Resultats de la cerca "Cinema"

Jacinto Esteva: l’Antropologia des del cinema

27 juliol 2018

Publicat a: General

Jacinto Esteva (1936-1985), no venia de les ciències socials. Havia estudiat arquitectura i urbanisme, es va dedicar a la pintura i va acabar els seus dies fent de caçador professional a l’Àfrica. Però de fet és conegut, sobretot, com a cineasta, essent un dels pares de l’Escola de Barcelona (en companyia de directors com Joaquim Jordà). No va ser un creador popular: algunes de les seves pel·lícules no es van estrenar mai, i altres ni tan sols van ser muntades. Però el seu cinema experimental va deixar una empremta molt profunda entre els que veien en el cinema alguna cosa més que un simple entreteniment. Joaquim Jordà ja li va fer el seu particular memorial, el 1990, amb el documental El encargo del cazador. El món del cinema li va retre homenatge, fa un parell d’anys, a la Filmoteca, en l’exposició “Jacinto Esteva, a l’ombra de l’últim arbre”. Fins i tot Pere Portabella, recentment, va estrenar un nou muntatge de Lejos de los árboles, la pel·lícula clau d’Esteva. Darrerament s’ha publicat l’obra completa d’Esteva en DVD, sota els auspicis de la Filmoteca…

Però la tasca d’Esteva també tenia connexions profundes amb l’antropologia, tot i que ell procedís d’un camp professional ben diferent. Algunes de les seves pel·lícules recreaven, amb fascinació, però alhora amb repulsió, les tradicions espanyoles. En la seva maduresa, Esteva aniria a la recerca d’una Àfrica mítica, d’animals salvatges i “costums ancestrals”. Tot fugint del seu entorn, i buscant un mític món salvatge, passaria un bon temps a la Centràfrica del dictador i emperador Bokassa I.

Esteva va començar a fer cinema als anys 1960, quan l’antropologia espanyola estava a les beceroles, ben lluny de la trajectòria acadèmica que tenia a països com França, la Gran Bretanya o els Estats Units. Però l’obra del creador de l’Escola de Barcelona va quedar molt marcada pel seu interès per l’etnografia. A la seva primera pel·lícula, Notes sur l’émigration. Espagne, 1960, amb Paolo Brunatto, dedicada a l’emigració espanyola a Suïssa, ja explorava la situació de l’Espanya més negra, amb tocs de costumisme, perquè explorava alhora les causes de l’emigració, per una banda, i per l’altra, la vida a Suïssa (la seva obra era tan dura que un grup feixista va boicotejar la seva estrena a Milà i va robar les bobines).

El gust pel costumisme també era present a Alrededor de las salinas, un film realitzat a Eivissa, el 1962, tot aprofitant un viatge familiar.  Seria gairebé un documental etnogràfic sobre una professió en vies d’extinció, amb moltes imatges costumistes de Ses Salines (com una baralla de galls); però l’obra entra de ple en el cinema experimental quan el director simula la mort d’un dels treballadors i analitza les reaccions dels seus companys.

Però l’obra que mostra millor la fascinació d’Esteva per l’etnografia és Lejos de los árboles, un repàs pels costums més xocants de l’Espanya de l’època. Un film en què Esteva mostrava una gran fascinació pels rituals carregats de crueltat, especialment pels d’origen religiós: el llançament d’un burro des d’un campanar, les ploraneres en un funeral, imatges sagnants de toros, flagelants… Però aquesta fascinació per les grans dosis d’emotivitat irracional es combinava amb un cert rebuig per allò que considerava atàvic, endarrerit i ofegador.

A finals dels anys 1960 Esteva aniria a Moçambic, en un altre viatge familiar, i va decidir aprofitar l’ocasió per fer cinema. Per les seves simpaties amb l’esquerra anticolonialista, Esteva va decidir fer, clandestinament, un documental de suport al Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO), la guerrilla que lluitava contra els portuguesos: Mozambique / Del arca de Noé al Pirata Rhodes. Amb gran risc, tot fent veure que treballava per filmar el safari familiar, va gravar algunes escenes relacionades amb la lluita d’alliberament, com l’àpat servit per criats negres vestits amb aparatosos uniformes de coloraines. Però Esteva no es va limitar a gravar escenes de contingut polític. Ben aviat el va guanyar la fascinació pels rituals, pel misteri, per l’exotisme…

A les escenes rodades a Moçambic hi havia un ritual de possessió d’una medicinaire, una escena d’un enterrament d’un jove… En certa mesura, Esteva tornava als temes que ja havia tocat a Lejos de los árboles, ara en versió africana. Però com a aquell documental, a la fi la denúncia política anava quedant marginada davant el pur exotisme.

Un procés similar passaria amb La ruta de los esclavos, un altre projecte de documental inacabat, que Esteva volia gravar durant un viatge en què amb uns amics, en sentit invers, van recrear la vella ruta de les caravanes esclavistes. El pla tampoc va arribar a bon port. Entre unes pel·lícules i altres, Esteva en va fer algunes sense cap relació amb l’etnografia; més tard, va abandonar el cinema.

Esteva estava fascinat per l’alteritat, per l’alteritat a l’Espanya profunda, i també per l’alteritat al continent africà. Les seves pel·lícules, acabades o inacabades, reflecteixen la hipnosi que provocava, en Esteva, la presència de costums que considerava “irracionals”. La seva anada a l’Àfrica, primer com a turista, després com a caçador blanc i finalment com a traficant de diamants, reflecteix aquesta recerca d’allò que Esteva trobava irracional. El cineasta barceloní, amb grans coneixements tècnics i amb molta sensibilitat, sabia transmetre magníficament aquests temes al reduït però selecte públic de les seves pel·lícules.

Però Esteva no deixava de ser un dandi diletant (estava estretament relacionat amb la gauche divine, tot i que a ell no li agradés reconèixer-ho). Mai va estar enlloc prou temps com per fer un documental amb profunditat sobre una societat. I malgrat la seva fascinació, no aconseguia empatitzar amb les poblacions que retratava. Quan rodava La ruta de los esclavos, viatjant a tot ritme i amb molts mitjans, no va aconseguir que les poblacions africanes que es trobava es deixessin entrevistar. El problema era bastant obvi, però tot i així es va sentir molt frustrat. Les imatges d’Esteva ens apropen a l’alteritat, però no tradueixen res. Perquè, a la fi, per a Esteva allò essencial no era tant les seves pel·lícules (ni els seus poemes, ni les seves construccions) sinó la seva experiència.

– Gustau Nerín –

Nanook i el cinema etnogràfic

8 juliol 2016

Publicat a: Activitats

Etiquetes: , , ,

L’any 1922 s’estrenava una pel·lícula que duia per títol Nanook of the North, amb un gran èxit de públic. Era el resultat de bastants anys de treball del seu director, Robert Flaherty, que, a més de les dificultats del rodatge, s’havia hagut d’enfrontar amb la reticència de les productores per distribuir el film. La recent indústria cinematogràfica encara estava definint el seu negoci, i sobretot estava cercant els formats que resultaven atractius al públic. Només havien passat set anys des de l’estrena de The birth of a nation, una ficció que, tot i les crítiques pel seu contingut obertament racista, encara es considera una peça clau per a la definició del llenguatge narratiu del cinema.

Si The birth of a nation és considerat, erròniament, el primer llargmetratge de ficció, a Nanook of the North se li atribueix el mèrit, tampoc gaire precís, de ser el primer llargmetratge documental i el primer film etnogràfic de la història. Més enllà de la certesa d’aquestes afirmacions, és innegable que totes dues pel·lícules van exercir una gran influència en els seus gèneres respectius.

Des de la perspectiva de l’antropologia del segle XXI, són molts els retrets que es poden fer a l’obra de Flaherty, però el realment interessant és conèixer com es va forjar aquest film i quin era l’estat de la disciplina etnològica. llegeix més…

Animals de costums

7 febrer 2020

Publicat a: General

El  nostre Dia de la Candelera, el dos de febrer, és el Dia de la Marmota per a d’altres cultures, sobretot per la nord-americana. I, vés per on, els americans han fet seva una tradició, una costum, d’arrels i orígens europeus i l’han estès gràcies al cinema. I tant l’una celebració com l’altra em permeten compartir amb vostès una reflexió sobre la que, pel meu parer, és una de les veritats absolutes de la vida que som animals de costums. Gràcies a aquest fet – o per culpa d’ell, que de fet és nostra, tant la culpa com la responsabilitat-, de vegades, ens ajuda a fer certes coses, millors o pitjors, i en d’altres ocasions fan que semblem una mica especials davant d’unes altres. Però el que sempre demostra és que malgrat que siguem complicats de mena, com que els humans som una contradicció amb potes, acaba reflectint la simplicitat de la raça humana.

Segons la definició del diccionari, les costums reflecteixen una manera de fer, d’actuar, establerta per un llarg ús. Una forma d’obrar adquirida per la repetició d’actes de la mateixa espècie. Un hàbit, un ritual, una cerimònia d’una comunitat que segueix uns protocols marcats per una tradició i això l’acaba convertint en un fet usual, una convenció. Una costum. I malgrat que ens entestem a canviar d’hàbits per adquirir-ne de nous, i que aquest fet ens faci creure que som moderns, perquè reneguem de les tradicions i de les convencions antigues, som una espècie que ens regim per aquesta mena de codis, de regles que ens defineixen. I està demostrat que quan no hi són aquestes costums ens descol·loca com a individu i com a societat. Això mateix que dèiem del dia de la marmota. Resulta que la tradició de preguntar a un animal quan acaba l’hivern, tot indica que és una costum que es remonta a la antiga Roma. El dos de febrer se celebrava el Dia de l’Eriçó amb unes regles força semblants a les que regeixen al cerimonial de veure l’ombra de la marmota i a partir d’aquí determirar si s’ha acabat o no l’hivern. Segons explica en el seu llibre Groundhog Day, El Dia de la Marmota, el professor d’antropologia de la Universitat de Pensilvània, Don Yoder, el ritual es tractava d’un festival primaveral de purificació que es deia Februa, que després va donar nom al mes de febrer. La festa pagana va ser substituïda per la catòlica de la Presentació del Nen Jesús en el Temple i la Purificació de la Verge María, una tradició que se celebra el mateix 2 de febrer, quaranta dies després de la Nit de Nadal, del teòric naixement de l’Infant. En diversos llocs del continent europeu hi havia la tradició d’ observar com es despertaven després de la hivernació ossos, tuixons i eriçons.

I , precisament, van ser els emigrants alemanys que van portar aquesta costum a Pensilvània i van canviar el simpàtic animaló de les punxes per la murrieria de la marmota canadenca. El que dèiem, estem dissenyats a partir d’uns paràmetres que ens fan actuar segons models establerts per seguir unes determinades convencions i quan ens escarrassem a subvertir-los per crear-ne uns altres de nous, de diferents, l’únic que estem fent en realitat és substituir la forma perquè en el fons continuem essent animals de costums.

Martí Gironell

Les arts i la divulgació d’un pensament alternatiu

5 abril 2019

Publicat a: General

L’antropologia i l’etnologia, igual que la física quàntica, són ciències que actualment estan despertant l’interès dels cercles socials fins ara menys interessats en elles. Les raons estan a moltes taules de discussió, ara bé, el canvi de paradigma que suposa la proposta de coneixement d’aquestes disciplines és un dels motius que més s’acosta la realitat.

Per què tot i la distància moltes societats actuen de manera molt similar? O a la inversa, per què en un mateix entorn social s’actua davant d’una mateixa situació de forma tan diferent? Què ens cal observar amb certa flexibilitat i com hem de fer-ho per tenir el coneixement que ens ajuda a comprendre i analitzar actituds i comportaments? Realment allò que no es veu no existeix? Un seguit de preguntes sense resposta evident es formulen al voltant de la vida en general i sovint les respostes es troben en el pensament alternatiu, en aquella manera d’abordar les qüestions de forma poc habitual i poc corrent. Antropologia, etnologia, física quàntica, tres exemples de com fer palès nous models cada cop més acceptats i interioritzats per donar respostes.

Per acostar aquest pensament nou i experimental al gran públic, una de les opcions és recórrer a les arts.

Literatura, cinema, pintura, música, qualsevol manifestació artística obre un món de possibilitats per expressar el pensament alternatiu, contribuint a la seva acceptació i intel·lecció.

Però això no és nou. Des de temps remots els nostres ancestres manifesten els seus dubtes existencials, o estableixen criteris universals a través de l’art. Edvard Munch, per exemple, en la seva obra cabdal “El crit”, considerat un dels quadres més importants de la història de l’art, descriu la seva necessitat d’expressar un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. És un missatge universal, que transcendeix de sexes, races i nacionalitats. En les seves pròpies paraules explica:

“Passejava per una sendera amb dos amics – el sol es va posar – de sobte el cel es va tenyir de vermell sang, em vaig detenir i em vaig recolzar en una tanca mort de cansament – sang i llengües de foc aguaitaven sobre el blau fosc del fiord i de la ciutat – els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d’ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la naturalesa”.

Però evidentment, Munch no va ser l’únic, ni de bon tros. La història de les arts plàstiques té un llarg recorregut amb artistes reconeguts que han triat la seva passió per transmetre qüestions existencials i explicar a tothom les seves inquietuds i dubtes.

En el camp de la música, també són molts els artistes que han entonat cançons amb aquest mateix propòsit. La composició musical dramàtica de Wagner, o la corrent existencialista que va travessar Europa al SXIX inspirant no únicament el panorama musical, sinó diverses disciplines com la literatura. Dins d’aquesta tendència literària van plasmar de manera magistral grans qüestions universals escriptors com Kant, Unamuno, Larra o Sartre, per citar-ne alguns de diferents països.

Així doncs, al llarg dels segles la literatura igual que la música, la pintura, l’escultura, etcètera, han estat eines aliades per explicar conceptes, estats d’ànim, dubtes universals, fins i tot la quotidianitat, de forma i manera que la seva comprensió sigui més pròxima a les persones i que la seva divulgació sigui més senzilla.

Dins d’aquest marc de disciplines artístiques, no hem d’oblidar el cinema.

El cinema és una eina massiva de difusió el qual ha generat infinitat de títols que han acostat als seus entusiastes temàtiques diverses. Entre aquestes produccions, trobem grans obres mestres que enfamiliaritzen amb aquestes ciències tan diferents i motivadores d’una manera molt gràfica que les fa més intel·ligibles.

Aquí teniu un recull d’articles que ens expliquen algunes de les produccions cinematogràfiques que posen en relleu com treballa i com manifesta el coneixement de la vida i l’entorn a través del cinema l’antropologia i l’etnologia.

https://continguts-www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/blog/?s=Cinema

Tanna: l’antropologia visual a un pas de l’Oscar

30 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Entre les pel·lícules nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 2017 s’hi va colar una producció absolutament atípica, realitzada per dos cineastes especialitzats en antropologia visual: Tanna. No era una pel·lícula etnogràfica, sinó una obra de ficció, però molt peculiar: s’inspirava en les llegendes locals de l’illa de Tanna, al microestat de Vanuatu, i havia estat rodada per les poblacions yakel de l’illa, que feien d’actors en papers molt propers als que assumien en la seva vida real: el cap feia de cap, els guerrers feien de guerrers i el medicinaire feia de medicinaire.

Martin Butler i Bentley Dean son dos directors, guionistes i productors australians que ja fa alguns anys que col·laboren en l’elaboració de pel·lícules documentals, algunes d’elles de temàtica etnogràfica sobre els aborígens australians. Tanna no va ser una pel·lícula feta de pressa i corrent: Bentley Dean va passar set mesos fent treball de camp entre els yakel per tal de preparar la gravació. I va fer-ho de forma molt atípica: va anar-hi amb els seus fills, que també van integrar-se a les formes de vida de la comunitat. Butler i Dean asseguren que la clau de la pel·lícula és la calma amb què es va preparar, molt més pròpia de la feina d’un antropòleg que de la d’un productor cinematogràfic.  Gràcies a l’especial relació establerta amb els illencs aquesta pel·lícula low cost ha aconseguit situar-se entre les grans.

 

 

L’argument central de Tanna es basa en una història real que Dean va sentir quan els illencs l’explicaven a la vora del foc. Una història d’amor que tenia tot els ingredients per ser un èxit universal: una gran passió, un enfrontament amb la tradició, persecucions, un final tràgic… En base a aquest fet real, que va marcar un canvi en els costum dels yakel, s’organitza el guió d’aquesta pel·lícula.

La cinta compta amb un plus: l’extraordinari paisatge de Tanna, que és aprofitat al màxim per una extraordinària fotografia. L’illa melanèsia compta amb espesses selves, unes platges paradisíaques i un furiós volcà actiu, el Yahul, on s’han gravat algunes de les escenes més espectaculars de la pel·lícula.

La pel·lícula equipara gairebé els yakel a aquells grups “d’indígenes” que apareixien a les típiques pel·lícules d’aventures del període colonial, poblacions completament al marge de la cultura occidental. Els directors asseguren que molts yakel no havien vist mai una pel·lícula abans del rodatge i que gairebé cap dels actors no havia sortit mai de Tanna. Ens presenta els yakel com un grup que no rep influències de la tecnologia ni de la vida exterior.

Però si bé és cert que la província de Tafea és la zona menys occidentalitzada de Vanuatu, i que aquest és un dels Estats més aïllats del Planeta, hi ha certs elements que fan dubtar d’un aïllament tan absolut. De fet el capità Cook ja va visitar Tanna. I aquesta illa ha viscut molts episodis històrics que l’han posat en contacte estret amb les cultures occidentals. Alguns habitants de l’illa van ser reclutats per treballar a bases militars al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, i en retornar a les seves llars van desenvolupar un culte cargo, el John Frum. A més a més, als anys setanta va haver-hi un fort moviment independentista, perquè els habitants d’aquest grup d’illes es negaven a integrar-se a Vanuatu. A la mateixa pel·lícula es fa palpable la presència de comunitats cristianes a la zona i és evident l’existència de gent de Tanna que viu a la occidental. Un dels caps yakel es diu Charlie… Es fa difícil pensar que en una illa de 40 km de llarg per 19 d’ample, les formes de vida dels yakel no s’hagin vist més afectades per l’occidentalització de l’espai que els envolta.

Vanuatu

Malgrat tot, una anècdota del rodatge posa de manifest fins a quin punt la pel·lícula és fidedigna a la realitat, fins interferir amb les vivències reals dels yakel. Martin Butler i Bentley Dean volien que el paper d’enemics dels yakel fos representat, a la cinta, per un grup rival dels yakel, amb els que aquests havien tingut conflictes bèl·lics en el passat. Finalment, per evitar nous xocs, van haver de desistir i rodar la pel·lícula amb un tercer grup amb el que els yakel havien tingut una relació més harmònica. Tanna, en realitat, té alguna cosa de reality show.

Normalment les pel·lícules que es roden a Oceania, encara que tinguin una certa presència de les comunitats locals, no deixen de ser històries sobre els occidentals que visiten un món exòtic. En aquest cas, el cinema pren una dimensió completament nova: explica una història dels illencs, interpretada pels propis illencs. No és poc, tot i que també és obvi que té una limitació: que la tècnica és controlada pels occidentals i que el producte és destinat al consum extern.

Tanna, en el fons, ens planteja un vell dilema que ja havia presentat Shakespeare a Romeu i Julieta: pot l’amor estar subordinat a les lògiques familiars? Una pregunta que enllaça amb una altra: els drets de l’individu poden estar subjectes a l’interès col·lectiu? En la societat yakel els matrimonis eren acordats per les famílies, com un sistema de garantir al grup aliances que permetessin la convivència entre diferents col·lectius. El Kastom, la moral tradicional, establia que “sense aliances no sobreviuríem”. Tanna és, en resum, la tendra història d’uns joves enamorats que xoquen amb el Kastom, que acabarà per haver de reformar-se davant la pressió dels joves. Al darrera d’aquestes fantàstiques imatges que exalcen la forma de viure dels yakel, potser hi trobem la progressiva mort de la cultura tradicional melanèsia, a través de l’amor, “che move il sole e l’altre stelle”, com deia Dant.

Khamsa, 5 joves de la riba sud

21 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , , , ,

L’Ayoub viu a Casablanca i és actor, però cada dia ha de fer feines diferents per dur diners a casa. La Nina viu a Timezrit, a la Cabília algerina, i és la primera dona de la seva família que ha pogut accedir a la universitat. El Seif viu a l’illa tunisenca de Djerba, i intenta viure de la fotografia perquè considera que migrar no és un futur desitjable. El Hakeem, d’Alexandria, ha decidit passar a un segon pla en l’activisme polític, però segueix pensant en com dinamitzar la cultura a la seva ciutat. La Hiba viu al barri xii de Beirut, lluita contra el sectarisme religiós i demostra que una jove musulmana amb vel pot parlar de masturbació femenina.

Aquests són els cinc protagonistes del documental Khamsa, dirigit pel periodista Marc Almodóvar. Però la particularitat de la pel·lícula consisteix en que són els cinc joves qui han decidit què volen explicar, qui han filmat les escenes i qui n’ha fet l’edició. llegeix més…