Paraules guaridores

3 juny 2020

Publicat a: General

El metge de Göethe, Carl Gustav Carus, va ser un dels membres destacats de la Naturphilosphie o Filosofia de la naturalesa. Un corrent de la tradició filosòfica de l’idealisme alemany lligada al Romanticisme del qual n’eren els principals abanderats, Schelling, Herder i Göethe, l’autor de Faust. L’any 1845, Carus va deixar escrita una reflexió a propòsit de la influència de la literatura en l’ésser humà que voldria recordar arran de tot el que vivim com a espècie, com a col·lectiu.

Carus sostenia que “el metge ha de tenir abans que res un coneixement de l’Home, però no solament d’ordre fisiològic, anatòmic i patològic. L’ha de conèixer des de totes les dimensions de la seva vida, en les seves debilitats, i en les seves forces, en la seva prudència i en la seva bogeria. I qui penetra en les profunditats de la naturalesa humana  no són els llibres d’antropologia sinó els de ficció i poesia.” El metge i filòsof  de la naturalesa venia a dir que, de vegades, per conèixer una societat, uns homes, per saber com pensen i perquè ho pensen, primer s’ha de saber què llegeixen. Si és que ho fan, és clar, això de llegir.

Aquests últims mesos que estem més pendents que mai del personal sanitari, metgesses, doctors, infermers, etc.. dubto que hagin tingut massa temps per llegir. Altra feina més urgent tenien.És veritat. Vull pensar però que alguns potser han trobat refugi- i qui sap potser també respostes- en el poder que atresora la literatura, en l’art. Ben mirat no és gens estrany  que, en l’exercici de la seva professió, els metges busquin comprendre els aspectes més profunds de la malaltia, el dolor, el patiment, la mort.  I en aquesta recerca, els llibres de text potser, de vegades, no deuen haver servit gaire de res. Gosaria dir que sovint les respostes les han trobades llegint els grans escriptors de la literatura universal que s’han capbussat en l’ànima humana per mirar d’entendre-la. I el que fa la literatura és reflectir la realitat i durant la història de la Humanitat, un dels grans protagonistes han estat els metges. A través d’ells, el sanador, el curador, que havia tingut més de curandero, de xaman, més a prop del sacerdot perquè estava batallant entre aquesta vida i l’altra. I perquè en les primeres comunitats era la mateixa persona la que tenia cura de guarir els mals físics i els espirituals. Més endavant, els sacerdots i els metges tenien l’obligació d’avisar al malalt quan la malaltia s’agreujava o en el cas de perill de mort. Amb el pas dels anys i de l’arribada d’altres creences, no ha estat un diàleg fàcil, el que mantenen literatura i medicina. Més aviat, és un diàleg en conflicte permanent perquè la medicina a pesar del pensament lògic que desenvolupa, sempre acabarà diagnosticant una malaltia, mentre que la literatura indaga en l’ànima de l’ésser humà, acabarà trobant l’home que hi ha en la malaltia. És a dir la medicina ens diu perquè aquest cor batega d’aquesta manera arítmica i la literatura ens diu per qui i per a què aquestes palpitacions són tan frenètiques. Malgrat que hi pugui haver certa recança en molts facultatius perquè la literatura tracta amb matèria fictícia i la medicina amb problemes reals és veritat que moltes patologies han sigut descrites en la literatura abans fins i tot de ser estudiades. Aquest és el cas de l’epilèpsia, per exemple. Fiodor Dostoievsky la descriu  a L’idiota l’any 1869 perquè és la seva pròpia malaltia, l’epilèpsia, que la dissecciona a través del personatge central el príncep Myshkin. O la síndrome de Pickwik, per exemple. Samuel Pickwick, és  un personatge creat per Charles Dickens, a Els papers pòstums del club Pickwick, obès que tenía com a característica la costum de quedar-se adormit en els moments més inoportuns. Inventat entre 1835 i 1836, Mr. Pickwick s’incorpora a la història de la medicina el 1956 quan el doctor Sidney Burwell descriu els mateixos símptomes en un home de 51 anys, obès, que patía de somnolència, fatiga, trastorns del son i insuficiència respiratoria. I encara una altra referència literària que permet aprofundir en el destí de la condició humana. La Pesta. Camus l’any 1947 ens va explicar la història d’un grup de metges a la recerca de solidaritat amb la seva feina mentre la ciutat argelina d’Oran és escombrada per aquesta plaga. L’autor es fa una sèrie de qüestions relatives a la natura i al destí de la condició humana, com a metàfores tant dels dilemes interiors com de l’ètica i la política. Els personatges del llibre, des dels metges fins als estiuejants, mostren les diverses reaccions de la població davant la plaga. La novel·la comporta una reflexió de tipus filosòfic: el sentit de l’existència quan falta Déu i una moral universal. El narrador remarca la idea que, en última instància, l’ésser humà no té control sobre res, la irracionalitat de la vida és inevitable; així, la pesta representa l’absurd, la teoria del qual, el mateix Camus va ajudar a definir. Aquesta absència de sentit suprem és l’ “absurd”, i és una cosa que encara que desconcertant és potencialment positiva, ja que les noves raons de l’existència serien qualsevol que vagi lligada a valorar la vida humana per si mateixa i no per causes superiors a les persones, religioses o ideològiques. La novel·la mostra aquest sentit de l’existència, lliure i ateu, manifestat principalment en el suport mutu i en la llibertat individual, enemistades aquestes amb la indiferència i l’autoritat. Un cop més queda demostrat que la literatura potser no cura però pot ajudar a fer-ho.

 

Martí Gironell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *