarcar la territorialització i context d’aquest ritus del foc, amb la intenció d’elaborar noves teories sobre els seus orígens que trenquin amb les tan esmentades i repetides explicacions de caràcter simbòlic. En altres paraules: aquesta etnografia és la base per a produir noves teories explicatives, per produir etnologia.

Així doncs, feta aquesta distinció, podem passar a explicar en què consisteixen i què tenen en comú aquestes falles pirinenques. Tot i petites variacions, els trets que les fan úniques és que són un ritual que es du a terme de nit i que consisteix en dur el foc des d’un punt elevat i proper al poble fins un altre al centre de la població.

El punt d’inici s’anomena faro i la seva ubicació remet a alguna funció pràctica, que s’ha perdut amb els anys però que sembla tenir a veure amb la necessitat de ser vist des de la llunyania i, per tant, tenia una funció semblant a la d’un far marítim. En alguns pobles s’ha observat que existeix un indret proper que rep el nom de faro, però que aquest no es correspon sempre amb l’inici actual de la festa, la qual cosa ens indica que, perduda la seva funció pràctica, l’itinerari actual s’ha adequat a altres necessitats que només remeten a la pròpia pràctica del ritual.

fabricacio_fallesEn molts casos, dins del mateix itinerari, s’ubiquen altres faros que reben el nom de faros petits i fins i tot faros mitjans, que indiquen el punt de partida per a infants i adolescents que participen del ritual. Aquesta distinció ens assenyala el caràcter iniciàtic de la festa, que només pot ser protagonitzat en plenitud pels membres que el grup considera persones adultes. Aquesta relació entre la pertinença al grup i la participació en la festa també s’il·lustra amb diferents controvèrsies al voltant de l’admissió de dones i forasters. Aquestes polèmiques, en algun cas amb ressò mediàtic, lluny de ser una feblesa, són símptoma de la vigència de la tradició, que ha d’adaptar-se als canvis socials.

El mitjà pel qual es transporta el foc són les falles, unes grans torxes que tenen una part inflamable i una altra que es pot recolzar sobre l’espatlla. La seva fabricació mostra una gran diversitat, i en alguns casos s’explica com ha anat variant, especialment en aquells pobles on s’ha recuperat la festa i no hi ha hagut una transmissió generacional sobre les tècniques per construir-les. Un cop més, davant dels tòpics al voltant de la immutabilitat de la tradició, ens trobem amb una societat creativa que s’adapta, per exemple, als nous materials disponibles arran de la reforestació o al reciclatge d’elements de cases, ara abandonades i en ruïna.

Tot i que els autors emfatitzen la naturalesa descriptiva i d’inventari del seu treball, la introducció s’endinsa en el camp de les interpretacions simbòliques, i al mateix temps que fa un repàs de les teories més esteses i evidents s’aventura a refutar-les. L’antropòleg Albert Roca, que signa el pròleg, ens adverteix d’alguns dels perills de l’intent d’esbrinar què signifiquen els rituals. Un d’ells és el malentés al voltant de les seves funcions: en antropologia, la funció no és la finalitat pràctica d’un acte. L’anàlisi funcionalista no consisteix en cercar el motiu utilitari pel qual una societat adopta un determinat ritual. Si la utilitat fos l’única explicació possible, les tradicions desapareixerien en el mateix moment en què deixessin de ser útils des d’un sentit material. Per contra, el que s’entén per funció és el paper que el ritual, o el símbol, exerceix dins de l’estructura social i la manera en que contribueix a crear una identitat col·lectiva.

dibuix_falles

Així doncs, des d’aquesta perspectiva funcionalista, té sentit seguir parlant dels cicles agrícoles i el culte al sol, en unes comarques on el principal sector econòmic és el terciari i especialment el turisme? Roca, en una mena de paròdia irònica de les clàssiques elucubracions dels erudits, es pregunta si el foc no és justament el símbol que s’oposa a la neu, l’element que marca l’economia de la zona durant la temporada d’esquí. En certa manera, suggereix que les falles, lluny de representar la plenitud del cicle anual, són actualment una invocació per atreure el turisme durant la temporada baixa i alleujar les conseqüències d’una ocupació laboral altament estacionalitzada.

Aquest tipus de reflexions tenen molta relació amb la campanya per incloure les festes de foc com a patrimoni de la humanitat. La idea de patrimoni immaterial té poc a veure amb la museïtzació de tradicions antigues i oblidades, i molt amb les realitats socials contemporànies, amb comunitats vives que es reconeixen i es reivindiquen a través de les peculiaritats de la seva cultura.

Com dèiem al principi, aquest reconeixement internacional durà molts més turistes que voldran apropar-se, i potser participar, en aquestes festes ancestrals. I això potser requerirà replantejar-se’n l’organització, els itineraris o fins i tot la manera de construir les falles. Però tot plegat no desvirtuarà la tradició, sinó que demostrarà que, a les comarques del Pirineu, els seus habitants la volen mantenir viva i donar-li unes interpretacions que encaixin amb la seva vida real, en un món globalitzat, al segle XXI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *