Art i antropologia

30 setembre 2016

Publicat a: Col·leccions, Glossari

Etiquetes: , , ,

Coincidint amb la inauguració de l’exposició Ikunde, vam explicar la història d’unes figures procedents de l’Àfrica Central, els byeris, que han esdevingut un preuat objecte de col·leccionista. Mostrar els byeris en una exposició, acompanyats de les urnes mortuòries que custodiaven originalment, pot ser una bona forma d’explicar les creences del poble fang i la seva forma de relacionar-se amb els avantpassats. Si es mostra al costat d’una urna mortuòria moderna, o de qualsevol objecte que formi part dels nostres rituals funeraris, o dels de qualsevol altre cultura del món, ens pot servir per inspirar reflexions antropològiques, a partir de la comparació, sobre la mort i el paper que exerceix el record dels avantpassats en diferents societats humanes.

Aquest tipus de discurs museogràfic, que respon a l’eslògan amb que es va re-inaugurar ara fa un any la seu de Montjuïc –el museu on comparar és entendre– és el que es pot observar a l’exposició estable Sentir el patrimoni, on es troben àmbits on comparteixen espai diferents objectes de procedències i èpoques diverses, i que pretenen provocar l’intel·lecte dels visitants i dur-los a entendre per què els objectes s’han agrupat d’aquesta manera.

Però aquesta és només una possibilitat de les moltes en què es pot mostrar una col·lecció etnogràfica com la que custodia l’Etnològic. comparar-es-entendreUna aproximació més clàssica és la que agrupa els objectes en funció de la seva procedència. Des de la seva inauguració, l’any 1949, fins a les darreres grans expedicions internacionals, als anys 70, el Museu Etnològic anava renovant les seves exposicions anualment, incorporant els nous objectes recol·lectats d’una manera monogràfica, mostrant la cultura on havia tingut lloc la darrera expedició. La renovació del museu que va tenir lloc l’any 2004 va presentar una exposició estable –Ètnic– que proposava un recorregut per diferents cultures, una selecció eclèctica que permetia realitzar reflexions a diferents nivells. Finalment, l’any 2014, s’inaugurava el Museu de Cultures del Món, on s’exhibeixen objectes procedents de l’Etnològic i les Fundacions Folch, Clos i Duran Vall-Llosera, agrupats per continents i, dins de cada continent, per pobles i cultures.

etnicUna de les diferències notables entre l’Ètnic de 2004 –l’any del Fòrum de les cultures– i el Cultures del món són els subtítols o eslògans que van acompanyar les respectives inauguracions. Mentre el primer incorporava la frase De les cultures tradicionals a la interculturalitat, el segon s’anunciava amb el reclam Cara a cara amb l’art del món. Fent un repàs del que explicaven els mitjans el febrer de 2014, s’aprecia un èmfasi notable en aquest valor artístic de les peces exposades, i es converteix en un dels seus punts forts. La intenció explícita d’aquesta apreciació és la de dignificar els objectes procedents d’altres cultures posant-los al mateix nivell que l’art europeu, present en els grans museus, els més visitats a Barcelona i arreu d’occident.

cultures-cara-a-cara

Però els objectes que podem admirar a la seu del carrer Montcada, son art? Podem començar per preguntar-nos què és l’art, i on i des de quan existeix un criteri artístic tal i com l’entenem actualment. Per als clàssics, l’art consistia en el domini d’un ofici, qualsevol. Durant l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, la figura de l’artista era indestriable de l’artesà, i aquesta percepció no canviaria fins la il·lustració i el romanticisme.

A la il·lustració li podem atribuir la separació de l’art d’altres àmbits, creant els salons i configurant el que esdevindrien els grans museus nacionals –com el British, el Louvre o el Prado. Aquests nous espais estan concebuts per a que les obres artístiques en siguin protagonistes, alliberant-les de la funció decorativa que complien a les residències dels rics mecenes i del paper sagrat que adquirien als temples cristians.

El romanticisme complementa aquesta nova tendència amb l’exaltació del geni individual, arribant a desplaçar el valor artístic de l’obra –la creació– cap a l’autor –el creador. És en aquest moment quan el mèrit del creador comença a combinar la vesant tècnica –en la qual no se’l pot destriar d’un artesà– amb una altra més psicològica –espiritual– on la voluntat d’expressar unes idees i uns sentiments propis i individuals comença a destacar per sobre de l’execució concreta i física de l’obra.

pinacotecaSón aquestes dues novetats –la valoració de l’obra artística per sí mateixa i la figura de l’artista– les que determinaran el discurs de la història de l’art, que cercarà uns trets inèdits fins al moment per destriar quines obres i quins creadors són dignes de ser recordats i quins són secundaris. Conceptes com l’originalitat i l’autenticitat estaran en el centre del criteri per definir el que és Art, amb majúscules.

Així doncs, podem afirmar que l’art, tal i com l’entenem actualment, és un concepte recent i restringit a occident. Un bon exemple del que suposa aquesta concepció aplicada a les obres del nostre propi passat és la història de la pinacoteca de l’Etnològic, que creada per mans anònimes i amb una finalitat més funcional –educativa o sacra– és exclosa del corpus d’allò que es digne de ser mostrat en un museu d’art.

budaLa idea d’aplicar el nostre criteri artístic a obres d’altres cultures pot remuntar-se als primers contactes moderns produïts pel descobriment i conquesta per part d’Europa d’altres continents. La mirada occidental sobre altres cultures es basava en la curiositat per les diferències, i centrava la seva atenció en els aspectes religiosos i espirituals. Corrents com l’orientalisme, que inclou tant la fascinació i l’estudi de les cultures del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà com la recreació de motius i estils que l’emulen, creen una imatge exòtica i mitificada dels països llunyans, on es projecten molt més les inquietuds de la societat europea envers aquestes societats que no pas el seu coneixement real. L’erotisme del harems, el misticisme dels hindús o la saviesa dels xinesos es converteixen en tòpics que emmascaren la resta de trets que caracteritzen aquestes societats, sumat a l’èmfasi en els aspectes més estètics.

osunTambé d’aquesta manera s’estableix una divisió entre les civilitzacions exòtiques –àrabs, indis, xinesos, japonesos– i els pobles primitius. La incorporació d’aquests darrers dins del que occident considera art cal contextualitzar-lo en un altre moment de grans transformacions en els corrents artístics. Les avantguardes de principis del segle XX suposen possiblement la culminació d’aquell procés iniciat pels romàntics, on l’expressió de l’individu preval sobre la seva creació fins al punt de refutar explícitament totes les concepcions i tècniques anteriors. També es produeix un rebuig marcadament ideològic de la idea de civilització, en una crítica ferotge a la pròpia societat on sorgeixen aquests corrents. És en aquest context que diferents artistes i teòrics enalteixen els valors expressius i artístics del que anomenen art primitiu, que posen en contraposició a la decadència d’occident. Un cop més, la fascinació cap a cultures que són jutjades com a salvatges i misterioses preval sobre l’interès per saber com viuen aquestes persones.

Com podem veure, és sempre occident qui jutja què és i què no és art, en el nostre propi passat i en cultures exòtiques. Si l’objectiu d’un museu és, a més d’oferir una experiència estètica, explicar alguns aspectes de diferents realitats socials, podem fer-ho a partir d’objectes seleccionats amb un criteri artístic? Si recorrem les sales d’una gran pinacoteca, veurem representats reis, nobles i bisbes, sants, crists, verges i divinitats grecollatines. Què ens explica això sobre la vida de la majoria de la població, sobre les classes treballadores? Ben poc.

Si apliquem el mateix criteri a un museu d’art exòtic –o art no europeu– ens trobarem amb una situació semblant: Els objectes procedents de societats més estratificades, on la diferència entre classes dominants i subalternes és més marcada, només representaran el patrimoni dels més benestants, dels que poden permetre’s pagar obres valuoses realitzades amb materials preciosos.

byeriI en tots els casos, en partir d’un repertori d’objectes que gairebé sempre estan relacionats amb els rituals i creences d’aquests pobles, ens donaran una imatge distorsionada de la seva realitat social: És que els pobles de la resta del món només viuen per adorar els seus deus? No treballen? No construeixen cases on viure? No utilitzen estris quotidians en el seu dia a dia? No han incorporat objectes procedents d’altres cultures? Les seves creences no han canviat per influència del colonialisme, els missioners o la televisió?

Tornant als byeris amb que començàvem aquest text, si no mostrem la resta d’elements que constitueixen la societat fang, si no expliquem les transformacions que ha suposat la conquesta espanyola, l’aculturació o la descoberta de petroli a Guinea Equatorial, construirem una imatge equívoca d’aquesta cultura del món.

Hem explicat diferents maneres d’exposar el patrimoni etnogràfic, més comparatives o més geogràfiques, més conceptuals o més artístiques. Però encara existeix un altre discurs que pot conciliar les col·leccions recollides amb un criteri artístic –i per tant occidental– amb l’aportació de reflexions antropològiques: I si l’interés dels objectes no recaigués només en el seu origen sinó en l’itinerari que han fet fins arribar a un museu? I si aquests artefactes procedents d’altres cultures servissin per explicar la nostra?

Aquesta és una proposta que s’està duent a terme en alguns museus. El British Museum va acollir fins al passat mes de maig una exposició anomenada Containing the divine que, a partir d’una única peça, procedent de la Polinèsia, reflexiona sobre la fascinació que ha despertat en diferents generacions d’artistes, entre els quals es troba Pablo Picasso. El proper 15 d’octubre, a la ciutat anglesa de Norwich, s’inaugura l’exposició Fiji: Art and Life in the Pacific, on els objectes exposats parlaran de com van passar de mans dels indígenes a la dels seus colonitzadors.

Seguint aquesta idea, a partir de la setmana vinent us oferirem una nova sèrie de textos al lloc web de l’Etnològic, on explicarem el camí que van recórrer alguns objectes abans d’arribar a estar exposats a la seu del carrer Montcada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *