Objectes del record

15 octubre 2020

Publicat a: General

A la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món hi ha una exposició que es titula Les cares de Barcelona. Una exposició estable i inestable alhora, perquè des que es va inaugurar que ha anat canviat de fesomia sense perdre el caràcter primigeni. En podríem dir una exposició mutant, vibràtil com allò que exposa, la ciutat, una ciutat. Una exposició presentista que falca els peus en el passat recent i no tant recent de la metròpoli i una exposició de futuribles, per com mira de caçar en directe les dinàmiques humanes que es donen a Barcelona.

L’antropologia és una disciplina que no defuig el passat de les institucions humanes, en el sentit que el passat pot donar eines per entendre com som ara i aquí. Ara bé, les anàlisis de tall històric o arqueològic, quan es tracta d’escatir com som, què fem i per què ho fem, no acaben d’explicar, per exemple, com pot ser que dues persones, l’una als antípodes de l’altra, dues persones amb una història comunal diferent, amb vides divergents (pel que fa a la classe, a la geografia, l’idioma matern, fins i tot l’època, etc.), dues persones sense passat comú puguin arribar a tenir una concepció semblant del món i puguin arribar a actuar de maneres gairebé idèntiques. En aquest sentit, l’antropologia investigarà la lògica d’aquesta coincidència, enllà dels paràmetres suara apuntats.

Costa molt d’assegurar si una institució humana (diguem-ne una manera de fer) és universal o no n’és tant. Ni amb la Globalització, no han desaparegut les diverses maneres de pensar i d’obrar. Per molt que el miratge instaurat pel mercat global ens faci creure que hem arribat a una mena de comunió de senderi i d’acció, la veritat és que allí on hi hagi una persona hi haurà una diferència. Però és veritat també que d’altres maneres de fer tendeixen a reclamar-se universals. I una d’aquestes maneres de fer és el maneig d’objectes del record, l’ús dels anomenats souvenirs.

A l’exposició Les cares de Barcelona hi ha un racó dedicat als souvenirs relacionats amb la ciutat, els d’ara i els de no fa pas tant. Val a dir que només s’hi tracten els objectes que poden ser adquirits en fires i botigues, en concret els souvenirs turístics, però el mecanisme pel qual un objecte és guardat amb la funció de recordar-nos on érem, amb qui estàvem, qui érem, aquest mecanisme fa de bon pensar que és universal. Una primera prova és que quan som en un indret o amb algú i volem fixar l’instant a la memòria, tan li fa si hi ha botigues de souvenirs o no: qualsevol cosa, una pedra, un bitllet d’autobús, la fotografia, qualsevol cosa farà la funció del souvenir.

El mecanisme és obvi: transferim a un objecte una emoció. La flor seca que trobem anys després entre les pàgines d’aquell llibre, o la bufanda amb la bandera nacional que vam comprar durant aquell viatge, imans, encenedors, roba, estatuetes, el que sigui, tot plegat inclòs en les frases arquetípiques «això m’ho enduré de record» o «això m’ho farà recordar». Però el que no és tan obvi és per què necessitem objectes del record si el que compta, finalment, és la nostra memòria, i tothom sap si va estar a París o si va tenir una relació amb algú, sense necessitat… d’objectes.

Des de l’antropologia s’ha abordat el tema i s’ha abordat des de flancs diferents. L’un presenta el que venim de dir: transferim a l’objecte una emoció i li atorguem el poder de desencadenar el record cada vegada que el grapegem. L’altre flanc amplia les funcions de l’objecte i en recalca la funció de certificat: vist així, l’objecte és una mena de document (timbrat per tota mena de referents) que ens serveix de prova per dir-nos i dir als altres que vam estar a París, que vam tenir una relació. Un tercer flanc, relacionat amb el segon, aborda la funció del prestigi: una rastellera de souvenirs en una vitrina casolana indica, al visitant, que l’amfitrió ha viatjat molt, ha viscut molt, i un souvenir de categoria, posem per cas una obra d’art, ve a dir el mateix però de forma concentrada. Un quart flanc tindria a veure amb la funció automàtica, ara sí, que el mercat turístic ha conferit al souvenir: avui dia és estrany el qui no s’està d’emportar-se, quan viatja, quan visita, algun record a canvi de diners.

Arribats en aquí, però, encara no hem escatit per què necessitem objectes que ens ajudin a recordar. I la resposta és que, en aquest sentit, no els necessitem. La nostra memòria, la memòria dels humans no necessita res objectual per funcionar. D’això que diem potser en trauríem una prova de les experiències traumàtiques. Un parrac pot desencadenar, com una molla, el comptador de la memòria, i fer-nos recordar que vam estar en un camp de concentració, però sense el parrac tampoc no deixarem de pensar-hi, molt o poc, de tard en lluny, o sempre. Dit d’una altra manera, l’afecció a un objecte del record no prové de la funció recordativa que li atribuïm, ans més aviat ens serveix de fita, de balisa al riu del temps passat. I és una quimera, això d’atrapar, fins i tot d’aturar, el temps. Els objectes del record són la viva prova del fracàs humà per empresonar el temps, per fer que no passi. I el més curiós de tot és que, de cap a cap del globus, i de cap a cap de les èpoques i de les societats, les persones han acumulat aquesta mena d’objectes. Deu ser que, tot i no servir pel que pensem que serveixen, ens permeten de fer-nos una il·lusió universal, segons la qual l’eternitat, ni que només en sigui la idea, és possible.

 

Adrià Pujol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *