Tió, Tió, caga Tió…..

30 desembre 2020

Publicat a: General

El Nadal és la gran festa de l’hivern junt amb el carnaval, amb la celebració del solstici comença a allargar-se el dia i amb aquest renaixement del dia s’augura el reverdiment de la natura que ens obsequiarà amb la seva generositat. És per aquest motiu que la llum i els elements vegetals son molt presents en el Nadal.

La molsa, el galceran, el boix grèvol, el vesc, l’arbre, el tió, les ponseties… son elements vegetals que tenen diverses funcions i son també de diverses procedències. Algunes son més decoratives que un altre cosa però totes tenen elements simbòlics que ens fan pensar en l’abundancia, en el renaixement de la natura, en la bona astruga pel temps nou que encetem.  Aquest tema donaria per molt però nosaltres ens centrarem en el tió.

El Tió, probablement és el darrer ritus pagà que es conserva sense cristianitzar. Un tió és per definició un tros de soca gruixuda per ser cremat, és el tronc capfoguer sobre el qual s’apilen els altres. Aquest també pot ser anomenat tronc, tronca, soca, rabassa, conco del foc, etc.

El tió és el protagonista d’un dels rituals nadalencs més vius i alhora més antics que conservem. El ritual és més o menys igual a tot arreu. Dies abans de Nadal apareix aquest tronc de les maneres més diverses, n’hi ha que cauen del cel, d’altres apareixen dins els llits dels infants, d’altres al mig d’un camí esperant una família adoptiva. Un cop és a casa comença el període d’engreix amb les dietes més variades: palla, garrofes, galetes, mandarines, rosegons de pa, pells de taronja, tot s’hi val per tal que -quan arribi el dia- retorni tot el que ha menjat cagant o rajant obsequis.

El moment màgic arriba el dia de fer-lo cagar. Avui es fan cagades col·lectives a les festes de Nadal d’escoles i associacions dies abans de la festivitat i a les llars acostumen a fer-lo cagar la nit de Nadal o la mateixa diada, cada família ho fa segons les seves necessitats i costums.

Abans de fer cagar el tió és costum atansar-se al pessebre a cantar unes nadales, d’altres escalfen els bastons o els mullen ja que diuen que cagarà millor. Arribats al moment, la mainada, armats amb els bastons, comença a picar el tió amb força, tot cantant una cançoneta al·lusiva a l’acció. D’aquests cançons o cantarelles, n’hi ha moltíssimes variants segons el territori, procedències familiars, etc. Un cop ben colpejat s’aixeca la manta que el tapa i hi trobarem els obsequis que haurà cagat. És tradició que cagui entre d’altres coses les postres del dinar de Nadal, neules i torrons. Tot i que actualment caga de tot, mòbils, tauletes, fins i tot diuen que d’alguna soca algú ha vist sortir-ne un televisor, ja sabeu aquelles coses que s’expliquen que algú ha explicat, o que li han dit….

El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renéixer de la natura després de l’estació hivernal.  Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

Actualment els tions s’han urbanitzat i humanitzat, convertint-se en uns elements simpàtics de l’imaginari nadalenc. Cofats amb barretina i amb una cara dibuixada amb un somriure més que evident, ens anuncia, tot reposant en un racó de la llar, que arriba el Nadal. 

 

– Amadeu Carbó –

 

Bibliografia

Amades i Gelats, Joan, Costumari Català, Salvat, Barcelona, 1982.

Carbó i Martorell, Amadeu. Celebrem el Nadal. Quan, com i perquè de la festa més gran. Col·lecció l’Ermità 3, Edicions Morera, Barcelona 2016

Fornés i Garcia, Josep. El Tió de Nadal. Orígens i tradició. Col·lecció Cultura Popular 5. Farell Editors. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona), 2020.

Soler i Amigó, Joan, Enciclopedia de la Fantasia Popular Catalana, Editorial Barcanova, Barcelona 1998

Violant i Simorra, Ramon, El llibre de Nadal, Altafulla, Barcelona 1983.

Faies, focs, atxes i fatxos.

23 desembre 2020

Publicat a: General

El Nadal, com a festa vinculada al solstici d’hivern el foc hi té un paper molt important. Tenim coneixement que havia estat un costum estès, el fet de fer grans fogueres per celebrar l’arribada de l’hivern i el Nadal. Actualment son poques les poblacions que mantenen aquesta pràctica. Algunes d’elles son d’una gran singularitat degut a l’ús de brandons o torxes confeccionades amb diverses tècniques i diferents tipus de vegetals. 

Algunes poblacions construeixen fogueres que donen escalf i claror a la nit més llarga de l’any. Aquestes fogueres tenen un paper central abans o després de la Missa del Gall. La comunitat s’aplega al voltant de la pira per fer el ressopó, es canten nadales etc. Per exemple l’Era Soca de Nadau a Les (Val d’Aran), Foc Nuet de Vallcebre (Berguedà), la Cremada del carro a Organyà (l’alt Urgell), o el Foc de Nadal a Sant Llorenç de la Muga (L’alt empordà),el Carro de Nadal a Peramola (l’alt Urgell), etc.

Fia Faia és el nom que rep aquesta celebració del foc nadalenc a Sant Julià de Cerdanyola i a Bagà  ambdues al Berguedà i que fan ús de falles confeccionades amb l’escabiosa blanca (cephalaria leucantha). Aquest vegetal que té propietats guaridores i aromàtiques és collit el mes de novembre i s’asseca a les cases. Posteriorment s’agafa a manats i es va lligant amb un cordill fins construir una torxa o falla, algunes de dimensions considerables.

La ritualització de la festa té semblances amb les festes de falles  que es celebren a Pirineu a l’estiu. Quan el sol es pon fora de les viles s’encenen les falles i comença l’itinerari de dur el foc i la llum al poble. A la plaça les falles es fan giravoltar al crit de “fia faia, fia faia, Nostre Senyor a nascut a la paia”. Finalment les restes de falles es van apilant

 en forma de foguera.

Al país Valencià trobem festes amb manifestacions molt semblants a les bergadanes de les que hem parlat,  la Nit dels Fatxos a Onil  (l’Acoià), a Relleu (la Marina Baixa) pren el nom de rodada d’aixames, també a Xixona i a la Torre de Maçanes (l’Alacantí) entre d’altres indrets.

També. Quan entren els reis s’encenen contribuïnt a donar l’ambient adequat per aquest moment tan solemne. Antigament quan no es feien cavalcades els nens sortien amb les atxes enceses per tal de fer senyals als reis per tal de indicar-los el camí i no es perdessin. Aquesta pràctica la trobem en molts indrets del país per exemple als pobles de l’Osona de Tona, Taradell, i sant Martí de Centelles o a la Riera de Gaià al Tarragonès, a Aiguafreda al Vallès Oriental, i Vandellós al Baix Camps, entre d’altres.

– Amadeu Carbó –

Bibliografia

Amades i Gelats, Joan, Costumari Català, Salvat, Barcelona, 1982.

Carrera i Escudé, Manel, Calendari de festes amb foc, Els llibres de Festes.org, Botarga Produccions, Barcelona 2012

Carbó i Martorell, Amadeu. Celebrem el Nadal. Quan, com i perquè de la festa més gran. Col·lecció l’Ermità 3, Edicions Morera, Barcelona 2016

Violant i Simorra, Ramon, El llibre de Nadal, Altafulla, Barcelona 1983.

Molsa, suro i figuretes de fang

16 desembre 2020

Publicat a: General

Un dels rituals nadalencs més arrelats en el nostre costumari és el moment de fer el pessebre. És tan potent, que transformem el nostre espai quotidià, l’alterem per tal de que aquesta creació de l’art popular efímera tingui un lloc principal en les nostres llars. Al voltant de la seva construcció es generen tot un seguit de rols i relacions dels membres de la família que es van repetint generació en generació i que cada unitat familiar té els seus. Per exemple qui compra o va a buscar la molsa, qui posa els celatges, qui posa els llums, qui desembala les figures etc.

Cal aclarir que un pessebre no és qualsevol cosa i que per ser-ho ha de ser la representació plàstica del naixement de Jesucrist i per tant com a mínim hi ha d’haver la Mare de Déu, Sant Josep I el nen Jesús. El pessebre típic català és molt senzill, es fa amb molsa i suro, rius de paper plata i les figures que es guarden d’un any per l’altre. 

Aquesta tradició ve d’antic encara que la versió casolana del pessebre no arribarà fins el segle XVIII amb la comercialització de les figures populars seriades. Per tant hem d’observar que el pessebre ha fet un llarg camí abans d’establirse a les cases particulars. 

Els pessebres que fem a les cases tenen moltes connexions amb els espais sagrats de la llar, amb els altarets domèstics. Tot i que el fet de representar altarets amb escenes quotidianes, d’avantpassats, o deus de la llar és comú a les antigues cultures de l’arc mediterrani com per exemple els lararis romans, es dona com a data fundacional del pessebre la del Nadal de 1223 a l’Italiana població de Greccio i de la mà de Sant Francesc d’Assis que va impulsar aquella nit de Nadal una representació del naixement. Hi ha qui discrepa d’aquesta dada, però el que si que és indubtable és el paper dels franciscans en el fet de difondre aquesta tradició a Europa i al món.

Els primers llocs on es van fer pessebres va ser en els temples. Les esglesies van ser el lloc on va començar a forjar-se aquesta tradició estesa actualment a més de noranta països de tot el món. El segle XV aquesta expressió artística va introduïr-se en els palaus reials i de la noblesa. Més tard, el segle XVIII, Napols es converteix en un centre pessebrístic important des d’on i per influència de la cort de Carles III es difondrà a l’estat espanyol. A Catalunya tindrà una bona acollida i rapidament es popularitzarà  i al segle XIX el pessebre cassolà i popular és un costum totalment arrelat.

L’interés que desperta el pessebrisme fa que també esdevingui un fenòmen associatiu. L’any 1863 es va fundà a Barcelona la “Unión de Pessebristas” que serà la precursora del nombrós nombre d’associacions que existeixen actualment i que conreen l’art pessebristic, organitzen exposicions, concursos etc.

El pessebre és un fet cultural de primer ordre. Tant que fins i tot ens identifica com a poble, un pessebre català es diferencia d’un pessebre napolità, o murcià per posar uns exemples. És una mateixa tradició, una mateixa arrel, però que mostra realitats culturals diferents. També el pessebre fa ús de la paraula tradició en el seu sentit més estricte de la paraula, entesa com a transmissió, però al mateix temps va incorporant novetats que el converteix en una manifestació viva que evoluciona evitant que es fossilitzi. Més enllà dels pessebres populars o més tradicionals hi ha qui experimenta amb nous llenguatges artístics aplicats a aquest art de fer pessebres, hem pogut veure experiències amb materials novedosos, però també agosarades reinterpretacions a partir per exemple del video-art.

 

 

Bibliografia

Amades i Gelats, Joan, El Pessebre, AEDOS, Barcelona 1959.

Banal, Isabel. Mañà Josep. Fent camí per la molsa. Edita: Ajuntament de Barcelona, Districte Ciutat Vella. Artesania de Catalunya, Departament d’Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, desembre de 2019.

Carbó i Martorell, Amadeu. Celebrem el Nadal. Quan, com i perquè de la festa més gran. Col·lecció l’Ermità 3, Edicions Morera, Barcelona 2016

Serra de Manresa, Valentí (Fr. Caputxí). El Nostre Pessebre. Tradició, història i simbolisme. Col·lecció a la caputxina. Editorial Mediterrǹia, Barcelona, novembre de 2019.

El caganer, el poble

11 desembre 2020

Publicat a: General

Cada any el Museu Etnològic i de les Cultures del Món munta un pessebre singular a l’entrada de la seu del carrer Montcada, però aquesta no és la seva única relació amb el pessebrisme. Al fons del MUEC s’hi conserven unes 10.000 figures de pessebre, entre les quals hi ha veritables obres d’art, d’artesans com ara Ramon Amadeu, Domènech Talarn, Castells, Daniel José, Lambert Escaler, Pere Teixidor, Muns, Josep Maria Brull, Vallmitjana…

He vist aquest fons, i sempre que l’he vist hi he buscat la figura del caganer, tan característica i tan incomprensible, fora del camp semàntic d’un tipus d’imaginari molt concret que no és només de tall català.

Les figures i elements iconogràfics de caire escatològic es troben en les més diverses cultures i mitologies. Hi ha estàtues remotes en el temps que reprodueixen divinitats i que recorden al nostre insubstituïble caganer. Romans i egipcis van recrear algunes divinitats dels excrements. Ultra tot plegat, però, què ho fa, que el caganer deposi al costat d’un dels misteris més profunds del Cristianisme? És a dir, el misteri del naixement de Jesús… Fet i fet, com és que el Cristianisme, als Països Catalans, accepta aquesta figura?

Ara podria escriure moltes pàgines sobre els símbols escatològics, però de moment n’hi haurà prou amb esbandir un parell d’arguments lingüístics i algunes dades històriques. La forma escato és una partícula prefixada del mot grec éskhatos, que significa final, extrem o últim. En canvi, skatós, que també dona escato, és una forma prefixada que significa excrement . Així, mentre l’escatologia ha esdevingut la doctrina sobre la renovada existència del món i de l’ésser humà, a la fi dels temps i després de la mort, l’escatofília és l’interès, la veneració vers tot allò que envolti els excrements i els altres expel·lits del cos. És ben cert, en aquesta direcció, que un ninot del caganer acompanya la transcendència d’un naixement còsmic, el fill de Déu, i ho fa mostrant que l’ésser humà, en essència, és no res, aires i líquids continguts o evacuats, finalment una acumulació de detritus. Deglutir i dejectar, engolir i desallotjar, sovint ens hem representat com la metàfora d’un ordre gegantí i incomprensible, fins que l’Església Catòlica ens va servir una altra explicació sobre l’existència.

No ens podem oblidar que la relació de la humanitat amb les seves ejeccions ha estat mediatitzada, apuntada i controlada. Abans del Cristianisme, a Europa hi havia multitud de rituals que tenien a veure amb aquest binomi essencial, entre l’ésser humà i la constant renovació de la natura. Els celtes ens van ensenyar a fer cagar el tió, durant l’hivern, per recordar simbòlicament a la natura que seguís produint béns fungibles, i la contalla del Patufet té tantes homònimes com cultures precristianes hi ha hagut. Però si de veritat hi ha un ritual que, d’alguna manera, ens recorda la íntima conjunció que tenim amb l’escatològic, i amb l’escatofílic, hem de menar la mirada cap al món del Carnestoltes.

Els nostres Carnestoltes conserven uns trets primigenis i d’altres aspectes atribuïbles als calendaris de culte dels jueus, de l’Època Clàssica o del Cristianisme, i dels pobles celtes. La clau de volta rau en el calendari popular. Aquest no segueix els cicles solars, ni tan sols els mesos lunars. El veritable període popular que divideix l’any és de 40 dies —el temps d’una llunació i mitja—, amb la qual cosa entenem la situació i el significat de multitud de festes i rituals, dates que expliquen l’antiga integració de la humanitat amb el món, intern i extern.

Situem-nos al solstici d’hivern, el nostre Nadal. Bé: 40 dies després estem al 2 de febrer (l’Imbolc celta, les Saturnals Romanes i la Candelera cristiana). Passats 40 dies més s’inicia la Quaresma, que després d’un període semblant desemboca en la Pasqua (equinocci de primavera, els Jocs Florals romans). Seguint amb aquest desenvolupament, la festa següent és Sant Joan (solstici d’estiu), 40 dies més tard del qual s’esdevé la Mare de Déu d’agost (Vulcanals romanes, Lugnasad celta), i així fins a completar la roda de l’any.

Ara pensem en el primer dia possible del Carnestoltes popular, que és el 2 de febrer, la Candelera. A principis de l’Edat Mitjana fou una data considerable, perquè, segons caigués en lluna nova o en lluna plena, es considerava que l’hivern s’acabava, o que encara duraria 40 dies més. En un temps on la continuïtat de la vida estava més compromesa a les inclemències naturals, on del que es tractava era de vèncer la inèrcia de la mort, captem com n’era d’important saber si hom ja es podia preparar per a refer la vida. I ara arribem a un dels nusos de la qüestió. Aquest final de l’estació freda, en alguns indrets d’Europa estava basat en l’observació prolongada del son hivernal dels óssos. Era vist així: l’animal es desperta el 2 de febrer i, si no hi ha lluna grossa, surt de la cova, fent un gran pet i alliberant les ànimes dels difunts. D’això l’existència de moltes de les disfresses d’ós, que encara avui són part integrant d’alguns Carnestoltes a banda i banda dels Pirineus. D’això, també, el fet d’ennegrir-se el rostre, tot evitant que l’animal confongués alguna cara amb la lluna plena, o d’aquí la tradició francesa de menjar crepes, tot simulant menjar-se la lluna. Cal que l’ós surti de la cova, i que ho trobi tot fosc. Una ventositat pantagruèlica era el tret de sortida per a l’època de les flors… i del poble.

En consonància, el Carnestoltes es va convertir en la viva imatge de la renovació i de les pulsions populars, una mena de cant a la vida terrenal, ordinària, la de debò, de la plebs, que és el que representa el caganer. A les poblacions de la baixa Edat Mitjana, durant el Carnestoles multitud de disfresses enalteixen la fertilitat i la virilitat. Fal·lus enormes i comitives dels folls, mamelles descomunals i exemples multiplicats de golafreria, de concupiscència i d’animalades. El temps de Carnaval és una fase de purificacions i d’indults a criminals, de bateigs o de matrimonis ficticis, d’inversió momentània dels papers. En poques paraules, és el moment d’eliminar els detritus de l’ànima i del cos, ergo de la societat. S’encenen fogueres, es mengen aliments flatulents —per fer claques com les de l’ós o per simular embarassos els homes—, i diversos personatges de ficció són sacrificats per a redimir la resta de la humanitat dels seus errors. Tot esclata, com un gran petard, per recordar-nos qui som i, sobretot, què som.

 

 

Adrià Pujol

Nadal festa solar

9 desembre 2020

Publicat a: General

La festa del Nadal, entesa com la celebració de l’adveniment de l’infant Jesús i la seva ubicació en el calendari el 25 de desembre no és casual ni gratuïta. No hi ha res casual o gratuït en el calendari. I més si tenim en compte que tots els experts estan d’acord que és del tot improbable que el naixement del Messies esdevingués en aquestes dates hivernals. Per tant hi ha d’haver una raó de pes que justifiqui d’alguna manera aquest fet.

Una hipòtesis, encara que no existeix un acord entre els estudiosos, fixaria la data de celebració del Nadal a partir de la tradició jueva  de fer coincidir la data de la mort dels profetes amb la data de la seva concepció. Els primers cristians celebraven la mort de Crist el 25 març. Si avancem nou mesos en el calendari ens plantarem en el 25 de desembre com a data del seu naixement . 

Amb tot l’explicació més estesa ens remet a la tradició romana i a la posterior cristianització de la mateixa. Els romans festejaven el solstici d’hivern amb el nom de Natalis Solis Invicti, que vol dir naixement del Sol Invicte. La festa tenia elements on el foc n’era el protagonista com per exemple l’encesa de teies en senyal de celebració.

També en aquestes dates es celebraven les Saturnals en honor al deu Saturn, l’antic Cronos grec, concretament entre el 17 i el 23 de desembre. Aquestes festes eren dins el calendari Romá de gran importancia, mentre duraven es permetien certes llicencies com per exemple permetre als esclaus vestir-se com homes lliures. També era costum fer intercanvis d’obsequis i regals. La celebració de les Saturnals culminaven amb el Natalis Solis Invicti.

A partir del segle IV, ja a l’era constantiniana, l’imperi cristianitza les festes. Així els Dies Solis passen a ser Dies Domini o Dia del Senyor i el Natalis Solis esdevé el Natalis Domini Iesu Christi que vol dir Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist. Queda constatat la voluntat de voler relacionar la figura de Jesucrist amb el sol, l’astre rei. En la iconografia cristiana més primitiva podem observar que es fa us dels atributs de l’antic deu Sol romà com per exemple la corona radiada o el carro solar. De fet es tracta d’associar la idea de llum amb la del Messies (Jo sóc la llum del món. Joan 8, 12)

Per tant el Nadal és una festa solar i com a tal és una festa foguera. Molts dels rituals succeeixen en la intimitat de la llar. El Tió sintetitza aquests rituals familiars, era costum que un cop havia rajat fos cremat renovant el foc familiar. També es fan fogueres col·lectives en places, i en algunes poblacions es corren falles. Les similituds amb els rituals romans que hem descrit evidencien una relació força explicita.

Aquest pòsit secular del nostre Nadal, on hi conflueixen tradicions i rituals de diverses procedències i on cada generació hi ha aportat el seu gra de sorra, tenen un profund contingut simbòlic. El Sol reneix, els ramats es reprodueixen, la natura comença a fer senyals de reviscolament i tot plegat ho recull des d’un punt de vista simbòlic el naixement del Messies. 

Nadal també és una festa on la família hi te un paper primordial, aquesta entesa com a institució bàsica per l’articulació de la comunitat. No és estrany doncs que els infants siguin honorats amb obsequis, diades dedicades com el dia de Reis ja que son els garants de la continuïtat del grup familiar.

– Amadeu Carbó –

 

Bibliografia

Amades i Gelats, Joan, Costumari Català, Salvat, Barcelona, 1982.

Carbó i Martorell, Amadeu. Celebrem el Nadal. Quan, com i perquè de la festa més gran. Col·lecció l’Ermità 3, Edicions Morera, Barcelona 2016

Puig i Tàrrech, Armand. Jesús. Un perfil biogràfic. Proa, Barcelona 2004.

Violant i Simorra, Ramon, El llibre de Nadal, Altafulla, Barcelona 1983.

 

María Lionza o els primers passos d’un antropòleg

9 desembre 2020

Publicat a: General

El primer treball de camp ocupa un lloc especial en la formació personal i intel·lectual de qualsevol antropòleg o antropòloga. Per a la majoria de nosaltres, aquesta primera investigació –que sol coincidir amb la recerca doctoral– representa un vertader abans i després en les nostres vides. És en el marc d’aquesta etnografia inicial que ens veiem empesos per primer cop a posar en pràctica els coneixements teòrics que hem après durant l’etapa universitària. És en aquest context també que ens adonem del fet que  les realitats socials són molt més complexes, diverses i apassionants del que podíem imaginar des de les biblioteques de les facultats. Aquest primer treball de camp –autèntic rite de pas de l’ofici d’antropòleg, en què es mesclen sentiments i emocions d’allò més contradictòries– esdevé sovint un company de viatge per a tota la vida. I no només perquè es converteix ràpidament en un record personal inesborrable, sinó també perquè sol establir les bases conceptuals sobre les quals es fonamenten les nostres investigacions posteriors.

 

Estampa de María Lionza

En el meu cas, puc dir sense embuts que va ser el culte a María Lionza qui em “va fer” antropòleg. Es fa difícil dir per què vaig triar aquesta expressió religiosa com a tema de recerca doctoral. Probablement va ser una barreja d’interessos personals (el desig de viure a sudamèrica i de fer cinema) i intel·lectuals (la fascinació pels rites de possessió i per les cultures “mestisses” i “afroamericanes”). De fet, no sé ni tan sols si vaig ser jo qui “va triar” d’estudiar les imatges de María Lionza. Alguns creients afirmen més aviat que va ser la deessa qui “em va triar” a mi…

Sigui com sigui, el cert és que, després d’un període vivint a França, l’any 2004 vaig volar per primer cop a Veneçuela, amb un quadern de camp i una càmera de cine sota el braç. Recordo el primer cop que vaig assistir a un ritual del culte a María Lionza. Va ser en un barrio de Caracas. La cerimònia va tenir lloc en una gran sala presidida per un magnífic altar on hi havia les dues representacions canòniques de la divinitat –les imatges de La Reina i de La Índia. Abans de començar, el banco o assistent va dir-me que m’havia de treure les sabates, les ulleres i que no podia creuar ni els braços ni les cames durant tota la cerimònia. Llavors el mèdium, un home d’uns cinquanta anys, se situà davant de l’altar, va deixar anar un crit i “incorporà” l’esperit del Negro Felipe, un dels hermanos o divinitats més importants del culte. Feia calor, i en l’ambient es mesclava l’olor de la cera ardent, del rom, del tabac i de les fruites. La cerimònia va durar tota la nit. Durant aquelles hores, diferents esperits van anar “baixant” en el cos del mèdium, entre els quals l’esperit de María Lionza. El record més viu que tinc d’aquell vespre va ser la conversa entre el Negro Felipe i el fill del mèdium que acollia l’esperit. Van parlar de moltes qüestions, entre les quals de la relació del noi amb el seu pare.

 

Altar a San Felipe. Foto: Roger Canals.

Però més enllà del ritual, el que realment sempre m’ha fascinat d’aquest culte és la dimensió creativa de la seva cultura visual. Trobo meravellós que es representi els esperits de tantes maneres diferents, i que els creients i artistes reinventin una vegada i altra les seves imatges. Durant la meva investigació, he pogut recopilar centenars d’imatges de les divinitats del culte, i he filmat incomptables escenes en què els seguidors de María Lionza interectuen amb les representacions dels esperits. Aquest és sens dubte un dels aspectes que em va atraure d’aquesta pràctica religiosa: jo volia fer una tesi sobre les imatges i a través de les imatges. És per aquesta raó que des de bon inici vaig incorporar el cinema i la fotografia com a eines d’investigació etnogràfica i com a modes de representació i difusió dels resultats de recerca. 

L’ús del cinema en la recerca antropològica té una llarga tradició. Dit això, sovint encara és menystingut dins dels cercles acadèmics. Jo penso que no hauria pogut aprendre tot el que sé sobre el culte a María Lionza i les seves imatges si no hagués utilitzat el mitjà cinematogràfic. La càmera m’ha permès explorar aspectes del culte difícilment copsables a través unicament del llenguatge escrit. Em refereixo, per exemple, a la importància dels cossos, dels colors, del llenguatge no verbal i, òbviament, de les imatges. La sensació de formar part del ritual, participant a través de la càmera d’aquella coreografia sagrada, és senzillament indescriptible. 

 

Las Tres Potencias, Hugo Álvarez, 2005.

En fi, el culte a María Lionza és un tema que m’acompanyarà per sempre. Ara, després de tants anys d’estudiar-lo, he volgut compartir-lo amb el públic de la meva ciutat. Penso que, en un moment en què semblen ressorgir les fronteres racials, socials i geogràfiques, i en què patim un procés creixent d’essencialització cultural, potser hauríem de fixar-nos més en expressions com el culte a María Lionza, un culte dinàmic i canviant, sempre obert a la diferència, capaç d’incorporar i resignificar esperits i elements culturals de procedències molt diverses. 

 

Queden molts aspectes d’aquest culte per estudiar, i espero que altres investigadors i investigadores d’aquí i d’arreu prendran el relleu. Ja hi ha algunes recerques en curs d’allò més prometedores. Abans d’acabar, vull donar les gràcies a tots els creients, artistes i investigadors de Veneçuela, Barcelona i d’arreu que m’han permès realitzar aquesta recerca. Sense ells i elles res del que he fet no hagués estat possible. 

 

 

 

 

Roger Canals

Aprendre a improvisar

3 desembre 2020

Publicat a: General

El 4 de desembre de 2010 es va declarar l’ estat  d’ alarma a l’estat espanyol, per primera vegada en  democràcia. L’objectiu era mirar d’afrontar el caos aeroportuari provocat per una vaga de controladors de trànsit aeri. Feia doncs deu anys que, com a societat, no ens enfrontàvem a una situació com la que ens ha portat la pandèmia del coronavirus. El decret governamental de l’estat d’alarma ha implicat en diverses ocasions la limitació de certs drets fonamentals de les persones, com ara la llibertat de moviments i de reunió, perquè no fer-ho comportava greus conseqüències per la vida pública i privada dels ciutadans. Una restricció que afecta de ple la vida en majúscules. Trastoca el normal desenvolupament social i cultural, els comportaments, dels ciutadans en tant que membres d’una comunitat que es veu afectada pels estralls d’una epidèmia.

Per tant, fer una lectura antropològica del moment excepcional que vivim des de dins del mateix moment, passa per interpretar com afecta no només econòmicament i políticament, sinó i sobretot, socialment i culturalment les diverses societats. I encara que sigui una afectació temporal, limitada en el temps, el sol fet que s’allargui sense veure-hi un horitzó fa precisament créixer la incertesa i l’angoixa. Són estats d’ànim que repercuteixen directament en la manera de relacionar-se, de comportar-se, de socialitzar-se– perquè no es pot- i per tant afecten les estructures socials i mentals de les persones. La majoria de ciutadans han crescut i viscut en llibertat sense que ningú els coartés els moviments. La societat i els seus individus que vivíem en un estat permanent d’expansió en tots els sentits i en tots els àmbit, ara, de cop i volta, ens veiem sotmesos a la restricció, a la limitació, a la prohibició. I és un mandat universal. Que afecta tothom.  L’estat d’alarma ha comportat -i comporta encara- un neguit i uns nervis, que es manifesta de dues maneres radicalment diferents i que serveixen per polaritzar els impactes en la societat que o bé esclata en brots d’ irritabilitat o s’enfonsa en episodis d’entotsolament. Actituds individuals que fàcilment s’estenen per tota la comunitat i que són difícils de redreçar justament perquè no se sap determinar el final de la situació que els provoca. Vivim en quarantena, en una incerta normalitat, en la qual ningú sap res, que fa angúnia preveure o agendar qualsevol cosa. 

L’ antropología social com a ciència que estudia els humans, la cultura i com interaccionen socialment, mira d’escatir de quina manera influirà en els nostres estils de vida futurs, com a comunitat, aquest aïllament social, els canvis d’hàbits, el replantejaments a diversos nivells que a mitjà o a llarg termini modifica qualsevol pla de vida. Quina serà l’empremta antropològica del virus en la manera de fer i de ser de les societats? Més tancades? Més conservadores? O al contrari, més obertes, cooperatives i empàtiques? Més preparades? En periodisme hi ha una frase que diu que la millor improvisació és aquella que està preparada. Ha quedat pal·lès que aquesta vegada com a societat no podem, no sabem improvisar, perquè no estem preparats. Només ens queda pensar que d’aquesta nova conjuntura, a la qual ens acabarem acostumant i que acabarà passant, ens serveixi per aprendre. Encara que sigui per aprendre a improvisar.

Martí Gironell