Models Ideals

7 maig 2020

Publicat a: General

Després de molts anys de remenar el fons del Museu Etnològic i de les Cultures del Món (MUEC), puc dir que penso en algunes peces com qui pensa en la gent que m’ha deixat marca. De la mateixa manera que la vida és anar creuant el fil propi amb el dels altres, la museografia prodiga trobades, una relació amb individus en primera instància muts. Potser aquesta sigui la clau que hi entaulis una mena d’amistat, aquest diàleg d’una sola direcció, una deferència estranya. No és l’únic diàleg possible, amb una peça de museu, però és el més habitual. Mires l’objecte, el toques, li fas les preguntes que et venen al cap, i pares l’orella i per norma no reps cap resposta. És clar que moltes peces tenen la seva fitxa corresponent, un petit retrat de passaport que a tot estirar explica d’on venen, per on han passat i, amb sort, qui les va fer.

Quan pujo a Montjuic, rara és la vegada que no passo pels Jardins de Laribal i per la seu antiga del MUEC. En si mateix, l’edifici ja és una peça d’aquest gran museu a l’aire lliure que és la muntanya jueva de Barcelona, puntejada de tants edificis i racons singulars. Entro al vell MUEC. De l’any 1973, obra dels arquitectes Antoni Lozoya, Bonaventura Bassegoda, Joan Puigdengolas i Jesús López, aquest prodigi de formigó està modulat a partir d’hexàgons. Entre la distribució interior que en resulta i el característic mascaró de proa que presenta a l’entrada, entrar-hi m’emociona com la primera, llunyana vegada que ho vaig fer.

Un cop dins hi trobo el personal del museu. De vegades passen mesos entre una visita i la següent, i per això ens alegrem de viva cara. Fets els compliments, per norma començo la passejada pel soterrani museïtzat, amb aquells armaris altíssims, de portes de vidre, plens de tantes coses que vistos de lluny semblen les lleixes d’un antiquari, d’una botiga de les meravelles. Però avui me’n vaig directe al primer pis, a saludar LA DONSELLE VIRTUOSA.

La meva amiga figura en un quadre del segle XVI. Darrere hi ha el segell del Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya, i això vol dir que som en temps de la Segona República. Però és un misteri com el quadre va arribar al fons del museu. En qualsevol cas, l’antic director (Josep Fornés) i jo el vam triar per lluir a l’exposició permanent de la primera planta. La Donzella Virtuosa.

El quadre impressiona. Com tot el que posa en qüestió els valors que un mateix enarbora, en present, respecte de tantes coses. La meva amiga és una noia jove, dreta damunt d’una bola de pedra, vestida (tapada) de cap a peus. Representació de la dona ideal de la seva època, l’envolten deu virtuts (escrites en llatí macarrònic) que avui gairebé qualsevol dona de la seva edat en diria deu murgues. Començant per baix a l’esquerra, la meva amiga hi té una escombra de bruc recolzada i el lema HVMILLIS. A l’altra banda, al final d’una cadena que la lliga a la soca d’un arbre mort, el lema QVIETA.

Pujant faldilla amunt, una faldilla baldera i tosca que li baixa fins als turmells, es veu que la meva amiga sosté un fus de filar amb la mà dreta, prop del lema SOLLICITA, i un llibre a la mà esquerra enlairada, un llibre que, fa de bon pensar, és un manual de bons costums per a filletes. A la cintura, sota l’armilla se’ns diu que és HONESTA, i CASTA a l’obaga dels pits. L’espelma encesa al pit dret s’acompanya d’un FIDELIS i el trau que li raja del cor implica CHARITAS. Una mica més amunt, els llavis serrats la converteixen en TACCITA, la còfia que li tapa els cabells en PVDICA i, finalment, el jou que li penja damunt el cap la manté SVBIETA. En resum, la meva amiga va néixer en una presó moral rigorosíssima, i com diu un antic conservador del museu (Gustau Molas), «en una societat que defensava l’obediència i subjecció de l’esposa al marit i consagrava el matrimoni, juntament amb la reclusió al convent, com l’única sortida admissible per a la dona.»

L’he saludat. De vegades penso que quan el museu tanca, la meva amiga s’escapa del quadre i se’n va a fer el que li dona la gana pels barris baixos de Barcelona. I m’imagino que hi torna abans d’obrir, i que un dia li descobriré rastres de nit perdulària a la cara, al vestit. La dona ideal del segle XVI. Avui una classificació com aquesta seria impensable. Deu virtuts com deu condemnes. Però la veritat és que som d’una espècie que sempre torna a les foscúries del control, dels uns sobre els altres. O si més no una espècie que sempre torna a la redacció d’ideals.

No fa pas gaire, ara que escric aquestes ratlles confinat a casa, perquè a fora hi ha una pandèmia, vaig llegir en un periòdic català i de prestigi quin és l’ideal de mascle català. Consti que som al segle XXI, l’article es titulava Oriol Mitjà i la virilitat del país. Segons l’articulista, la masculinitat ideal catalana es construeix contra el clixé espanyol (castellà) de l’home brutalista, autoritari, militaroide i xulesc. En aquest sentit —continua—, Pep Guardiola, Jordi Cuixard, el Major Trapero i David Fernàndez encarnarien el model català, de cor calent i cap fred, enraonats, ferms però delicats, d’una virilitat domesticada, tirant a intel·ligents. Vaig pensar, quan m’acomiadava de la meva amiga, en la quantitat de disbarats que es diuen —o s’imposen— per no haver de progressar de debò.

 

Adrià Pujol Cruells