L’Era Diesel

La dècada dels  50  va resultar  decisiva en la implantació  de  les bases  de l’expansió  econòmica i social  de Barcelona  de l’època del  “desarrollismo”.  El potencial  humà de la ciutat  ,  amb  una mà d’obra qualificada i  una arrelada tradició  fabril,  va ser  el  factor clau  per a la superació  de l’autarquia de postguerra  malgrat  les limitacions del  règim  franquista.  La inauguració en  1953  de la fàbrica de  SEAT   va contribuir  en  gran  mesura  a aquest canvi   no  tant  sols pel seu pes en la constitució  d’una formidable  força de treball adaptada  a la producció  en  cadena  sinó  també pel  triomf d’una concepció  del  progrés que  havia  alimentat  el somni de la Modernitat.

Per  entendre la problemàtica de la relació home-màquina  en el  marc del   capitalisme avançat,  cal recorre als arguments  de  l’Escola de la Regulació  desplegats per David  Harvey  en el seu llibre  “la condició  de la postmodernitat” . La seva tesi es resumeix de la manera següent:  El sistema  d’acumulació capitalista si aspira a l’estabilitat entre consum i benefici necessita assegurar la reproducció a llarg termini d’una força de treball adaptada al procés de producció basat  en  la màquina. En altres paraules, el sistema d’acumulació capitalista  funciona en la mesura que el comportament i la negociació dels agents socials que hi intervenen és coherent  amb aquest  objectiu.  Sens dubte,  aquest punt  de vista  es útil pel nostre propòsit d’explicar el canvi que s’ha produït  en la relació  home-màquina  amb l’entrada en el nou mil·lenni ja que l’Escola de la Regulació centre el  seu  anàlisi en les interrelacions, hàbits i pràctiques culturals inherents al  sistema capitalista perquè adquireixi certa aparença d’ordre i poguí  funcionar. El sistema, per si mateix extremadament  inestable, necessita fer front  a dues dificultats: La primera,  és la tendència anàrquica dels  mercats  a l’hora de distribuir  recursos i  fixar  preus ; la segona,  és la resistència  al desplegament  d’una força de treball  dòcil i  mal·leable que requereix  un  procés de producció  que gira al  voltant  de la màquina.  La fase  expansiva del  capitalisme en  el  període de la postguerra va ser possible perquè en l’equació  que havia de resoldre les tensions que generaven  aquells dificultats  hi va  jugar  un paper cabdal la  idea  de “modernitat” associada a una nova organització  del  treball, a un estil de vida “consumista” i a l’estat de Benestar.

Efectivament,  entre els moviments que, amb noms i estètiques diferents, van poblar l’avantguarda artística de principis del segle XX , el “futurisme” és el que expressa de manera més radical la noció de modernitat. El futurisme és va reivindicar com a tal el 20 de febrer de 1909, quan el poeta Filippo Tommaso Marinetti va publicar el “Manifest Futurista” en el diari Le Figaro de París. Entre altres coses lloava el lirisme de la civilització industrial, exaltava la màquina per la seva potencia transformadora i   glorificava la velocitat pel domini del temps i de l’espai. El mateix any que Marinetti publicava el seu Manifest, Henry Ford establia a  la seva fàbrica de Detroit   la primera cadena de muntatge, per això el centre de l’imaginari futurista hi ha la màquina i la velocitat que, al mateix temps, basteixen  la narració del progrés il·limitat de l’era Moderna.

Com ja ens hem referit  més a dalt el funcionament del capitalisme en la seva fase de madura exigia cert grau de negociació  col·lectiva per  evitar  l’acció  de  forces desestabilitzadores com  ara  l’especulació  en els  mercats,  la concentració  monopolista del  capital o  la desinversió  en  serveis  públics  (educació, sanitat,  infraestructures…) i  per això, demanava que l’Estat actues per regular  de activitat  econòmica, però,  també,  l’entorn de treball altament eficient i depenen de la màquina.

“La Sociedad  Española de Automóviles de Turismo” , promoguda pel  INI (Instituto  Nacional  de Industria)  i  que tenia com  a soci multinacional la FIAT  de Torí i  com  a socis financers diversos bancs espanyols i  societats creditícies dels EEUU,  va impulsar  en  1969  la producció  del  motor Diesel,  considerat  el  súmmum de la innovació  tecnològica,  amb  la  voluntat  de projectar una imatge  “futurista” de l’empresa. Tanmateix,  la crisis del  1973 representa el punt  d’inflexió  del  període d’expansió de la postguerra i  un  viratge radical  en el  rumb  que havia pres el procés de treball  sota el principi organitzador del fordisme. L’epíleg  d’aquest canvi l’estem vivim ara amb l’aparició  del robot que desplaça als  homes de la  cadena de muntatge i que ha capgirat la nostra percepció  de la màquina com  el  “prometeus” d’un  futur  millor.

El plantejament  de la l’Escola de la regulació ens serveix  per  conceptualitzar  la manera  com el  sistema  va intentar  resoldre els problemes d’organització  de la força de treball, en  un  lloc i  un  temps específic,  seguint  l’exemple de la producció del  motor  Diesel,  i els problemes nous que resten per  resoldre en un panorama alterat  per  la creixent  malestar provocat per la  flexibilitat del  treball, la  desregulació de les condicions laborals i  la deslocalització  de la producció.  No  esta clar  que el nou sistema de producció,  profundament  afectat  per  la revolució  dels transports i  de les tecnologies del coneixement  (els pilars d’allò que hem acordat  anomenar  la globalització)  responguin a un  nou  règim   d’acumulació  de capital,  i  per tant,  a un  nou  model de regulació, però  si  que podem  constatar a hores d’ara  un canvi radical  de mentalitat que permet parlar d’una era postmoderna.

El  2020 ja no  podran circular vehicles amb  motor dièsel.  La prohibició reflexa la fi de la societat  industrial que havia fet  possible el  creixement  sostingut  de la postguerra.  El contrast amb les pràctiques econòmiques del  present  evidencia  el  desplaçament  del  fordisme,  considerat en  el  seu  moment el punt d’arribada i de realització de les promeses del progrés.  Tot  i que avui encara vivim immersos entre els persistents residus de la modernitat, el cert es que el futur sembla exhaurir-se. La mentalitat post-moderna es basa, entre altres coses, en aquesta sensació. En Franco Berardi, més conegut pel pseudònim Bifo, ho argumenta en el seu llibre “Después del futuro”. La societat digital, i més concretament els principis sobre els que es fonamenta com son la virtualitat i de d’ubiqüitat, estan soscavant les estructures pròpies de la civilització moderna. Aquest llibre, tracte de l’esgotament del futur, es a dir , de l’esvaïment dels projectes col·lectius i de les aspiracions de transformació social,. Una pèrdua que el cyberpunk   interpreta com a símptoma del col·lapse de la confiança en el futur i, per tant, de renuncia a   l’esdevenidor emancipador que prometia la modernitat.

La III edició  dels   “Doc’s Noctambuls”  aborda la transformació  que s’ha produït  en la consideració  de les condicions de  treball  i  la  seva continuïtat a causa de la creixent  automatització. Les  quatre sessions de projeccions documentals  que hem  batejat  amb  el  títol  “l’Era dièsel”  giren  al  voltant  d’un nou  paradigma  productiu i  els interrogats que planteja damunt  de les cendres de la societat industrial  que havíem conegut.

– Oriol Pascual i Sanpons –

Els colons catalans a Guinea

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…

L’antropologia segons Tim Ingold

Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d’Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d’Edimburg. El seu treball de camp s’ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l’han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural.

Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l’imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d’antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l’exposició Ikunde.

Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics.

llegeix més…

Alguns perquès de les festes majors

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.

La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.

Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…

Nanook i el cinema etnogràfic

L’any 1922 s’estrenava una pel·lícula que duia per títol Nanook of the North, amb un gran èxit de públic. Era el resultat de bastants anys de treball del seu director, Robert Flaherty, que, a més de les dificultats del rodatge, s’havia hagut d’enfrontar amb la reticència de les productores per distribuir el film. La recent indústria cinematogràfica encara estava definint el seu negoci, i sobretot estava cercant els formats que resultaven atractius al públic. Només havien passat set anys des de l’estrena de The birth of a nation, una ficció que, tot i les crítiques pel seu contingut obertament racista, encara es considera una peça clau per a la definició del llenguatge narratiu del cinema.

Si The birth of a nation és considerat, erròniament, el primer llargmetratge de ficció, a Nanook of the North se li atribueix el mèrit, tampoc gaire precís, de ser el primer llargmetratge documental i el primer film etnogràfic de la història. Més enllà de la certesa d’aquestes afirmacions, és innegable que totes dues pel·lícules van exercir una gran influència en els seus gèneres respectius.

Des de la perspectiva de l’antropologia del segle XXI, són molts els retrets que es poden fer a l’obra de Flaherty, però el realment interessant és conèixer com es va forjar aquest film i quin era l’estat de la disciplina etnològica. llegeix més…