LA RIALLA UNIVERSAL

13 novembre 2020

Publicat a: General

A la seu del carrer Montcada del Museu de les Cultures del Món de Barcelona (MUEC) hi ha diverses representacions de Buda. Em fan pensar. De vegades en actitud transcendent, de vegades més relaxada, és habitual que aquest humà divinitzat somrigui. Me les miro i de seguida em ve al cap una altra representació prototípica de Buda, la del grassonet calb i rialler. I em pregunto, de què riu, o per què somriu, Buda?

Primer cal aclarir que els Buda del MUEC representen l’històric, el mestre Siddharta Gautama (segles VI-V a.C.), fundador del budisme. En canvi, el Buda rialler en realitat es fa servir d’accessori del feng shui. Es creu que representa un monjo de la dinastia Liang, se l’anomena Hotei i simbolitza la bona sort, la fortuna, l’auguri d’una vida plena.

Dit això, la següent pregunta que em ve al cap és per què els museus etnològics han dedicat i dediquen tan poques exposicions al fet universal del riure. I no només parlo d’exposar elements festius, satírics, relativament moderns tots ells. Parlo d’investigar la relació de la humanitat amb el riure. Una relació, al nostre racó de món, icònicament complexa.

El riure té una base fisiològica indiscutible. Fem cares, fins i tot si es tracta d’un riure sardònic. Però com qui diu som animals racionals, i això ho complica. Aristòtil sosté que l’home és l’únic ésser que riu. Segons ell, un infant esclafeix passats quaranta dies del seu naixement, i és llavors quan es converteix en humà. És versemblant. Els romans veneraven els déus que sabien riure, però el cristianisme primigeni en va estroncar l’eufòria momentàniament, perquè només deixava que la mort rigués a costa de sembrar la tristor.

El tema de si Crist va riure o no, quan i de què, ha fet pronunciar més discursos i ha fet escriure més escolis que no pas l’amor, la mort, l’escriptor de moda o l’existència de Quitothopotl. I que Crist rigués, en general s’ha considerat un error del sistema. Si s’acceptava que Crist podia riure de grat, les possibilitats de matar el pare creixien, intolerablement. Però segles després, el cristianisme s’estovarà, perquè descobrirà que la fe i la comicitat, l’una i l’altra afavoreixen el diàleg amb el cel. Tenir fe d’alguna manera és pensar-se en el dret d’interpel·lar les divinitats. Riure’s d’elles o amb elles ja és una familiarització ampla i definitiva.

I més endavant encara, darrer terç de l’Edat Mitjana, es crea una pletòrica cultura del riure, al marge dels gustos i les dèries oficials. És un motor sempre en marxa, gas a fondo o al ralentí, però que mai no s’atura. És un riure abertzale, contra el qual els antidisturbis de la moral no hi poden fer res. Riure vital, empíric, gruixut com els cairats d’un mas antic. Aquest riure omniscient va propiciar que el món del Renaixement fos un objecte d’estudi lluny de la por i del misteri. Sense la tronadora rialla medieval, les bases per mirar dins els calaixos, als soterranis, darrere les bambalines de la Creació no s’haurien assentat. Durant el Renaixement l’home riu, i per tant coneix. Riure és científic. Bocaccio, Cervantes i Rabelais se’n fan ressò i immortalitzen aquesta visió del món, càrnica, contra els repatanis. El riure mil·lenari del poble ho xarbota tot. L’humanisme se’n contagia. Riure és posseir la realitat. És plantar una bandera a la cota més alta. Rehabilita. Erasme l’aprova. Spinoza també. Riure és un acte de comprensió còsmic que pot abraçar tota la realitat.

Però a cavall dels segles XVII i XVIII, el riure es va tornant més lleuger, púdic, perquè les autoritats s’hi juguen la moma. El riure s’empudega de pulcritud i triomfen el sarcasme, el cinisme i nostra senyora de la ironia. Voltaire i Hegel riuen en negatiu. El Romanticisme escapça la funció revifadora del riure, i tanmateix la revolució industrial en rescata una part, però del tot pervertida, immiscida als nous sistemes de difusió cultural, al capdavall organismes de control.

La modernitat compartimenta l’experiència individual i col·lectiva. El calendari, treballar i descansar, la vida es fragmenta i el riure també. Baudelaire i els dandis són sarcàstics, però no saben deixar-se anar. I malgrat tot, lògic, el riure riu medieval de tant en tant brolla per algun trenc. És quan el primitivisme triomfa durant la festa, aparcats els codis civils i les lleis de la mesura. És un riure diàleg, com diu l’antropòleg Georges Bataille. Un riure eròtic, entre persones, quan es riu en companyia. 

Tot esperant aquesta mena d’exposicions, que vessarien d’objectes i discursos i posarien en escena una dimensió antropològica universal, jo tan sols hi afegiria que avui som en un rusc. La majoria de riures s’esdevenen davant d’un monitor, en solitud. Són, en aquest sentit, rialles subsidiàries dels estereotips, enllaunades com les que sonen de fons a les comèdies televisades. Estereotips, perquè hem de recordar que moltes vegades el que ens fa riure és allò d’automàtic que hi ha en les persones. Els gestos repetits (en una fàbrica), les expressions comunes (els idiolectes laborals, regionals, d’estirp, de classe), i les modes en el vestir (que en un tres i no res competeixen amb la simple i còmica disfressa). I encara riem més quan algú imita aquests automatismes, és a dir, quan algú els deslliga del dia dia i els descontextualitza per convertir-los en un clixé. Una contribuent a la perruqueria, amb rulos sota l’assecador intergalàctic, és una imatge corrent que desencadena un somriure, almenys a mi, per allò que té d’automàtic, de consuetudinari, de part del paisatge. Però si l’imita un còmic, llavors em puc trencar de riure, com el Buda gras.

 

 

Adrià Pujol Cruells

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *