Voluntat

8 octubre 2020

Publicat a: General

Octavio Paz va escriure “L’home és les paraules”. Sempre he cregut que parlant la gent s’entén i que els ponts entre cultures, religions i comunitats que, en principi, es consideren diferents es basa en el diàleg, en l’intercanvi de paraules. “Les disputes s’assemblen a les bigues que s’utilitzen per construir un pont: com més llargues són, més dures es fan.” Talmud Bablí, Sanhedrin 7a. I les pedres per anar construïnt ponts d’entesa i de diàleg són les paraules. Ingredients bàsics, providencials diria jo, perquè hi hagi una bona relació entre comunitats. Un clàssic de l’antropologia.

Trobo que tot es resumeix en una paraula. Un mot que atresora el desllorigador perquè es desencallin o s’entorpeixin les aliances. Que n’hi hagi o que no n’hi hagi, en depèn tota la resta. I, al meu entendre, aquesta  paraula màgica és  la voluntat. Perquè quan n’hi ha, de voluntat, d’entendre i el que es pretén és un acostament cap a l’altre, el que pensa i interpreta el món d’una manera diferent a el teu – que no és ni pitjor ni millor, tan sols diferent- les paraules que farem servir són molt importants. Començant per la voluntat que per molt bàsic que sembli no me’n vull estar de recordar que és una paraula que significa la facultat de voler, la intenció determinada d’actuar, la potència de l’ànima que ens mou a fer o a no fer una cosa. 

Crec que estem en un moment que convé tornar a reivindicar la seva força, el seu poder, el seu valor i el que representen, les paraules. Tinc la sensació que com que les tenim tan a mà les hem utilitzat de diferents maneres, no sempre de la forma més adequada, de vegades de males intencions i amb interessos poc dignes. Fins al punt que les hem corromput, s’han desvirtuat i fins i tot les hem buidat de contingut. És molt greu arribar a la certesa que les paraules no signifiquen res, que se les emporti el vent, que no puguin tenir la consideració que van tenir en temps reculats que quan algú, fos de la comunitat que fos, ens donava la seva paraula era sagrada. En canvi, ara, si no hi ha la signatura d’un notari i està segellat, la paraula donada, dita, pronunciada, no val res. I veure que amb el pas dels anys els mots han caigut en l’oblit i que sovint les deixem anar, tal com surten quan obrim la boca, de vegades sense pensar. I aquí està el problema. No es pensa en com diem les coses. No es pensa en escollir bé les paraules que utilitzarem per parlar amb una altra persona. Per adreçar-nos-hi i establir-hi una relació, sigui del tipus que sigui, social, personal, laboral…

És curiós però que quan volem ferir algú sí que ens hi mirem a l’hora de triar les paraules. Només així i quan es tracta de fer mal voluntàriament a l’altre ens esforcem a trobar l’arma prou esmolada, punxeguda i feridora per fer sang. Les grans crisis de les societats que s’han escrit -amb paraules, per cert, – al llarg de la història, han estat crisi de paraules. L’home deixa de funcionar quan l’emparaulamemt no funciona. Quan no es respecta la paraula donada, ni l’escrita. Aristòtil distingia a l’home de la resta dels éssers vius per la paraula i per l’ús que fa d’ella. Per la capacitat que té de raonar, de verbalitzar el que sent, el que veu, el que viu, el que l’envolta … posar en paraules el fet de viure. Hi va haver un teòleg i monjo de Montserrat, mort al novembre de 2018, que es deia Lluís Duch que defensava aquesta teoria de l’emparaulament,  teoria basada en el bon ús de la paraula. Sostenia Duch la idea que per a comprendre a Déu, que és el mateix tant per jueus com per cristians, primer s’ha d’entendre a l’home. I l’entesa entre homes i dones i, per tant de societats i comunictat que tenien i tenen diferents creences, ideologies, comportaments, etc… però compartien i comparteixen els mateixos valors, era i és possible. Abans i ara.I crec que és un pensament a tenir en compte i no només per a assumptes religiosos. Només cal voluntat.

Martí Gironell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *