Pere Màrtir Rossell i Vilar: la raciologia en clau catalana

4 maig 2018

Publicat a: General

Pere Màrtir Rossell i Vilar (Olot, 1882 – Barcelona, 1933) era veterinari. Diuen fins i tot que era un magnífic veterinari, especialitzat en la cria d’animals. Va publicar un gran nombre de llibres i fulletons, de gran qualitat, des d’Engreixament de porcs a La vaca lletera, tot passant per Higiene i malalties més freqüents del conill o Alimentació del bestiar. Va ocupar alts càrrecs de ramaderia de la Mancomunitat i arribaria a ser director del zoo en els darrers anys de la seva vida.

El problema és quan aquest gran especialista en el creuament de cavalls intentava aplicar els seus coneixements científics al camp de les societats humanes. Volia “convertir les races en ciència”, perquè n’estava convençut la raça era “un element bàsic de constitució de les nacions” i que “els vicis i virtuts d’una raça” eren immutables. La que volia ser la seva obra mestra en aquest camp, La raça, es va publicar el 1930, en les darreries de la dictadura militar.

Rossell va redactar una obra molt documentada, en què recorria a autors ja clàssics a l’època, com Renan o Gobineau, però també incorporava les recerques de temàtica racial més en boga (també autors de tot el món, i també catalans, com Prat de la Riba). Fins i tot assumia teories molt esteses i absolutament mítiques, com la suposada esterilitat de les races nòrdiques al tròpic, i arribava a interpretar la revolució francesa i el Terror en termes racials. Però després de repassar teories filosòfiques, estudis sobre sang i treballs històrics, Rossell es decantava per considerar que la característica bàsica de la raça era la mentalitat, i que d’altres elements com el pèl i el color de pell serien simples “característiques racials secundàries”.

El veterinari català, creia, com Fichte, que una raça era un “conjunt d’individus que viuen en comú, a través del temps, perpetuant-se entre ells”. Les races serien “biològicament immortals”. L’expressió de cada raça seria la cultura, tot i que reconeixia que qualsevol raça humana “posseeix facultats per a entendre tota o parcialment la producció d’una altra raça”. Per a Rossell, en estat de naturalesa les col·lectivitats serien homogènies, el que suposaria el màxim d’esplendor de cada col·lectiu. En canvi, “allà on la població es troba mestissada, l’absència cultural és absoluta”. El mestissatge, seria, doncs, una “degeneració”.

Rossell i Vilar creia que hi havia races superior a les altres, i que els “salvatges” eren inferiors als europeus. I, a desgrat de tot, deplorava qualsevol acció imperial, perquè contribuïa a la degeneració de les races, i perquè establia la dominació de l’una sobre l’altra.  El veterinari n’estava convençut que totes les races, com tots els individus, tenien dret a la llibertat. Rossell era contrari a la “llei del més fort” i no creia en els discursos que argumentaven que la colonització era una eina de civilització: “Una raça no pot atribuir-se la representació de la humanitat”. Com que creia que les diferents races duien arrelada la seva mentalitat d’origen, assegurava que els vençuts no podien despuntar mai en la cultura del colonitzador, però que tampoc podien seguir vivint amb plenitud la seva pròpia cultura. I deplorava que l’imperialisme, per consolidar la seva posició, tractés de destruir la “consciència racial” dels colonitzats (un tret que ell considerava comú als colonialistes europeus a l’Àfrica i a l’Àsia, però també als imperialistes nord-americans al Carib i a les poblacions majoritàries dels Estats europeus, respecte a les seves minories).

Rossell i Vilar va ser diputat al Palament per Acció Catalana en les primeres eleccions de la República. Era, doncs, un catalanista convençut, que creia que la “raça portuguesa” mostrava “menys diferències amb l’espanyola que la catalana”. Apuntava que la “mentalitat catalana”, basada en el treball, es demostrava en els patrons de l’agricultura, Sant Abdó i Sant Senén, que feien quatre jornades en un dia, mentre que la “mentalitat espanyola” era patent en Sant Isidre, que dormia mentre els àngels li llauraven el camp. En l’art també es veuria reflectida aquesta mentalitat. Els músics Granados i Albéniz, “mestissos”, serien, artísticament, “netament espanyols”. Fortuny, artista “mestís”, triaria temes “poc catalans” (com gitanes o “moros”) i Manolo Hugué, també “mestís”, retrataria personatges amb “cara i aire de dona catalana” però amb “cos llarg i cames curtes” (“caràcters propis de la dona espanyola”).

Rossell considerava que per acabar amb l’imperialisme calia que es despertés la “consciència de raça” (un element que sonava sospitosament a la “consciència de classe” marxista). Rossell apuntava que la consciència de raça produiria un aixecament global contra l’imperialisme, que sens dubte seria contestat pels Estats imperialistes, però que “res no podrà impedir que, a la llarga, es realitzi completament la política definitiva“. Rossell creia que calia una canvi de mentalitat de les “races imperialistes” per minimitzar els costos d’un procés que considerava inevitable. Afirmava que els vencedors havien d’adonar-se que havien d’abandonar el projecte imperial, també per a benefici seu. Mentre Marx creia que la lluita de classes acabaria amb una societat ideal sense classes, Rossell creia que l’aplicació de les directrius racials a la política aconseguirien una societat sense conflictes: “La política de la llibertat completa, individual i col·lectiva, té un nom: política raciològica”, conclou el llibre La raça. De fet, Rossell n’estava segur que la raciologia podia ser una eina dels dominats per lliurar-se de l’opressió; garantiria el “respecte mutu dins la igualtat de races”.

– Gustau Nerín – 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *