Entrades sobre Activitats
L’Era Diesel
La dècada dels 50 va resultar decisiva en la implantació de les bases de l’expansió econòmica i social de Barcelona de l’època del “desarrollismo”. El potencial humà de la ciutat , amb una mà d’obra qualificada i una arrelada tradició fabril, va ser el factor clau per a la superació de l’autarquia de postguerra malgrat les limitacions del règim franquista. La inauguració en 1953 de la fàbrica de SEAT va contribuir en gran mesura a aquest canvi no tant sols pel seu pes en la constitució d’una formidable força de treball adaptada a la producció en cadena sinó també pel triomf d’una concepció del progrés que havia alimentat el somni de la Modernitat.
Per entendre la problemàtica de la relació home-màquina en el marc del capitalisme avançat, cal recorre als arguments de l’Escola de la Regulació desplegats per David Harvey en el seu llibre “la condició de la postmodernitat” . La seva tesi es resumeix de la manera següent: El sistema d’acumulació capitalista si aspira a l’estabilitat entre consum i benefici necessita assegurar la reproducció a llarg termini d’una força de treball adaptada al procés de producció basat en la màquina. En altres paraules, el sistema d’acumulació capitalista funciona en la mesura que el comportament i la negociació dels agents socials que hi intervenen és coherent amb aquest objectiu. Sens dubte, aquest punt de vista es útil pel nostre propòsit d’explicar el canvi que s’ha produït en la relació home-màquina amb l’entrada en el nou mil·lenni ja que l’Escola de la Regulació centre el seu anàlisi en les interrelacions, hàbits i pràctiques culturals inherents al sistema capitalista perquè adquireixi certa aparença d’ordre i poguí funcionar. El sistema, per si mateix extremadament inestable, necessita fer front a dues dificultats: La primera, és la tendència anàrquica dels mercats a l’hora de distribuir recursos i fixar preus ; la segona, és la resistència al desplegament d’una força de treball dòcil i mal·leable que requereix un procés de producció que gira al voltant de la màquina. La fase expansiva del capitalisme en el període de la postguerra va ser possible perquè en l’equació que havia de resoldre les tensions que generaven aquells dificultats hi va jugar un paper cabdal la idea de “modernitat” associada a una nova organització del treball, a un estil de vida “consumista” i a l’estat de Benestar.
Efectivament, entre els moviments que, amb noms i estètiques diferents, van poblar l’avantguarda artística de principis del segle XX , el “futurisme” és el que expressa de manera més radical la noció de modernitat. El futurisme és va reivindicar com a tal el 20 de febrer de 1909, quan el poeta Filippo Tommaso Marinetti va publicar el “Manifest Futurista” en el diari Le Figaro de París. Entre altres coses lloava el lirisme de la civilització industrial, exaltava la màquina per la seva potencia transformadora i glorificava la velocitat pel domini del temps i de l’espai. El mateix any que Marinetti publicava el seu Manifest, Henry Ford establia a la seva fàbrica de Detroit la primera cadena de muntatge, per això el centre de l’imaginari futurista hi ha la màquina i la velocitat que, al mateix temps, basteixen la narració del progrés il·limitat de l’era Moderna.
Com ja ens hem referit més a dalt el funcionament del capitalisme en la seva fase de madura exigia cert grau de negociació col·lectiva per evitar l’acció de forces desestabilitzadores com ara l’especulació en els mercats, la concentració monopolista del capital o la desinversió en serveis públics (educació, sanitat, infraestructures…) i per això, demanava que l’Estat actues per regular de activitat econòmica, però, també, l’entorn de treball altament eficient i depenen de la màquina.
“La Sociedad Española de Automóviles de Turismo” , promoguda pel INI (Instituto Nacional de Industria) i que tenia com a soci multinacional la FIAT de Torí i com a socis financers diversos bancs espanyols i societats creditícies dels EEUU, va impulsar en 1969 la producció del motor Diesel, considerat el súmmum de la innovació tecnològica, amb la voluntat de projectar una imatge “futurista” de l’empresa. Tanmateix, la crisis del 1973 representa el punt d’inflexió del període d’expansió de la postguerra i un viratge radical en el rumb que havia pres el procés de treball sota el principi organitzador del fordisme. L’epíleg d’aquest canvi l’estem vivim ara amb l’aparició del robot que desplaça als homes de la cadena de muntatge i que ha capgirat la nostra percepció de la màquina com el “prometeus” d’un futur millor.
El plantejament de la l’Escola de la regulació ens serveix per conceptualitzar la manera com el sistema va intentar resoldre els problemes d’organització de la força de treball, en un lloc i un temps específic, seguint l’exemple de la producció del motor Diesel, i els problemes nous que resten per resoldre en un panorama alterat per la creixent malestar provocat per la flexibilitat del treball, la desregulació de les condicions laborals i la deslocalització de la producció. No esta clar que el nou sistema de producció, profundament afectat per la revolució dels transports i de les tecnologies del coneixement (els pilars d’allò que hem acordat anomenar la globalització) responguin a un nou règim d’acumulació de capital, i per tant, a un nou model de regulació, però si que podem constatar a hores d’ara un canvi radical de mentalitat que permet parlar d’una era postmoderna.
El 2020 ja no podran circular vehicles amb motor dièsel. La prohibició reflexa la fi de la societat industrial que havia fet possible el creixement sostingut de la postguerra. El contrast amb les pràctiques econòmiques del present evidencia el desplaçament del fordisme, considerat en el seu moment el punt d’arribada i de realització de les promeses del progrés. Tot i que avui encara vivim immersos entre els persistents residus de la modernitat, el cert es que el futur sembla exhaurir-se. La mentalitat post-moderna es basa, entre altres coses, en aquesta sensació. En Franco Berardi, més conegut pel pseudònim Bifo, ho argumenta en el seu llibre “Después del futuro”. La societat digital, i més concretament els principis sobre els que es fonamenta com son la virtualitat i de d’ubiqüitat, estan soscavant les estructures pròpies de la civilització moderna. Aquest llibre, tracte de l’esgotament del futur, es a dir , de l’esvaïment dels projectes col·lectius i de les aspiracions de transformació social,. Una pèrdua que el cyberpunk interpreta com a símptoma del col·lapse de la confiança en el futur i, per tant, de renuncia a l’esdevenidor emancipador que prometia la modernitat.
La III edició dels “Doc’s Noctambuls” aborda la transformació que s’ha produït en la consideració de les condicions de treball i la seva continuïtat a causa de la creixent automatització. Les quatre sessions de projeccions documentals que hem batejat amb el títol “l’Era dièsel” giren al voltant d’un nou paradigma productiu i els interrogats que planteja damunt de les cendres de la societat industrial que havíem conegut.
– Oriol Pascual i Sanpons –
Els colons catalans a Guinea
21 setembre 2016
Publicat a: Activitats, Exposicions
Etiquetes: Àfrica, Antropologia, Catalunya, Colonialisme, Entrevista, Guinea Equatorial, Ikunde
Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.
Com comença la teva vinculació amb Guinea?
Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.
Quines són les temàtiques que hi has estudiat?
Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…
L’antropologia segons Tim Ingold
15 setembre 2016
Publicat a: Activitats
Etiquetes: Antropologia, Barcelona, Etnografia, Etnologia, Museologia
Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d’Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d’Edimburg. El seu treball de camp s’ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l’han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural.
Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l’imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d’antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l’exposició Ikunde.
Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics.
Alguns perquès de les festes majors
12 agost 2016
Publicat a: Activitats, Glossari
Etiquetes: Antropologia, Barcelona, Catalunya, Festes, Patrimoni
Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.
La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.
Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…
Nanook i el cinema etnogràfic
L’any 1922 s’estrenava una pel·lícula que duia per títol Nanook of the North, amb un gran èxit de públic. Era el resultat de bastants anys de treball del seu director, Robert Flaherty, que, a més de les dificultats del rodatge, s’havia hagut d’enfrontar amb la reticència de les productores per distribuir el film. La recent indústria cinematogràfica encara estava definint el seu negoci, i sobretot estava cercant els formats que resultaven atractius al públic. Només havien passat set anys des de l’estrena de The birth of a nation, una ficció que, tot i les crítiques pel seu contingut obertament racista, encara es considera una peça clau per a la definició del llenguatge narratiu del cinema.
Si The birth of a nation és considerat, erròniament, el primer llargmetratge de ficció, a Nanook of the North se li atribueix el mèrit, tampoc gaire precís, de ser el primer llargmetratge documental i el primer film etnogràfic de la història. Més enllà de la certesa d’aquestes afirmacions, és innegable que totes dues pel·lícules van exercir una gran influència en els seus gèneres respectius.
Des de la perspectiva de l’antropologia del segle XXI, són molts els retrets que es poden fer a l’obra de Flaherty, però el realment interessant és conèixer com es va forjar aquest film i quin era l’estat de la disciplina etnològica. llegeix més…