Objectes del record

15 octubre 2020

Publicat a: General

A la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món hi ha una exposició que es titula Les cares de Barcelona. Una exposició estable i inestable alhora, perquè des que es va inaugurar que ha anat canviat de fesomia sense perdre el caràcter primigeni. En podríem dir una exposició mutant, vibràtil com allò que exposa, la ciutat, una ciutat. Una exposició presentista que falca els peus en el passat recent i no tant recent de la metròpoli i una exposició de futuribles, per com mira de caçar en directe les dinàmiques humanes que es donen a Barcelona.

L’antropologia és una disciplina que no defuig el passat de les institucions humanes, en el sentit que el passat pot donar eines per entendre com som ara i aquí. Ara bé, les anàlisis de tall històric o arqueològic, quan es tracta d’escatir com som, què fem i per què ho fem, no acaben d’explicar, per exemple, com pot ser que dues persones, l’una als antípodes de l’altra, dues persones amb una història comunal diferent, amb vides divergents (pel que fa a la classe, a la geografia, l’idioma matern, fins i tot l’època, etc.), dues persones sense passat comú puguin arribar a tenir una concepció semblant del món i puguin arribar a actuar de maneres gairebé idèntiques. En aquest sentit, l’antropologia investigarà la lògica d’aquesta coincidència, enllà dels paràmetres suara apuntats.

Costa molt d’assegurar si una institució humana (diguem-ne una manera de fer) és universal o no n’és tant. Ni amb la Globalització, no han desaparegut les diverses maneres de pensar i d’obrar. Per molt que el miratge instaurat pel mercat global ens faci creure que hem arribat a una mena de comunió de senderi i d’acció, la veritat és que allí on hi hagi una persona hi haurà una diferència. Però és veritat també que d’altres maneres de fer tendeixen a reclamar-se universals. I una d’aquestes maneres de fer és el maneig d’objectes del record, l’ús dels anomenats souvenirs.

A l’exposició Les cares de Barcelona hi ha un racó dedicat als souvenirs relacionats amb la ciutat, els d’ara i els de no fa pas tant. Val a dir que només s’hi tracten els objectes que poden ser adquirits en fires i botigues, en concret els souvenirs turístics, però el mecanisme pel qual un objecte és guardat amb la funció de recordar-nos on érem, amb qui estàvem, qui érem, aquest mecanisme fa de bon pensar que és universal. Una primera prova és que quan som en un indret o amb algú i volem fixar l’instant a la memòria, tan li fa si hi ha botigues de souvenirs o no: qualsevol cosa, una pedra, un bitllet d’autobús, la fotografia, qualsevol cosa farà la funció del souvenir.

El mecanisme és obvi: transferim a un objecte una emoció. La flor seca que trobem anys després entre les pàgines d’aquell llibre, o la bufanda amb la bandera nacional que vam comprar durant aquell viatge, imans, encenedors, roba, estatuetes, el que sigui, tot plegat inclòs en les frases arquetípiques «això m’ho enduré de record» o «això m’ho farà recordar». Però el que no és tan obvi és per què necessitem objectes del record si el que compta, finalment, és la nostra memòria, i tothom sap si va estar a París o si va tenir una relació amb algú, sense necessitat… d’objectes.

Des de l’antropologia s’ha abordat el tema i s’ha abordat des de flancs diferents. L’un presenta el que venim de dir: transferim a l’objecte una emoció i li atorguem el poder de desencadenar el record cada vegada que el grapegem. L’altre flanc amplia les funcions de l’objecte i en recalca la funció de certificat: vist així, l’objecte és una mena de document (timbrat per tota mena de referents) que ens serveix de prova per dir-nos i dir als altres que vam estar a París, que vam tenir una relació. Un tercer flanc, relacionat amb el segon, aborda la funció del prestigi: una rastellera de souvenirs en una vitrina casolana indica, al visitant, que l’amfitrió ha viatjat molt, ha viscut molt, i un souvenir de categoria, posem per cas una obra d’art, ve a dir el mateix però de forma concentrada. Un quart flanc tindria a veure amb la funció automàtica, ara sí, que el mercat turístic ha conferit al souvenir: avui dia és estrany el qui no s’està d’emportar-se, quan viatja, quan visita, algun record a canvi de diners.

Arribats en aquí, però, encara no hem escatit per què necessitem objectes que ens ajudin a recordar. I la resposta és que, en aquest sentit, no els necessitem. La nostra memòria, la memòria dels humans no necessita res objectual per funcionar. D’això que diem potser en trauríem una prova de les experiències traumàtiques. Un parrac pot desencadenar, com una molla, el comptador de la memòria, i fer-nos recordar que vam estar en un camp de concentració, però sense el parrac tampoc no deixarem de pensar-hi, molt o poc, de tard en lluny, o sempre. Dit d’una altra manera, l’afecció a un objecte del record no prové de la funció recordativa que li atribuïm, ans més aviat ens serveix de fita, de balisa al riu del temps passat. I és una quimera, això d’atrapar, fins i tot d’aturar, el temps. Els objectes del record són la viva prova del fracàs humà per empresonar el temps, per fer que no passi. I el més curiós de tot és que, de cap a cap del globus, i de cap a cap de les èpoques i de les societats, les persones han acumulat aquesta mena d’objectes. Deu ser que, tot i no servir pel que pensem que serveixen, ens permeten de fer-nos una il·lusió universal, segons la qual l’eternitat, ni que només en sigui la idea, és possible.

 

Adrià Pujol

Voluntat

8 octubre 2020

Publicat a: General

Octavio Paz va escriure “L’home és les paraules”. Sempre he cregut que parlant la gent s’entén i que els ponts entre cultures, religions i comunitats que, en principi, es consideren diferents es basa en el diàleg, en l’intercanvi de paraules. “Les disputes s’assemblen a les bigues que s’utilitzen per construir un pont: com més llargues són, més dures es fan.” Talmud Bablí, Sanhedrin 7a. I les pedres per anar construïnt ponts d’entesa i de diàleg són les paraules. Ingredients bàsics, providencials diria jo, perquè hi hagi una bona relació entre comunitats. Un clàssic de l’antropologia.

Trobo que tot es resumeix en una paraula. Un mot que atresora el desllorigador perquè es desencallin o s’entorpeixin les aliances. Que n’hi hagi o que no n’hi hagi, en depèn tota la resta. I, al meu entendre, aquesta  paraula màgica és  la voluntat. Perquè quan n’hi ha, de voluntat, d’entendre i el que es pretén és un acostament cap a l’altre, el que pensa i interpreta el món d’una manera diferent a el teu – que no és ni pitjor ni millor, tan sols diferent- les paraules que farem servir són molt importants. Començant per la voluntat que per molt bàsic que sembli no me’n vull estar de recordar que és una paraula que significa la facultat de voler, la intenció determinada d’actuar, la potència de l’ànima que ens mou a fer o a no fer una cosa. 

Crec que estem en un moment que convé tornar a reivindicar la seva força, el seu poder, el seu valor i el que representen, les paraules. Tinc la sensació que com que les tenim tan a mà les hem utilitzat de diferents maneres, no sempre de la forma més adequada, de vegades de males intencions i amb interessos poc dignes. Fins al punt que les hem corromput, s’han desvirtuat i fins i tot les hem buidat de contingut. És molt greu arribar a la certesa que les paraules no signifiquen res, que se les emporti el vent, que no puguin tenir la consideració que van tenir en temps reculats que quan algú, fos de la comunitat que fos, ens donava la seva paraula era sagrada. En canvi, ara, si no hi ha la signatura d’un notari i està segellat, la paraula donada, dita, pronunciada, no val res. I veure que amb el pas dels anys els mots han caigut en l’oblit i que sovint les deixem anar, tal com surten quan obrim la boca, de vegades sense pensar. I aquí està el problema. No es pensa en com diem les coses. No es pensa en escollir bé les paraules que utilitzarem per parlar amb una altra persona. Per adreçar-nos-hi i establir-hi una relació, sigui del tipus que sigui, social, personal, laboral…

És curiós però que quan volem ferir algú sí que ens hi mirem a l’hora de triar les paraules. Només així i quan es tracta de fer mal voluntàriament a l’altre ens esforcem a trobar l’arma prou esmolada, punxeguda i feridora per fer sang. Les grans crisis de les societats que s’han escrit -amb paraules, per cert, – al llarg de la història, han estat crisi de paraules. L’home deixa de funcionar quan l’emparaulamemt no funciona. Quan no es respecta la paraula donada, ni l’escrita. Aristòtil distingia a l’home de la resta dels éssers vius per la paraula i per l’ús que fa d’ella. Per la capacitat que té de raonar, de verbalitzar el que sent, el que veu, el que viu, el que l’envolta … posar en paraules el fet de viure. Hi va haver un teòleg i monjo de Montserrat, mort al novembre de 2018, que es deia Lluís Duch que defensava aquesta teoria de l’emparaulament,  teoria basada en el bon ús de la paraula. Sostenia Duch la idea que per a comprendre a Déu, que és el mateix tant per jueus com per cristians, primer s’ha d’entendre a l’home. I l’entesa entre homes i dones i, per tant de societats i comunictat que tenien i tenen diferents creences, ideologies, comportaments, etc… però compartien i comparteixen els mateixos valors, era i és possible. Abans i ara.I crec que és un pensament a tenir en compte i no només per a assumptes religiosos. Només cal voluntat.

Martí Gironell