El cercle màgic

7 juliol 2020

Publicat a: Glossari

Quan juguem, en grup o en solitari, tracem un cercle màgic al nostre voltant. No és ben bé que s’aturi el flux de la vida quotidiana, perquè el nen que juga a pilota al carrer sent el crit que li diu que el dinar és a taula. Més aviat tracem un cercle màgic al mig del flux, una mena d’illot on jugar, i mentrestant el riu de la vida ens passarà a banda i banda. El cercle màgic del joc és permeable, però és prou màgic com perquè perdem el món de vista una estona. Hi ha jocs i sobretot jugadors que, quan hi son, semblen abduïts.

Al segle XIII Alfons el Savi es va fer fer el seu Llibre dels jocs i els va diferenciar segons es juguessin asseguts, drets o a cavall. S’ha de dir que només s’ocupava dels que es juguen a cadira, com els escacs, els daus, els jocs de tauler, i això és perquè eren jocs aptes per a tothom. Per a dones, que no cavalcaven o vivien enclaustrades, i per a homes vells o dèbils, que ni anaven a cavall ni caçaven, jocs que també eren aptes per als presoners i els navegants, que bé s’havien d’entretenir. A diferència d’altres jocs més físics, el tauler-univers idealitza l’acció en un espai petit i simbòlic que, no obstant això, pot viure’s i sentir-se infinit. Només cal veure la varietat i la riquesa dels jocs de rol. Dos, quatre, sis jugadors construint i ensorrant imperis, manejant multitud de personatges i d’habilitats, multiplicant les derives narratives —en una taula.

De vegades he visitat peces del Museu Etnològic que no es trobaven exposades. La letargia d’una peça no exposada permet un altre tipus de diàleg. Hi enraones amb la veu més baixa, les preguntes agafen un aire una mica més confidencial. Al fabulós magatzem del museu, o n’hauríem de dir sala de reserva, hi havia, exposem-ho d’aquesta manera, amagada L’auca del botxí. De finals del segle XVII, catalana pels quatre costats, l’auca va ser un joc d’apostes molt popular, tan aviat permès com perseguit, un joc que causava furor i que avui en queda alguna reminiscència infantilitzada, és fàcil d’endevinar, amb el nom d’El joc de l’Oca. Però faríem malament d’acceptar aquesta evolució sense saber que, com diu l’historiador i especialista en jocs Oriol Ripoll, el nostre Joc de l’auca va entrar a França amb el nom d’hoca, una qüestió d’adaptació fonètica i que, molts anys després, a casa nostra es va adoptar i adaptar (i dibuixar) el joc de l’oca que tothom coneix.

Un joc d’apostes. L’auca del botxí o joc de l’auca feia anar embostes de diners amunt i avall entre els jugadors, i ben aviat les autoritats, no podent controlar el sensacional flux de diners, el van prohibir o, segons l’ocasió, el van gravar. A més a més, el joc provocava baralles —com tots els jocs. Tornem-hi: un cop al cercle màgic, talment una arena, els jugadors competeixen. Tan li fa, de quin joc es tracti. Hi ha competició i regles, i per tant hi ha tensió i disparitat de criteris sobre les mateixes. És veritat que hi ha jocs més pacífics que d’altres, però la baralla és consubstancial al joc i, curiosament, se sol esdevenir fora del cercle màgic, un cop les regles deixen de poder contenir la violència que resulta de tota competició. Pensem en les baralles als partits de futbol, als bars, a tot arreu on es juga.

L’auca del botxí del Museu Etnològic presenta unes il·lustracions sensacionals, dibuixos que embadaleixen. No se’n parla prou, sobre el fet que els jocs antics comportaven un aparat artesanal important. Taulers, peces, fitxes i daus. Veig il·lustracions d’animals diversos, d’objectes i personatges mitològics, astres, fruites, paisatges. I provo d’imaginar-me un grapat d’homes jugant-hi, d’amagat, al fons del fons d’una taverna, els dies d’una fira qualsevol, i els crits, els cops de puny a la taula, tota la gresca que va pujant de to sempre que hi ha moneda en joc. Un grapat d’homes atrapat en un cercle màgic que no aturava el temps, però que el deformava, no en va una de les imatges del ludòpata sempre és la d’ell, escurat, tornant de nit a casa, una mica desorientat, dolgut, probablement pensant que demà tindrà més sort.

Sentint les cacofonies dels crits que devia generar, l’auca del botxí m’ajuda a pensar en els jocs d’apostes. En els de totes les èpoques i gèneres. Des de la innocent partida de cartes dels jubilats, amb apostes simbòliques de xavalla, passant per les baralles il·legals de galls o per les tortures legals de cavalls en cursa, fins als grans imperis del joc que son les apostes en línia, al voltant dels esports, del pòquer professional i altres. La fal·lera per apostar i cedir l’oportunitat de guanyar o perdre a un dau, a un crupier, cedir a les cartes, a un bombo ple de boles o als genets i als esportistes que els diners apostats es multipliquin o desapareguin. S’ha de convenir que el fet és antic i universal.

Sovint s’ha dit que juguem per dragar un excés d’energia, física i psicològica. Estic segur que a l’auca del botxí també s’hi jugava per això, però no n’hi ha prou. Juguem per evadir-nos, per ser acceptats en un grup, per sentir el vertigen de la sort, les pessigolles de l’atzar, per guanyar i apujar l’amor propi o, el que és més important, juguem per jugar. No és cap bestiesa. Desocupa un humà gaire estona i no trigarà a fer punteria amb una pedreta a un arbre. En aquest sentit, ara que es parla tant de la ludificació de la vida quotidiana, en àmbits com el laboral, el de l’oci, el de la burocràcia, la família, etcètera, pensem-hi, que no sigui que simplement estiguem acceptant, per fi, que bàsicament som éssers jugaires, jugadors empedreïts. Per sort, ara l’auca del botxí sí, que està exposada a la seu de Montjuic del Museu Etnològic. Poder-la admirar i pensar-nos és un luxe.

Adrià Pujol

El valor del turisme d’interior

3 juliol 2020

Publicat a: General

N’hi ha de molts tipus, de turisme: de luxe, religiós,  sexual, d’esportiu, de cultural, d’espardenya, gastronòmic, de familiar, rural… però aquest estiu el que s’estila és el turisme d’interior. Aquell que ens permetrà descobrir i en alguns casos redescobrir els racons que valen la pena del nostre entorn més immediat. Això vol dir de la comarca, de la regió o del país. Res més enllà. Ei, tant de bo que algú entengui el valor del turisme interior, com una experiència de retrobar-se amb un mateix, sense necessitat de moure’s gaire. I repensar els models turístics.  Molt em temo però, que després d’un confinament aquesta opció no prosperarà. Però justament trobo que ens hi hauríem d’aturar a pensar com reconnectar amb l’essència del fenomen social, cultural, econòmic que suposa el turisme. Des d’un punt de vista antropològic, el turisme és una manifestacció, una activitat humana, que s’ha estudiat des que se’n té coneixement. El turisme, com a viatge de plaer sense altre motiu, va nèixer amb el “Grand Tour”, el nom donat al Regne Unit als viatges a Europa per la noblesa i, més tard, la burgesia, dels 1660 fins a l’arribada del ferrocarril als 1840. Ja al començament del segle XX, grups de burgesos i intel·lectuals britànics viatjaven sobretot a París en tant que capital de la cultura en aquell moment, i en tornar escrivien una sèrie d’articles i llibres sobre el tema, convidant els lectors- majoritàriament d’altres burgesos- a imitar-los i “descobrir” el món exterior. Podríem dir, per tant, que el turisme- de l’ anglès “tour” o visita- neix dotat d’un sentit cultural i eurocèntric. Però quan analitzem el fenomen antropològic del turisme s’han de tenir present tres factors. L’ impacte econòmic sobre la societat. Les conseqüències sobre el medi o hàbitat de les destinacions turístiques i el conjunt d’efectes i canvis culturals generats pel turisme. Perquè allò que en un principi era una sortida per ampliar horitzons, físicament i intel·lectualment, volia dir que era un viatge per aprendre, per conèixer, per enriquir-te en experiència i compartir-ho amb les noves coneixences, fruit del viatge, però també amb els de la teva comunitat.

El problema, com hem vist amb els anys, és quan l’activitat turística s’ha pervertit i s’ha acabat comercialitzant, desvirtuant i devaluant tota o gairebé tota la component didàctica i d’aprenentatge que suposava l’intercanvi de cultures.  L’efecte del turisme es percep en els canvis a mig i a llarg termini en la cultura material, els patrons de comportament, i sobretot els valors i normes socials de la comunitat afectada. Ho vam veure en els pobles de costa, després en els de muntanya. I, fins i tot, en les de les grans ciutats: grans pols d’atracció turística. Paradoxes. Els habitants de les ciutats  fugen per anar a fer turisme per culpa de l’allau de turistes que arriben a les seves ciutats.

La relació entre els turistes-visitants i els residents-amfitrions no pot ser un simple miratge de prosperitat que encubreix una forma nova de postcolonialisme; pero que sí mostra els perills més evidents.

De conformar aquella tendència de les destinacions turístiques més rentables  a esdevenir un pur escenari redissenyat per a què el disfruti un estereotíp de foraster, fet que desemboca gairebé sempre en l’abandonament de les singulars textures i riqueses de la vida qüotidiana tradicional i del paisatge cultural dels amfitrions. Tal com ja vaticinava en les seves novel·les Jules Verne, ara com llavors, la societat tecnològica redueix l’ecosistema a un extrem, en comptes de construir varietat, la destrueix. Més que treballar per a la vida i la diversitat treballa per a la mort i la uniformització. Es redueix la varietat, a tots els nivells. Tots som iguals.I a l’hora de fer turisme, aquesta máxima s’ha aplicat com un potent corró, bàsicament econòmic, també.

El potencial enriquidor que, per ambdues parts, suposa la trobada entre cultures  que hauria d’haver afavorit el desenvolupament del turisme, rares vegades acaba reeixint. Trobo que ara tenim una oportunitat de refer el concepte de turisme que es vol a cada indret.

El filòsof i semiòtic francé, Félix Guattari, defensa l’antropologia aplicada al turisme perquè sigui sostenible en els temps que corren i que per això, sostè Guattari, s’han de pensar noves pràctiques socials, pràctiques estètiques, noves pràctiques d’un mateix en relació amb l’altre, amb l’estranger, amb l’estrany. Un turisme que seria més sostenibe si procurés impulsar la invenció – global i local- de noves i eficients formes de connexió i intercanvi horitzontals, i l’activació de xarxes de multiplicitats locals creatives. Es tracta de reapropiar-se dels universos dels valors, en l’interior del qual es podran tornar a trobar consistència als processos de singularizació. És a dir, a valorar allò que és únic i compartir-ho però no a base d’explotar-lo, desvirtuar-lo i diluir-lo. No pot ser que amb l’excusa mercantilista del turisme es buidi de de significat una activitat plena de sentit, de sensibilitat, de riquesa i de complicitats. Repensar el valor del turisme dels valors. El valor que atresora el turisme d’interior.

Martí Gironell