L’Era Diesel
La dècada dels 50 va resultar decisiva en la implantació de les bases de l’expansió econòmica i social de Barcelona de l’època del “desarrollismo”. El potencial humà de la ciutat , amb una mà d’obra qualificada i una arrelada tradició fabril, va ser el factor clau per a la superació de l’autarquia de postguerra malgrat les limitacions del règim franquista. La inauguració en 1953 de la fàbrica de SEAT va contribuir en gran mesura a aquest canvi no tant sols pel seu pes en la constitució d’una formidable força de treball adaptada a la producció en cadena sinó també pel triomf d’una concepció del progrés que havia alimentat el somni de la Modernitat.
Per entendre la problemàtica de la relació home-màquina en el marc del capitalisme avançat, cal recorre als arguments de l’Escola de la Regulació desplegats per David Harvey en el seu llibre “la condició de la postmodernitat” . La seva tesi es resumeix de la manera següent: El sistema d’acumulació capitalista si aspira a l’estabilitat entre consum i benefici necessita assegurar la reproducció a llarg termini d’una força de treball adaptada al procés de producció basat en la màquina. En altres paraules, el sistema d’acumulació capitalista funciona en la mesura que el comportament i la negociació dels agents socials que hi intervenen és coherent amb aquest objectiu. Sens dubte, aquest punt de vista es útil pel nostre propòsit d’explicar el canvi que s’ha produït en la relació home-màquina amb l’entrada en el nou mil·lenni ja que l’Escola de la Regulació centre el seu anàlisi en les interrelacions, hàbits i pràctiques culturals inherents al sistema capitalista perquè adquireixi certa aparença d’ordre i poguí funcionar. El sistema, per si mateix extremadament inestable, necessita fer front a dues dificultats: La primera, és la tendència anàrquica dels mercats a l’hora de distribuir recursos i fixar preus ; la segona, és la resistència al desplegament d’una força de treball dòcil i mal·leable que requereix un procés de producció que gira al voltant de la màquina. La fase expansiva del capitalisme en el període de la postguerra va ser possible perquè en l’equació que havia de resoldre les tensions que generaven aquells dificultats hi va jugar un paper cabdal la idea de “modernitat” associada a una nova organització del treball, a un estil de vida “consumista” i a l’estat de Benestar.
Efectivament, entre els moviments que, amb noms i estètiques diferents, van poblar l’avantguarda artística de principis del segle XX , el “futurisme” és el que expressa de manera més radical la noció de modernitat. El futurisme és va reivindicar com a tal el 20 de febrer de 1909, quan el poeta Filippo Tommaso Marinetti va publicar el “Manifest Futurista” en el diari Le Figaro de París. Entre altres coses lloava el lirisme de la civilització industrial, exaltava la màquina per la seva potencia transformadora i glorificava la velocitat pel domini del temps i de l’espai. El mateix any que Marinetti publicava el seu Manifest, Henry Ford establia a la seva fàbrica de Detroit la primera cadena de muntatge, per això el centre de l’imaginari futurista hi ha la màquina i la velocitat que, al mateix temps, basteixen la narració del progrés il·limitat de l’era Moderna.
Com ja ens hem referit més a dalt el funcionament del capitalisme en la seva fase de madura exigia cert grau de negociació col·lectiva per evitar l’acció de forces desestabilitzadores com ara l’especulació en els mercats, la concentració monopolista del capital o la desinversió en serveis públics (educació, sanitat, infraestructures…) i per això, demanava que l’Estat actues per regular de activitat econòmica, però, també, l’entorn de treball altament eficient i depenen de la màquina.
“La Sociedad Española de Automóviles de Turismo” , promoguda pel INI (Instituto Nacional de Industria) i que tenia com a soci multinacional la FIAT de Torí i com a socis financers diversos bancs espanyols i societats creditícies dels EEUU, va impulsar en 1969 la producció del motor Diesel, considerat el súmmum de la innovació tecnològica, amb la voluntat de projectar una imatge “futurista” de l’empresa. Tanmateix, la crisis del 1973 representa el punt d’inflexió del període d’expansió de la postguerra i un viratge radical en el rumb que havia pres el procés de treball sota el principi organitzador del fordisme. L’epíleg d’aquest canvi l’estem vivim ara amb l’aparició del robot que desplaça als homes de la cadena de muntatge i que ha capgirat la nostra percepció de la màquina com el “prometeus” d’un futur millor.
El plantejament de la l’Escola de la regulació ens serveix per conceptualitzar la manera com el sistema va intentar resoldre els problemes d’organització de la força de treball, en un lloc i un temps específic, seguint l’exemple de la producció del motor Diesel, i els problemes nous que resten per resoldre en un panorama alterat per la creixent malestar provocat per la flexibilitat del treball, la desregulació de les condicions laborals i la deslocalització de la producció. No esta clar que el nou sistema de producció, profundament afectat per la revolució dels transports i de les tecnologies del coneixement (els pilars d’allò que hem acordat anomenar la globalització) responguin a un nou règim d’acumulació de capital, i per tant, a un nou model de regulació, però si que podem constatar a hores d’ara un canvi radical de mentalitat que permet parlar d’una era postmoderna.
El 2020 ja no podran circular vehicles amb motor dièsel. La prohibició reflexa la fi de la societat industrial que havia fet possible el creixement sostingut de la postguerra. El contrast amb les pràctiques econòmiques del present evidencia el desplaçament del fordisme, considerat en el seu moment el punt d’arribada i de realització de les promeses del progrés. Tot i que avui encara vivim immersos entre els persistents residus de la modernitat, el cert es que el futur sembla exhaurir-se. La mentalitat post-moderna es basa, entre altres coses, en aquesta sensació. En Franco Berardi, més conegut pel pseudònim Bifo, ho argumenta en el seu llibre “Después del futuro”. La societat digital, i més concretament els principis sobre els que es fonamenta com son la virtualitat i de d’ubiqüitat, estan soscavant les estructures pròpies de la civilització moderna. Aquest llibre, tracte de l’esgotament del futur, es a dir , de l’esvaïment dels projectes col·lectius i de les aspiracions de transformació social,. Una pèrdua que el cyberpunk interpreta com a símptoma del col·lapse de la confiança en el futur i, per tant, de renuncia a l’esdevenidor emancipador que prometia la modernitat.
La III edició dels “Doc’s Noctambuls” aborda la transformació que s’ha produït en la consideració de les condicions de treball i la seva continuïtat a causa de la creixent automatització. Les quatre sessions de projeccions documentals que hem batejat amb el títol “l’Era dièsel” giren al voltant d’un nou paradigma productiu i els interrogats que planteja damunt de les cendres de la societat industrial que havíem conegut.
– Oriol Pascual i Sanpons –
Willka Kuti o l’Any nou andí
No totes les cultures celebren l’inici de l’any en el mateix moment. Moltes civilitzacions ancestrals de l’hemisferi sud en general i de Bolívia en particular consideraven que l’any començava el 21 de juny, amb l’arribada a l’hemisferi sud del solstici d’hivern. El dijous 21 de juny començarà oficialment l’any 5526. És el que es coneix com Any Nou dels Andes, Any nou amazònic o Any nou aimara.
Ho celebren les tres ètnies més presents a Bolívia: els aimares, els quetxues i els guaranís, però també molts habitants de països com Argentina, Bolívia, Xile o Perú. Avui commemoren l’entrada en el solstici d’hivern, i per tant l’inici d’un període de renovació i d’un nou cicle agrícola, bolivians i molta gent arribada d’arreu del món, que s’apleguen en espais amb una especial significació i connexió amb les antigues cultures del continent. Hi ha més de 200 llocs on se celebra l’arribada de l’any nou al continent però els principals són a Bolívia, com el Fort de Samaipata, un dels més grans jaciments arqueològics de Bolívia, amb alguns dels petroglifs, suposadament guaranís, més grans del món; el llac Titicaca o Tiwanaku, on hi ha les restes arqueològiques de l’antiga capital de la cultura Tiahuanaco.
La festa, en tot cas, és una celebració que se celebrava ja amb especial intensitat abans i tot de l’arribada dels espanyols al continent. El canvi d’any es commemora de maneres diverses segons els pobles i cultures i el lloc de celebració, però en principi en cadascun d’aquests espais es troben des de la mitjanit tot d’indígenes o curiosos que esperen l’arribada dels primers raigs del sol, un moment que reben alçant els braços en direcció al cel, en un intent de rebre l’energia que arriba amb l’alba. És el Willka Kuti o retorn del sol.
El Fort de Samaipata, com dèiem, aplega algunes de les principals celebracions, on centenars de persones fan durant la nit els rituals que es coneixen com ayarise, que estan destinats a agrair els béns rebuts durant l’any que s’acaba, i es deixen ofrenes per demanar els de l’any següent. Els fruits de la collita passada es retornen simbòlicament a la terra, en forma de flors, dolços de colors i el fetus d’una llama o alpaca, i es crema una representació d’allò que es desitja obtenir l’any següent. A Samaipata es concentren molts indígenes guaranís, que practiquen una religió basada en icones de la natura (animals com el jaguar per exemple tenen un parer destacat) però que també ret tribut a alguns astres com ara Venus, el planeta més brillant i visible.
En canvi, Tihauanaco o Tiwanaku és el cor de les celebracions aimares, una cultura que espera els primers raigs de sol de l’any nou al so de les flautes andines, de la mà dels amautes o sacerdots aimares, que fan ofrenes a la mare terra o, com ells l’anomenen, la Pachamama. La matinada abans del dia 21, la nit més llarga de l’any, els participants en la festa s’apleguen per reflexionar sobre l’any que s’acaba i la conducta que han tingut en aquest període i, ja de matinada, pugen a un lloc elevat per esperar l’arribada del sol. S’ofereix vi que contribueixi a la fertilitat de la terra en honor a la Pachamama, i es crema encens i fulles de coca que, segons es creu, contribueixen a mantenir els lligams amb els avantpassats. Bona part de les celebracions se celebren, en el cas dels aimares, al temple de Kalasasaya, a més de 4.000 metres d’alçada. El culte al sol és central, en el cas d’aquesta cultura, en la celebració. Un primer dia de l’any sense núvols i amb sol constitueix un presagi, segons les tradicions andina i amazònica, d’un any ple de riqueses
Santa Eulàlia, patrona de Barcelona
Santa Eulàlia ha estat objecte de culte catòlic des de ben antic, per la qual cosa la seva hagiografia i martiri han estat motiu de moltes manifestacions de religiositat popular com ara goigs, composicions musicals, himnes, devocionaris, missals i festes públiques. Tanmateix aquest llibre tracta de les representacions que se’n poden veure avui dia en els espais i edificis públics de la ciutat. Barcelona mostra la presència de la seva antiga patrona en les estàtues, els relleus, els retaules, els vitralls i les pintures murals que constitueixen punts de referència de l’imaginari compartit per molta gent de Barcelona.
Per conèixer més i aprofondir en la figura de la que va ser una figura cabdal a la ciutat de Barcelona, el Museu Etnolìgic i de Cultures del Món ha publicat Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, un llibre coral. Una obra a sis mans, cuinada a foc lent, que aspira a omplir un buit en la bibliografia especialitzada en la temàtica.
Aquest és el propòsit que ha animat a treballar l’equip interdisciplinari que conformen Pablo Abella, Cristina Fontcuberta, Carme Grandas, Amadeu Carbó, Robert Baró i Oriol Pascual, amb el pròleg de Josep Fornés, director del museu. Els autors són especialistes en diferents ciències socials, i han assumit el repte de posar en valor les interpretacions sobre l’orígen i el significat de la imatge i les representacions de la santa a Barcelona.
La intenció del llibre ha estat col·leccionar tots aquests aspectes -del llatí acte de recollir– sabedors que la recopilació és una forma de coneixement lligada a la memòria i, per tant, una manera de desencadenar associacions sorprenents entre el present i el passat. La collita, tal com l’entenem, no és una simple acumulació d’elements amb una finalitat classificatòria o documental, sinó una forma particular d’entendre els significats que Santa Eulàlia ha tingut al llarg de la història de Barcelona i d’entreveure, per tant, com tot allò que ha simbolitzat ens permet entendre millor la ciutat.
Ara bé, aquestes qüestions, sens dubte reveladores de la importància de la representació de Santa Eulàlia en l’espai públic, no són perceptibles a simple vista. No podem copsar-les sense un esforç interpretatiu, perquè Eulàlia, com qualsevol altra imatge simbòlica, és una composició d’elements amb la intenció de transmetre un missatge complex, és a dir, que en sí mateix constitueix un sistema de signes que només reconeixem si els relacionem amb els seus significats.
Aquest llibre pretén posar en valor la força llegendària de la imatge de la màrtir barcelonina fins esdevenir patrona de la ciutat. La literacitat visual de les seves representacions en l’espai públic no és una tasca fàcil si partim del fet que expressa els valors i els anhels dels diferents grups de poder que, al llarg del temps, han estat política i socialment hegemònics a Barcelona. Per tant, la finalitat d’aquest llibre és oferir un repertori d’elements representatius del personatge mític, perquè cadascun d’ells no només forma part de la seva imatge, sinó que, a més, son una concreció particular i única de la ideologia dels grups que l’han fet servir pels seus propòsits. Per aquest motiu, ens hem centrat en les obres que podem apreciar a Barcelona, sense voler ser exhaustius, deixant de banda les que podem trobar fora de la ciutat, principalment en la conurbació metropolitana. Aquesta ha estat una decisió presa fonamentalment per motius pràctics: Conforme avançàvem en la recollida d’elements ens vam adonar que inesperadament en sortíen de nous i a cada descobriment ens allunyàvem més i més de l’objectiu d’aconseguir un compendi coherent i significatiu. Per aquest motiu vam determinar circumscriure el llibre a les obres més rellevants de la ciutat de Barcelona.
D’altra banda, les obres representatives de Santa Eulàlia les hem agrupat per períodes amb la idea d’explicar millor tot allò que preteníem des del principi i, sense perdre el fil d’aquest argument, els diversos autors, especialistes en diferents matèries de la ciències socials com ara l’antropologia, la història, la teologia o la història de l’art, han posat fil a l’agulla comentant-les una per una i donant alhora una visió de conjunt. Val a dir que considerem que el punt de vista dels especialistes no és incompatible amb la vocació divulgativa del llibre per la qual cosa hem prescindit deliberadament de les notes a peu de pàgina i de referències bibliogràfiques. Hem defugit també de les típiques controvèrsies entre experts per centrar-nos en la interpretació de la imatge de Santa Eulàlia a partir del saber consolidat i el rigor en la recerca. Per això, Santa Eulàlia, patrona de Barcelona indaga en els significats de imatge i des de la perspectiva de l’art representatiu tracta d’explicar el com de relíquia venerada pels primers cristians, va a passar a simbolitzar el poder dels comtes–reis catalans, desprès va esdevenir figura preeminent del panteó de santedats protectores de la ciutat promogut pel Consell de Cent i per últim, es va transformar en l’emblema de la resistència de 1714 transmutada en bandera de combat. Més endavant la imatge caurà en desgracia, arraconada per la devoció a la Mare de deu de la Mercè, fins que la Renaixença la rescatarà del seu ostracisme per a convertir-la en un dels mites de la reconstrucció nacional.
– Oriol Pascual i Sanpons –