Qui vol el poder?

21 març 2019

Publicat a: General

Tenyida d’humor i esquitxada d’imatges terriblement suggerents, Albert Sánchez Piñol, a la seva darrera novel·la, Fungus, hi projecta a consciència la mirada de l’antropòleg que és de formació sobre una qüestió: el poder, que ens afecta i ens fascina a parts iguals.
Llegiu al nostre blog tot l’article que descobreix la passió de l’escriptor a la seva obra per la temàtica del PODER, ”aquell domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa i que, en conseqüència, li permet fer-ho amb autoritat, amb força”.

Fa molts anys que Albert Sánchez Piñol reflexiona sobre el poder. Ja va començar a fer-ho l’any 2000 quan va publicar a La Campana un assaig satíric sobre vuit dictadors africans titulat Pallassos i Monstres. En aquest llibre Sánchez Piñol s’interessava pel poder, tema sobre el qual ara pivota Fungus, el rei dels Pirineus, la seva última novel.la. Després vindria La pell freda, (2002), Pandora al Congo (2005) i un recull de relats Tretze tristos tràngols (2008) Però és a l’octubre de 2012 quan publica VICTUS sobre la Guerra de Successió i la rendició a les tropes borbòniques de l’11 de setembre del 1714, i VAE VICTUS, el 2015 on torna a abordar la qüestió que l’intriga, la del poder.  A Victus sobretot és molt crític amb el poder català, també amb el dels castellans i el francès, de fet, amb tots els poders. Amb EL PODER, en general i en majúscules. De fet, Fungus aquest última novel.la publicada és una històrica fantàstica que li serveix per continuar parlant del poder, d’aquell domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa i que, en conseqüència, li permet fer-ho amb autoritat, amb força. De la relació que els homes tenen amb el poder, de la monstruositat del poder i de la inconsciència de la gent que, segons sustenta Sánchez Piñol, no sabem el poder que tenim. Perquè, argumenta, si la gent fóssim conscients del poder que tenim no posaríem a segons quins sàtrapes al capdavant d’institucions, no els donaríem el privilegi de detentar aquesta capacitat d’influir en els altres. No ho faríem, es pot entendre de les seves reflexions, si sabéssim com n’és realment de perniciós el poder per a les persones.

A Fungus, tenyida d’humor i esquitxada d’imatges terriblement suggerents, Albert Sánchez Piñol hi projecta a consciència la mirada de l’antropòleg que és de formació sobre aquesta qüestió del poder, que ens afecta i ens fascina a parts iguals. I ho fa més que en qualsevol dels anteriors títols. Ens oferereix la contraposició de les dues grans concepcions filosòfiques del poder. La de Friederich Nietzsche, que atorga al gran líder capacitats sobrehumanes perquè el poble el segueixi fins a la seva fita històrica. I l’enfronta a la tradició que defensava  Marcel Mauss. Segons el filòsof francès, el líder no és més que un titella que actua en funció de les demandes de la base social i cau si aquests no actuen segons el seu dictat. Amb la lectura d’aquest relat, l’autor busca fer reflexionar al lector sobre els motius que porten la societat a acatar allò que diu un líder. Ens posa davant una ficció, que és un mirall, per entendre millor la nostra realitat. I per calibrar el pes del poderós “nosaltres” davant del “jo TotPoderós”. I al mateix temps interpel.la a l’individu, membre d’una societat a creure’s el “power to the people”. És a dir que la gent, la suma d’individus, no som conscients del poder que tenim davant d’un sol individu que es creu en possessió del poder per fer-nos fer el que ell vulgui. Un poder que paradoxalment li ha estat concedit per obra i gràcia d’una majoria d’individus que hi creuen, en ell o en ella, en les seves idees i en la seva capacitat, en el seu poder per canviar les coses.  Fungus és un exercici antropològic de primer ordre i és al mateix temps un festival literari pels sentits perqué Sánchez Piñol desplega un repertori extraordinari d’imatges i comparacions, tan visual i sensorial que és impossible no deixar-te portar i capbussar-te en aquesta història delirant sobre la misèria humana. Per dir-ho fent servir les seves suggerents imatges: El poder és com un corc que es va menjant fins l’últim home fins que n’extingeix l’espècie.

Martí Gironell i Gamero

Els retrats de Ramon Subirats i Urbici Soler

12 març 2019

Publicat a: Exposicions, General

Ramon Subirats i Urbici Soler van fer alhora una tasca etnològica i antropològica encomiable donant a conèixer una vessant indigenista, que és un aspecte rellevant de les seves prolífiques trajectòries artístiques i que van dur a terme intensament entre 1925 i 1942, quan van recórrer una bona part d’Amèrica per tal de reflectir els seus tipus racials autòctons.

La relació entre ambdós s’inicià cap a 1902 a la vila de Gràcia, on van compartir jocs d’infantessa, començant així aquella amistat que tants fruits hauria de donar. Ramon hi havia nascut l’any 1891, mentre Soler, que havia vist la llum l’any 1890 a Ferran, hi anà a raure l’any 1900.

L’aprenentatge plàstic d’en Ramon s’inicià a l’Escola Municipal d’Arts del districte 8è i el completà Al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Agrupació Artística, on de nou va coincidir amb Soler, el qual es formà a la Llotja i com a deixeble de Pere Carbonell.

A partir de 1912, mentre Subirats marxava cap a l’Argentina, escapolint-se de la prestació del servei militar, Soler feia cap a Munic, gràcies a la beca que obtingué.

Subirats, després d’un període d’adaptació al nou país d’infaust record, quan residí a Buenos Aires i Mendoza, va obtenir el primer reconeixement a rel de l’exposició que el 1917 va fer a San Juan, on també fou molt lloat per la decoració de la Casa España. Va prendre part en diversos certàmens nacionals i el 1925 exposà a Valparaíso; féu estudis de diferents tipus racials i el 1928 aconseguí un gran renom com a retratista a rel de plasmar Francesc Macià i Ventura Gassol –aleshores presents a Amèrica–, a partir del qual li foren retribuïdes les reproduccions de les seves obres en publicacions argentines.

Mentrestant Soler es matriculà a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic, ciutat on es va estar vuit anys i en la que es nodrí amb les ensenyances d’Adolf von Hildebrand i fundà una escola d’escultura. Després de la Gran Guerra va anar a Viena, Budapest i París, per retornar a Barcelona, on va decorar el Pavelló Rosa de la Maternitat. El 1921 marxà cap a Madrid on compaginà l’exercici de la docència amb la realització d’encàrrecs escultòrics. El 1925 se n’anà a l’Argentina, on decorà edificis públics de Buenos Aires i retratà a personatges argentins.

El 1927, essent a Mendoza se n’anà a cercar un tal Subirats, un dels artistes d’allí que més sonava en aquell moment, sense sospitar que es tractés d’aquell xicot amb qui havia compartit infantessa i adolescència. Al veure’s, el sorprengué la familiaritat amb que Subirats el tractava, adonant-se de la pífia que havia comés…

Del retrobament sorgí la idea de fer una expedició per tal de retratar els pobles indígenes del recorregut planificat: Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú, Mèxic, Califòrnia, Nova York i Cuba, culminant-la amb una exposició a Nova York, Madrid i París.

Finalment l’iniciaren a Xile al maig de 1930, on van fer una feina extraordinària a l’hora de reflectir els seus tipus autòctons. Aleshores Subirats hagué de retornar a l’Argentina i es dissolgué el tàndem que formava amb Soler.

Soler prosseguí amb l’expedició, anà a Califòrnia, on exposà i exercí la docència, després anà a Mèxic, on retratà els seus indígenes. A El Paso va fer-hi un monument a Crist Rei, i posteriorment es desplaçà a Nova Orleans, Nova York, l’Uruguai i l’Argentina i Nova Orleans, per acabar a Sunland Park, on morí el 1932.

Respecte a Subirats, a partir de 1931 seguí incrementant la seva popularitat a l’Argentina; decorà la capella del Bon Pastor a Mendoza i els museus adquiriren la seva obra, la qual era reproduïa sovint en les principals revistes del país i en llibres de l’època. Retratà a molts personatges, que alhora entrevistava per a Ressorgiment.

El 1939, amb el suport del govern de Mendoza i del diari Crítica, començà una nova gira per 22 països americans per tal de completar i alhora incrementar l’itinerari que havien previst amb Soler. Entre 1939 i 1941 va recórrer Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú i Equador, per passar després a Colòmbia, morint a Barranquilla el 1942.

 

Apel·les Mestres

7 març 2019

Publicat a: General

Apel·les Mestres, l’home que exhaureix els adjectius:

Barceloní, ciutadà, constant, polifacètic, culte, únic, lector, políglota, viatger, precursor, avantguardista,  precursor, republicà, popular, liberal, agnòstic, burgès, darwinista, positivista, col·leccionista, dinàmic, vivaç, detallista, escèptic, crític, observador, retret, precursor, desencisat, col·leccionista, prolífic, mordaç, detallista, virtuós, irònic, curiós, inquiet, àgil, versàtil, satíric, hortensista, professional, respectuós, conversador, irreverent, preciocista, grotesc, realista, imaginatiu, animalista, medievalitzant, adinerat, oscil·lant, imaginatiu, decorativista, ornamental, realista, contradictori, paradoxal, complex, malalt, popular, refinat, filosòfic, caustic, polièdric, medievalitzant, engrescat, altiu, benestatnt, desencisat, paradoxal, realista, voluntariós, floricultor, agut, lleial, sincer, patriota, observador, liberal, lector, original, documentat, popular, segur, optimista, estudiós, irreductible, enginyós, activista, espontani, elegant, liberal, prolífic, profètic, estoic, aïllat, personal, oblidat, geni, multidisplinar, memoriat, refinat, filòsof, melòman, festiu, quotidià, casolà, reclós, mantenidor, caminador, ordenat, ninotaire, discret, comunicatiu, vital, infatigable, treballador, cafeter, inclassificable, amic, tossut, matiner, constant, natural, planer, irònic, sentimental, humà, evocador, fumador, optimista, serè, músic, floricultor, jardiner, disciplinat, traductor, assagista, crític, poeta, prosista, cançoner, autor teatral, fort, dissenyador gràfic, publicista, comediògraf, humorista, biògraf, dbuixant, horticultor, folklorista, sensible, excursionista, col·leccionista, articulista, cronista, biògraf, naturalista, caricaturista, figurinista, publicista, dramaturg, amodal, polilingüe, contista, solitari, comunicatiu, coherent, místic, dibuixant, idealista, eclèctic, editor, tipògraf, esteticista, entomòleg, singular, líric, sociable, marginat, delicat, incisiu, profund, clar, compromès, entenedor, sobri, volenterós, metòdic, panteista, estoïc, bondadós, solidari, incomprès, inconformista, autodidacta, pacifista, polifacètic,  bibliòman,

HOME, ARTISTA

Apel·les Mestres (Barcelona 1854-1936) és un artista barceloní amb una obra immensa en els camps de la il·lustració, la literatura, la cançó, el teatre, la música, la jardineria, l’escenografia i altres.  Figura multidisciplinar i polièdrica, Mestres és un clar exemple de l’artista que concep l’obra artística com un tot, de forma global, tal com també concebien els representants del moviment anglès Arts and Crafts.

Apel·les Mestres va nèixer a Barcelona lel dia 29 d’octubre de 1854 al carrer de sant Felip Neri de Barcelona i va morir la matinada del 18 de juliol de 1936.  Fill d’Oriol Mestres i Elionor Oñós, Apel·les és el segon fill del matrimoni.  Procedent d’una família d’arquitectes que des de mitjan segle XVIII foren arquitectes de la Catedral barcelonina, el seu pare, a més, és l’autor de l’edifici del Gran Teatre del Liceu, dels desapareguts Camps Elisis, complex d’oci del Passeig de Gràcia i de la primera casa de l’Eixample barceloní; per part de l’àvia i la mare, Apel·les va aprendre contes, cançons i llegendes, coneixements que desenvolupa de gran com a part de la seva activitat artística.  L’any 1861, amb set anys escriu la primera obra teatral,  a partir de 1864 escriu comèdia i el 1871 pinta el seu primer quadre que ell denomina “primer pastitxo a l’oli”.

De ben petit, destaca per la passió pel dibuix, activitat que no abandona mai i exerceix al llarg de la seva vida, fins i tot quan queda els seus problemes de visió avance.  L’any 1868, un cop fets els estudis primaris, ingressa  a l’Escola de Belles Arts i rep l’ensenyament de Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt.

A partir de 1874 comença a escriure una sèrie de cançons de caire humorístic i de tradició barcelonina, que publica l’any 1879 amb el nom de Cançons il·lustrades, i inicia el costum de dibuixar en llibretes que sempre porta al damunt per poder aprofitar qualsevol moment o ocasió. Part dels seus dibuixos documenten oficis, situacions i escenes barcelonines que avui formen part del passat.

Mestres va col·laborar en nombrosos diaris i revistes, com ara la Campana de Gràcia, i il·lustrant obres literàries d’altres autors: El Quixot, Rinconete y Cortadillo o los Episodios Nacionales, per exemple.  També va treballar en anuncis publicitaris per diverses empreses de confecció o xocolateres; l’any 1907, per exemple, crea sèries de cromos acolorits de bellesa extraordinària per Xocolates Amatller.

És autor d’una obra literària extensa que expressa en tots els gèneres: novel·la, poesia, conte, teatre i crònica.  Escriu La cigala i la formiga, L’ànima enamorada, Cants íntims, Margaridó, La garba, La casa vella, Dansa macabra, Idil·lis, Balades, L’estiuet de Sant Martí, Odes serenes, Liliana i altres obres que li valen diversos premis i reconeixements.  L’any 1883 estrena La nit al bosc amb la col·laboració de la societat coral Euterpe.

L’any 1900, a instància d’Enric Morera, reprén l’obra teatral perllongant aquesta activitat durant diverses dècades en les que estrena La Rosons, Picarol, amb música d’Enric Granados, Monòlegs, En misèria, La brívia, Follet, l’any 1903 al Liceu amb música d’Enric Granados, La barca al Teatre Principal amb música d’Enric Morera, Cançons, amb música de Carmen Karr, o l’exitosa Nit de Reis.  També dissenya figurins com els de Los Pirineus, òpera  de Víctor Balaguer.

De tarannà col·leccionista reuneix diverses col·leccions d’objectes diversos, de fòssils a gravats, de omplen la seva casa al passatge Permanyer de la ciutat.  Ja de gran es dedica a la jardineria especialitzant-se sobrerot en el cultiu d’hortènsies a les que dedica hores i esforços al seu terrat.

L’any 1885, Apel·les Mestres es casa amb Laura Radénez, dibuixant, pianista i amant de la música, d’origen francès i filla d’escenògraf. Laura es converteix en la seva musa, consellera, col·laboradora, companya i infermera. La seva figura és dibuixada per l’artista en múltiples ocasions i a ella dedica les obres Laura, Semprevives i altres.  La parella, instal·lada en un de les vivendes del passatge Permanyer de l’Eixambple barceloní, fa de casa seva un centre de tertúlies, concerts i recitals.  Allà es conversa sobre teatre, economia, botànica, política o qualsevol tema d’interès per ells i l’immens grup d’amics i contertulians que abasta intel·lectuals, literats, economistes, capellans o veïns.

L’any 1914, l’inici de la Primera Guerra Mundial trasvalsa d’arrel la vida de la parella.  Laura pateix pel conflicte bèl·lic i pel futur dels seus compatriotes francesos; Apel·les, de caràcter fortament antimilitar enforteix encara més la seva convicció sobre els desastres de qualsevol guerra.  Laura Radénez mor l’any 1920 i Apel·les sempre va creure que la seva mort, de la que l’artista mai es va sobreposar, és el resultat del patiment per la contesa bèl·lica.

Mestres, que ja ha escrit i composat cançons sobre els mals de la guerra, escriu amb motiu de la primera contesa europea una cançó que es converteix en un dels gran himnes francesos i que més endavant serà bandera dels republicans de l’estat espanyol.  Es tracta de la coneguda No passareu! o No pasaran!, versió d’un escrit anterior publicat a Flors de sang, l’any 1909.

El Govern francès en agraïment a Apel·les Mestres el reconeix amb la concessió de dues distincions l’any 1920: la d’Oficial d’Instrucció Pública de França i la Gran Creu de la Legió d’Honor de França.  Aquesta segona, la legió d’Honor és la distinció més alta que el govern francès atorga a un ciutadà o ciutadana en reconeixement als seus serveis a la República i al conjunt de la societat francesa.  La seva concessió a un estranger és molt limitada i molt poc freqüent, cosa que la fa, quan aquest és el cas, molt estimada per ser un reconeixement de caràcter extraordinari.

La Legió d’Honor de França (Legion d’Honneur) va ser instituïda per Napoleó Bonaparte el 19 de maig de 1802 (29 del floral de l’any X) per agrair i recompensar els mèrits realitzats al servei de la nació a títol civil o militar. Els estrangers poden rebre una distinció de la Legió d’Honor, però no són admesos a l’orde com a cavallers. La Legió d’Honor es pot concedir a persones físiques, col·lectius o ciutats. La Legió d’Honoté cinc graus: Cavaller, Oficial, Comendador, Gran Oficial i Gran Creu.

La Gran Creu de la Legió d’Honor de França rebuda per Apel·les Mestres forma part dels fons del Museu Etnològic i de cultures del món de Barcelona. Va ser entregada, l’any 1986.

L’any 1935, l’Ajuntament de Barcelona reconeix Apel·les Mestres i el conjunt de la seva obra, amb la Medalla d’Honor de Barcelona. Una placa situada al carrer de la Pietat tocant al carrer del Bisbe, darrera la Catedral, el recorda.

 

– Montserrat Garrich –

Etnocentrisme: De derrota en derrota, fins a la victòria final

1 març 2019

Publicat a: General

1Vaig aprendre el terme etnocentrisme quan vaig començar a estudiar Antropologia, a la Universitat de Barcelona, a la segona meitat dels anys 80. Confesso que abans mai no n’havia sentit a parlar. Per aquells anys, fora dels àmbits dels antropòlegs i futurs antropòlegs, es podia parlar de l’alienació, del mode de producció asiàtic, del psicoanàlisi i fins i tot de l’autogestió, però l’etnocentrisme no figurava dins el vocabulari convencional dels universitaris de l’època.

Va ser fàcil entendre el que era l’etnocentrisme. Va ser molt més difícil entendre què implicava i com ens afectava. Si alguna cosa cal agrair als meus professors és que ens van ensenyar a posar en dubte totes i cadascuna de les nostres creences. Van caldre hores i hores d’apassionats debats per entendre com de difícil n’és, a vegades, de compatibilitzar conceptes com etnocentrisme, universalisme, drets humans, llibertats… Alguns professors ens van ensenyar que l’antropologia era, sobretot, una forma de mirar el món, i no pas simple tècnica basada en el treball de camp i l’observació participant.

Després de donar moltes voltes pel món, vaig retornar a la universitat catalana el 2017. Les coses havien canviat radicalment: qualsevol estudiant coneixia el terme etnocentrisme (i també, sobretot, el terme “eurocentrisme”) i l’utilitzava amb fluïdesa. I ja no eren només els futurs antropòlegs els que havien incorporat aquest mot al vocabulari, sinó que fins i tot et podies trobar algun alumne d’Economia o d’Empresarials que l’usava amb comoditat. La crítica a l’etnocentrisme formava part de la programació de moltes matèries, d’Història a algunes Literatures.

No era gens infreqüent que alguns alumnes fessin treballs on demostraven, amb sorpresa i indignació, que Colom era eurocèntric, que el Tirant lo Blanc era etnocèntric, que Felip V era eurocèntric, que el papa Joan XXIII era eurocèntric i que Hitler, també, era eurocèntric. Si la recerca era més extensa, podien arribar a deduir que tots aquests personatges suposaven una mostra perfecta de la cultura colonialista, capitalista i patriarcal.

La crítica sistemàtica a l’etnocentrisme del passat, malgrat tot, no solia anar associada a una empatia especial cap als membres dels grups diferents al propi, més enllà d’una adoració exagerada per als grups més allunyats i més idealitzats (que no s’estudiaven particularment, no fos cas que els estereotips positius fossin desmentits per l’evidència). I la consciència del suposat antietnocentrisme propi anava associada a una estigmatització d’aquells grups que es consideraven etnocèntrics i racistes.

Per a molta gent suposadament antietnocèntrica, no només són condemnables les cultures, els pobles i els grups socials que practiquen l’etnocentrisme, sinó tots aquells que no respecten certs principis bàsics suposadament universals. Òbviament, per a ells no es pot tolerar que certs grups es mostrin violents amb els infants. És obvi que al llarg de la història molts grups han recorregut a sistemes d’aprenentatge terriblement durs (dels espartans fins als nuba, passant pels nostres besavis). Però nosaltres estem convençuts que el nostre sistema educatiu no és que sigui infinitament millor que els altres, sinó que defensem que és l’únic vàlid. Qüestionem els nostres missioners del passat, però cantem les glòries i inferim un caràcter missional als nostres pedagogs.

Tampoc mereixen cap respecte les cultures que estigmatitzen les dones i els homosexuals, i dóna la casualitat que la gran majoria de les cultures, al llarg de la història, han estigmatitzat les dones i els homosexuals (per no parlar dels discapacitats, els lletjos i, òbviament, els pobres). La simpatia que abans des de l’antropologia sentia pels membres de les cultures més allunyades passa a ser tan sols identificació amb l’individu de les cultures més allunyades que és oprimit per la seva cultura, i per tant, acaba fonent-se amb l’estigmatització de les cultures d’altres bandes del Planeta. No és cap novetat. Al període colonial els missioners ja es presentaven com a defensors dels drets de les dones dels pobles colonitzats. El colonialisme, també, es va presentar com a alliberador dels pobles del Sud.

La majoria dels adversaris actuals de l’etnocentrisme mai no podrien sentir empatia per un grup extremadament violent com els yanomani, que tant van fascinar Pierre Clastress, però també tindrien greus problemes per simpatitzar amb els membres de les bandes urbanes, de cultura profundament masclista, o amb els mateixos obrers de la perifèria, probablement molt menys progressistes del que teòricament convindria.

La simpatia envers els kurds, els saharauis o els karamojong no va associada a la creença en que qualsevol cultura té un valor per a l’univers sencer, sinó en la creença en que aquests grups (o alguna minoria selecta dins d’aquest col·lectiu) sí que acompleixen uns valors de la nostra cultura que suposem universals.

Si partim de la superioritat absoluta dels nostres valors, a la fi, òbviament, la societat que més s’assembla al nostre model ideal de societat és la nostra (per lluny que estigui del model). Al cap i a la fi, les altres societats en tenen d’altres, de models ideals (que sovint tampoc acompleixen gaire). Les teories basades en el progrés acaben reforçant l’etnocentrisme de sempre.

Marc Augé ja fa temps que va afirmar, en una entrevista, que ell no s’identificava amb el relativisme cultural. No va arribar a proclamar obertament el seu etnocentrisme, però ho va deixar entendre quan va proclamar que “no havia de tenir cap mena de respecte per a cultures que no respectaven certes coses”. De fet, el que Augé defensa és òbviament etnocèntric. I si ho exposa obertament no és perquè sigui extremadament conservador, sinó extremadament lúcid. L’etnocentrisme, de crítica en crítica, sembla a punt de guanyar la seva victòria final.

 

– Gustau Nerín –