Entrades sobre Actualitat

El Gran Germà no es jubila

27 maig 2019

Publicat a: Actualitat

En l’article anterior feia referència a John Stuart Mill. I curiosament el pare de l’utilitarisme és també  l’autor del terme distopia. Segons l’Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per  Stuart Mill i vol ser l’antònim d’utopia i fa referència a una societat fictícia, sovint emplaçada en el futur, on les tendències socials es porten fins a extrems apocalíptics. Faig aquesta acotació històrica perqué aquest 8 de juny fa setanta anys que es va publicar 1984, l’argument de la distopia de George Orwell, set dècades després és ben vigent. I encara més si se’n fa una lectura antropològica. Aquella novel.la de política ficció escrita el 1948 per un Orwell crític amb el paper dels estats totalitaris per influir en una societat que volia sotmesa i manipulada, ja vaticinava el que anys després seria el nostre pa de cada dia. Societats vigilades, manipulades, enganyades, pretesament lliures…els sona tot això?

La frase que sovint recordo d’Umberto Eco que definia la ficció com la millor eina per entendre la realitat, tan la passada com en aquest cas, la futura, es pot tornar a aplicar a la novel.la d’Orwell. És més, que l’autor decidís ubicar l’acció a Londres no és casual. Perquè Orwell volia advertir que el totalitarisme, l’amenaça a la llibertat i a la democràcia es podia donar a qualsevol indret on es combinessin uns determinats ingredients que afavorissin la conculcació dels drets bàsics dels individus. Un gèrmen que pot i podia arribar, fins i tot, a un dels centres de la democràcia com era -i és- la Gran Bretanya. Un altre dels paral.lelismes és el paper de la tecnologia i de la col.lectivitat per frenar les individualitats. La tecnologia es converteix en una aliada del poder. L’intent del govern – i de grans corporacions que pretenen controlar governs- de penetrar en totes les esferes de la vida qüotidiana fa que la privacitat sigui impossible pel control constant de micròfons i pantalles. Tothom està més controlat malgrat ens creiem més lliures. I tothom acaba controlant  tothom. Les pantalles ajuden a controlar els ciutadans i a emetre constantment els missatges amb els quals es pretén uniformitzar la societat. I acabes tenint la sensació, com ja ens passa ara, que la tecnologia no millora la vida de les persones- tot i que ens ho arribem a creure- sinó que serveix per deshumanitzar-la. Els règims totalitaris no accepten la individualitat. Defensen la col.lectivitat, la massa manipulable i mal·leable, davant de l’individu amb idees pròpies. Tothom ha de fer el mateix i complir amb la funció que li és atorgada per aquesta societat/sistema. I així es produeix una deshumanització, ja que les persones ens convertim merament en peces d’un tauler i tota la nostra vida està regulada, pautada, contolada. La uniformització dels costums- tothom fa, diu, pensa, consumeix si fa no fa el mateix- no implica l’equiparació en els recursos. El món distòpic de 1984 inclou una altíssima desigualtat social. Els paral.lelismes, doncs, amb les situacions actuals estan servides. No cal llegir entre línies. Sobretot però, la influència de la premsa i els mitjans de comunicació sobre la societat i la creixent importància de la informació ó desinformació per al funcionament de la nació-estat són elements, per desgràcia i malgrat el pas dels anys- extrapolables als nostres dies. Els mitjans de comunicació electrònics o digitals són – i  eren en la novel.la d’Orwell – una eina providencial per manipular, oferir propaganda, mantenir una vigilància constant i exhaustiva de la vida dels ciutadans. En els últims anys han proliferat i de moltes capçaleres, no en sabem ni l’origen ni els interessos. Amb els anys, el concepte que Orwell ens va regalar arran d’aquesta novel.la, el del Gran Germà, ja s’ha vist que ha quedat lluny d’haver perdut presència, influència i vigorositat,ans tot al contrari. Té tota la vigència i la força renovades per fer-nos creure que no es jubilarà mai perqué sempre tindrà persones, institucions, corporacions interessades a succeir-lo.

Martí Gironell

El nou Etnològic amb les cultures del món

18 maig 2018

Publicat a: Actualitat

En el 2017 ha culminat la fusió del Museu de Cultures del Món amb el Museu Etnològic de Barcelona. La nova entitat, tot i que ja funcionava com un sol museu pel que fa a l’equip de treball i la gestió del pressupost,  ja disposa de nom propi: Museu Etnològic i de Cultures del Món.  Amb la unificació  formal, ens renovem, perquè hi ha consens al voltant de la idea que cal reinventar-nos, que cal atendre a noves prioritats sobre els continguts i qüestionar el paper del museu pel que fa a les seves col·leccions, el format de les exposicions, el tipus d’activitats, i en general la missió i el mateix concepte de museu.

Si hem enfilat aquest camí és perquè han canviat els signes dels temps. Des de la dècada de 1980, el concepte dels museus de societat i, per extensió de museus com el nostre,  ha entrat en crisi. Les antigues col·leccions creades a partir dels objectes – testimonis de la forma de vida dels nostres ancestres i dels altres pobles “no occidentals”- , han deixat de gaudir de l’interès del públic i, fins i tot, del favor de les autoritats polítiques. Aquest tipus de museu  es perceben com a decadents , amb col·leccions que no se sap molt bé com presentar ni què han d’explicar, i sovint ni tant sols interessen als mateixos antropòlegs .

El desencís vers als Museus Etnològics es justifica per tres raons: la primera, per l’obsolescència de la museografia, en gran part com a conseqüència de les dificultats que tenen els objectes per abastar , en si mateixos, la complexitat de la Cultura. La segona, pel nou context de les relacions entre cultures , de manera que el lligam amb els “altres” no es pot establir en termes d’exotisme, és a dir, mitificant pretesos valors primigenis que el progrés no ha arraconat,  sinó de vincles interculturals en el context d’una societat globalitzada. Els “altres”, els que formaven part de cultures llunyanes que ens havien  interessat pel seu “primitivisme”, ja formen part de la nostra societat a causa de les diàspores dels pobles, són cultures pròximes amb les que convivim a diari. I tercer, per la necessitat de superar el regust colonial que han tingut aquest tipus de museu durant molt de temps. Per tant, els museus etnològics no només han perdut públic i han envellit  sinó que, en molts casos, han esdevingut “políticament incorrectes”.

Per tot això,  el Museu Etnològic i de Cultures del Món que acabem “d’estrenar”, després de 75 anys d’experiència científica, representa una oportunitat  per fer front al repte de la renovació del discurs i dels continguts expositius. Sense voler caure en la simplificació, cal orientar l’esforç a la superació del binomi col·lecció-exhibició i apostar per un museu que reflexioni sobre els canvis, les fractures i els conflictes de la societat actual, és a dir,  esdevenir  un referent de la Museologia Social. Ara bé, som conscients que per assolir-ho no podem  tirar pel dret ja que estem condicionats per la història. Ens referim a la del Museu Etnològic de Barcelona , fundat en 1942 com a Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol de Montjuïc i com a Museu Etnològic i Colonial (1948) i el Museu de Cultures del Món inaugurat  en el 2015 com l’aparador de les seves col·leccions. Per aquest motiu la programació del museu unificat  es desplega de manera diferent en funció de les característiques i potencialitats de cadascuna de les seves seus: D’una banda, els palaus del carrer Montcada,  considerats la vitrina d’un llegat patrimonial de més de 70.000 objectes, i  d’altra banda, l’edifici de Montjuïc, entès com un centre de divulgació en el que s’explica els rudiments de l’antropologia com a ciència social i es genera coneixement sobre la ciutat a partir de la recerca participada.  Segons aquest plantejament en el Museu Etnològic i de Cultures del Món conviuen, de moment, dos models: Un de clàssic, exemplificat per l’exposició permanent de la seu del carrer Montcada, i un d’alternatiu,  al voltant de l’exposició “les cares de Barcelona” de la seu de Montjuïc. En el primer cas, es tracte de l’exhibició d’objectes etnogràfics de cultures “exòtiques”, vestigis de societats “primitives” , apreciats pel seu valor estètic i contextualitzats en un sentit etnològic. En l’altra cas, parlem  d’una exposició conceptual, sense objectes, una mena d’observatori de la vida quotidiana amb la pretensió d’enregistrar els canvis que s’hi produeixen  en el trànsit cap a una societat postindustrial molt tecnificada.

Sens dubte , l’exploració de la realitat es el principal objectiu del museu que s’ha penjat l’etiqueta de social i que aspira a interrogar-la per construir un relat interpretatiu dels canvis i conflictes que l’alteren.  D’aquí la nostra aposta per  la museografia critica de les  “memòries incòmodes” que ha convertit l’exposició temporal  de la seu  del carrer  Montcada  en un espai d’interpel·lació de la nostra relació amb els “altres”, on els objectes tenen un paper secundari  ja que és més important el missatge, necessàriament  provocador de reflexions i controvèrsia. Els objectes hi apareixen com a part d’un discurs i no pel seu propi interès, amb un enfocament dissenyat per a qüestionar les idees preconcebudes que pugui tenir el visitant. Així, les exposicions han tractat temes que vinculen la nostra memòria col·lectiva amb les darreres colònies: “Ikunde, Barcelona metròpoli colonial” o “ Ifni, la mili africana dels catalans”. Tot i això, s’ha de tenir en compte alhora de posar en pràctica aquesta idea regeneradora del discurs museològic les condicions específiques del lloc  i la necessària gradualitat del  canvi.

L’origen de la Diada

8 setembre 2016

Publicat a: Actualitat, Descobertes

Etiquetes: , , , ,

El passat mes de juliol repassàvem algunes festes nacionals que se celebren en aquell mes, i veiem com la majoria, especialment al Nou Món, rememoren algun fet que va marcar el naixement d’aquestes nacions. També assenyalàvem com a Europa existeix la tradició de celebrar festes patronals com Sant Jaume, la Verge del Pilar o Sant Jordi. Però també trobem dates en les quals es commemoren fets històrics remarcables per a la història del país, i un bon exemple és la Diada que se celebra el proper diumenge.

Tot i que molts estats europeus es remunten a l’edat mitjana o moderna, el concepte de nació és molt més recent i es pot fer un seguiment de com i per què es van escollir determinats símbols per representar uns projectes polítics que, al llarg del segle XIX, van intentar enderrocar les monarquies absolutistes, en les quals l’estat no responia a l’existència d’un poble sinó a l’autoritat d’un rei. llegeix més…

L’olimipíada de l’esport popular

29 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , ,

Instruïu-vos i sereu lliures

Estimeu-vos i sereu feliços

Associeu-vos i sereu forts

Aquestes eren les màximes que guiaven l’obra de Josep Anselm Clavé. Les societats corals van ser una de les primeres expressions de l’auto-organització de les classes populars a Catalunya. Els obrers arribats a les ciutats industrials, on patien unes condicions de treball terribles, mancats de sanitat i educació, i, per suposat, de qualsevol oferta pública d’oci o lleure, van poder gaudir, a través del cant, d’un espai de socialització, instrucció i suport mutu.

Des d’un punt de vista cultural, la migració del camp a la ciutat suposava la pèrdua de referents comunitaris, haver de construir des de zero tot el teixit de relacions socials que tradicionalment havien articulat l’organització i la transmissió dels coneixements populars. En l’àmbit urbà, el lent desmantellament de l’antic règim no només afectava l’aristocràcia i el clergat, sinó també els gremis, l’estructura que havien adoptat artesans i menestrals per defensar els seus interessos, per instruir-se i fins i tot per celebrar les festes populars que es feien a la ciutat. llegeix més…

Khamsa, 5 joves de la riba sud

21 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , , , ,

L’Ayoub viu a Casablanca i és actor, però cada dia ha de fer feines diferents per dur diners a casa. La Nina viu a Timezrit, a la Cabília algerina, i és la primera dona de la seva família que ha pogut accedir a la universitat. El Seif viu a l’illa tunisenca de Djerba, i intenta viure de la fotografia perquè considera que migrar no és un futur desitjable. El Hakeem, d’Alexandria, ha decidit passar a un segon pla en l’activisme polític, però segueix pensant en com dinamitzar la cultura a la seva ciutat. La Hiba viu al barri xii de Beirut, lluita contra el sectarisme religiós i demostra que una jove musulmana amb vel pot parlar de masturbació femenina.

Aquests són els cinc protagonistes del documental Khamsa, dirigit pel periodista Marc Almodóvar. Però la particularitat de la pel·lícula consisteix en que són els cinc joves qui han decidit què volen explicar, qui han filmat les escenes i qui n’ha fet l’edició. llegeix més…