Faces in things

11 juny 2020

Publicat a: General

És molt útil, creure que després de la mort hi ha una mena de segona vida. I tan li fa, si aquesta segona vida passa per estar-se al paradís o passa per la reencarnació. Ens hem empescat tantes possibilitats, que en tenim per triar i remenar. Fins i tot la idea de l’infern és força operativa. Qualsevol creença en l’existència del més enllà, sigui com sigui aquest més enllà, és molt útil, repetim-ho, perquè ens ajuda a passar per aquesta vall de misèries amb una carta que ens encalma, ens desdiu o ens orienta. Si ens portem bé, ens espera el paradís. Si les coses ens van malament, la reencarnació es presenta com una segona oportunitat. Acabar de fantasma o d’oracle no deixa de ser engrescador. Retrobar els amics morts, i de vegades els parents morts, a la pensió completa del més enllà, no podem dir que no sigui una ganga.

Tot amb tot, i d’això els protestants en van fer un leitmotiv, l’èxit i l’abundància a la Terra sempre porten a creure en un més enllà opulent. Vull dir que els pobres s’inclinen més pels paradisos enraonats, ecumènics i de tall igualitari. I els rics són més donats als paradisos fastuosos, en consonància amb les ambrosies a les quals s’acostumen en vida. Per això els aixovars funeraris de les elits han estat pròdigs, i a moltes cultures del món encara enterren els poderosos amb faramalla i tresoreria, amb els bibelots que, un cop a l’altre barri, i en el cas que hi hagi alguna cosa a fer, certifiquin el rang del traspassat. En aquest sentit, només cal veure les tombes dels uns i dels altres.

Entrats, ells encara no ho sabien, a l’època que pels nostres rodals se’n va dir l’Era Cristiana, els pobles mesoamericans ocupaven un bon tros de la Terra. Entre muntanyes i planúries, a l’arc que va de les selves humides de les terres baixes maies fins a l’altiplà semiàrid mexicà, diverses cultures, centenars de llengües, un mosaic de pobles, cadascú per on l’enfilava, tots feien la seva. Eren diferents, però compartien alguns trets: el cultiu monomaníac del blat de moro, el politeisme empedreït i cultes semblants, vinculats a la mort. L’un era la creença (i per tant els rituals ad hoc) en una altra vida, i tots aquests pobles presenten artilleria funerària rica en ceràmica representativa. El prohom, el líder, el ric, el membre de l’elit era enterrat, sovint, amb una rèplica d’ell feta de terrissa, vestit amb les millors gales, policromat, amb complements que n’indiquessin el poder. I joies, i béns de l’ostentació. Honors, també se’n podrien dir honors. I menges suculents. I perfums.

Al Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC) n’hi ha, d’aquestes representacions. Un cop buidades algunes cambres sepulcrals de Colima, Jalisco i Nayarit, un cop remenats els aixovars funeraris de Veracruz, Mezcala o Teotihuacan, moltes d’aquestes figures van acabar en col·leccions privades, en museus i en subhastes. Tota una segona vida, es podria dir, no sense un punt de malícia. Però segona vida, al capdavall, emmarcada en aquesta jubilació estàtica que dispensa el món de l’art a tot allò que li cau a les mans.

Quan visito el MUEC, sovint m’aturo davant d’una peça, datada entre el 200 aC i el 400 dC. A la cartel·la hi diu «Personatge de l’elit» i se’ns informa que prové de Jalisco. Eixarrancat i amb les vergonyes a cel batent, o representa el finat, o li fa companyia en el llarg viatge a l’altre món. Empunya un bastó que només pot ser un bastó distintiu, de poder, i presenta unes arracades esponeroses i un barret.

—Hola, personatge de l’elit. També sé que has estat cedit en comodat, al costat de 36 obres més, per la Fundació Arqueològica Clos. Has travessat les centúries i mig món, i ara seus, camaobert, impúdic i sever, en una vitrina, a la vora d’una dona molt semblant a tu que té un nodrissó a coll. Segur que us feu companyia.

És clar, que hi parlo, de pensament, amb una peça així. L’antropomorfisme té aquest avantatge. D’això que ens facin riure, o sigui que ens interpel·len, els objectes que sembla que tinguin faccions animals, humanes. A les xarxes socials hi ha tot un moviment, articulat a la impensada, anomenat Faces In Things. Edificis, frontals de cotxe, electrodomèstics, paraments urbans, qualsevol cosa, tot d’una cobra vida, perquè té cara. És clar, que hi parlo, deia, amb aquest personatge de l’elit. L’observo i m’observa. I li dic:

—Et van fer uns que creien en el més enllà, en la vida després de la mort o com en diguéssiu. I vet aquí que teníeu raó. Pervius. No us podíeu arribar a imaginar que la segona vida era això, estar-se en una vitrina, veient passar gent, gent que de tant en tant s’atura, i t’inspecciona, et mira l’entrecuix, fa un acudit dolent amb la colla i, en acabat, potser et llença una fotografia i la penja a les xarxes socials. No sé si esperaves aquesta tessitura, però la vida, la de la Terra, és així, ha anat així.

Veure cares i formes en les coses és un fenomen psicològic que es diu paridòlia. Animals als núvols, cares a les escorces, siluetes als paisatges i rostres als aparells de tot tipus. I els afeccionats al Faces In Things tenen buscadors digitals que comparen imatges. Venint de fotografiar el personatge de l’elit, vaig voler saber si, enllà de perviure al MUEC, també s’ha reencarnat. Vaig posar la imatge de la seva cara al buscador. I em va sortir una llar de foc (a Escòcia), un endoll (a Turquia) i un búnquer abandonat (a Alemanya). Quan torni al MUEC li diré que la posteritat també és això.

Adrià Pujol Cruells

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *