Entrades sobre Exposicions

Els retrats de Ramon Subirats i Urbici Soler

12 març 2019

Publicat a: Exposicions, General

Ramon Subirats i Urbici Soler van fer alhora una tasca etnològica i antropològica encomiable donant a conèixer una vessant indigenista, que és un aspecte rellevant de les seves prolífiques trajectòries artístiques i que van dur a terme intensament entre 1925 i 1942, quan van recórrer una bona part d’Amèrica per tal de reflectir els seus tipus racials autòctons.

La relació entre ambdós s’inicià cap a 1902 a la vila de Gràcia, on van compartir jocs d’infantessa, començant així aquella amistat que tants fruits hauria de donar. Ramon hi havia nascut l’any 1891, mentre Soler, que havia vist la llum l’any 1890 a Ferran, hi anà a raure l’any 1900.

L’aprenentatge plàstic d’en Ramon s’inicià a l’Escola Municipal d’Arts del districte 8è i el completà Al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Agrupació Artística, on de nou va coincidir amb Soler, el qual es formà a la Llotja i com a deixeble de Pere Carbonell.

A partir de 1912, mentre Subirats marxava cap a l’Argentina, escapolint-se de la prestació del servei militar, Soler feia cap a Munic, gràcies a la beca que obtingué.

Subirats, després d’un període d’adaptació al nou país d’infaust record, quan residí a Buenos Aires i Mendoza, va obtenir el primer reconeixement a rel de l’exposició que el 1917 va fer a San Juan, on també fou molt lloat per la decoració de la Casa España. Va prendre part en diversos certàmens nacionals i el 1925 exposà a Valparaíso; féu estudis de diferents tipus racials i el 1928 aconseguí un gran renom com a retratista a rel de plasmar Francesc Macià i Ventura Gassol –aleshores presents a Amèrica–, a partir del qual li foren retribuïdes les reproduccions de les seves obres en publicacions argentines.

Mentrestant Soler es matriculà a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic, ciutat on es va estar vuit anys i en la que es nodrí amb les ensenyances d’Adolf von Hildebrand i fundà una escola d’escultura. Després de la Gran Guerra va anar a Viena, Budapest i París, per retornar a Barcelona, on va decorar el Pavelló Rosa de la Maternitat. El 1921 marxà cap a Madrid on compaginà l’exercici de la docència amb la realització d’encàrrecs escultòrics. El 1925 se n’anà a l’Argentina, on decorà edificis públics de Buenos Aires i retratà a personatges argentins.

El 1927, essent a Mendoza se n’anà a cercar un tal Subirats, un dels artistes d’allí que més sonava en aquell moment, sense sospitar que es tractés d’aquell xicot amb qui havia compartit infantessa i adolescència. Al veure’s, el sorprengué la familiaritat amb que Subirats el tractava, adonant-se de la pífia que havia comés…

Del retrobament sorgí la idea de fer una expedició per tal de retratar els pobles indígenes del recorregut planificat: Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú, Mèxic, Califòrnia, Nova York i Cuba, culminant-la amb una exposició a Nova York, Madrid i París.

Finalment l’iniciaren a Xile al maig de 1930, on van fer una feina extraordinària a l’hora de reflectir els seus tipus autòctons. Aleshores Subirats hagué de retornar a l’Argentina i es dissolgué el tàndem que formava amb Soler.

Soler prosseguí amb l’expedició, anà a Califòrnia, on exposà i exercí la docència, després anà a Mèxic, on retratà els seus indígenes. A El Paso va fer-hi un monument a Crist Rei, i posteriorment es desplaçà a Nova Orleans, Nova York, l’Uruguai i l’Argentina i Nova Orleans, per acabar a Sunland Park, on morí el 1932.

Respecte a Subirats, a partir de 1931 seguí incrementant la seva popularitat a l’Argentina; decorà la capella del Bon Pastor a Mendoza i els museus adquiriren la seva obra, la qual era reproduïa sovint en les principals revistes del país i en llibres de l’època. Retratà a molts personatges, que alhora entrevistava per a Ressorgiment.

El 1939, amb el suport del govern de Mendoza i del diari Crítica, començà una nova gira per 22 països americans per tal de completar i alhora incrementar l’itinerari que havien previst amb Soler. Entre 1939 i 1941 va recórrer Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú i Equador, per passar després a Colòmbia, morint a Barranquilla el 1942.

 

CATAZÒNIA, els caputxins catalans a l’Amazònia

16 febrer 2018

Publicat a: Exposicions

Etiquetes: ,

L’exposició CATAZÒNIA, els caputxins catalans a l’Amazònia ens aproxima, a través de la memòria dels objectes, a l’artesania dels indis Tikuna, el grup indígena més nombrós de la selva amazònica. La mostra presenta una selecció de pintures d’animals de la selva i escenes de la vida quotidiana plasmades damunt d’una fibra vegetal anomenada Yanchama, teixida per la pròpia naturalesa, i que els Tikuna acoloriren amb sucs de fruita, llots fluvials i carbó. El conjunt de yanchames mostrats a l’exposició Catazònia esdevenen una atractiva expressió de l’art més bell i genuí de la cultura amazònica, caracteritzat per l’esquematització de la figura, la simplificació del traç i un cromatisme viu i intens. Uns trets que han incidit clarament en el nostre art contemporani i en artistes tan destacats com Picasso o Miró.

El conjunt de yanchames i altres objectes exposats a Catazònia formen part del fons del Museu Etnogràfic Missional “Andino-Amazònic” dels Caputxins de Barcelona, que conserva una important col·lecció provinent de les missions establertes a l’Amazònia a finals del segle XIX. Unes missions promogudes pel Govern colombià coincidint amb la primera febre del cautxú (1879-1912), que provocà l’explotació massiva d’aquest material als territoris de l’Amazònia colombiana. Allà les companyies cautxeres convertiren els habitants de la selva en mà d’obra esclavista. En aquest context, i  a partir del Concordat signat el 1887 entre la Santa Seu i la República de Colòmbia, es programaren noves implantacions missioneres amb l’objectiu d’incorporar els indígenes a la vida social o, segons s’entenia a l’època, “civilitzada” a través de les anomenades “reduccions”, és a dir, assentaments estables de població que, els missioners, maldaren per protegir dels abusos dels cautxers. Fou en aquest moment quan la Santa Seu creà, l’any 1904, la primera prefectura apostòlica (a les conques dels rius Caquetà i Putumayo i més tard de l’Amazones), entitat eclesial posada sota la cura pastoral dels caputxins catalans que exerciren la doble tasca d’evangelitzar i “civilitzar”.

Aquests missioners assumiren, quasi, el paper de governadors, creant i consolidant noves poblacions, construint parròquies i escoles, obrint vies de comunicació i erigint-se en defensors dels drets dels indígenes davant l’opressió dels colons i les pràctiques esclavistes dels cautxers. Religiosos caputxins com Fidel de Montclar, Gaspar de Pinell, Estanislau de les Corts o Marcel·lí de Castellví, promogueren nous mètodes d’evangelització que posaven en relleu, per primera vegada, el valor del territori així com la idiosincràsia i la cultura dels habitants indígenes de l’Amazònia. Aquests missioners caputxins que treballaren a l’Amazònia procuraren inserir-se en la cultura autòctona i la van estudiar de manera profunda. Gràcies al seu interès i a la sevainiciativa sorgiren els primers estudis geogràfics, etnogràfics, arqueològics i lingüístics d’alt nivell científic.

 

Fra Marcel·li de Castellví

En aquest sentit, Catazònia ha volgut destacar la tasca realitzada pel missioner caputxí Marcel·lí de Castellví (nascut a l’Alt Penedès), qui fundà el 1933, a Sibundoy, el CILEAC (Centro de Investigaciones Científicas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana), una institució que va promoure els primers estudis etnolingüístics. Estudià unes noranta llengües indígenes de l’Amazònia, i ell mateix en descobrí una dotzena de noves. El CILEAC comptà amb un catàleg d’unes 80.000 fitxes lingüístiques.

Marcel·lí de Castellví fou membre actiu de trenta-tres acadèmies i entitats científiques i col·laborà amb altres cinquanta-tres, assolint una autoritat científica de renom mundial ja que participà, de manera destacada, en congressos científics internacionals, on el missioner català tractà alguns aspectes particulars de la llengua tinigua i l’idioma dels indis Witoto.

L’obra de Castellví entronca, d’alguna manera, amb el moviment de la Renaixença catalana, un corrent ideològic que, molt positivament, havia marcat un bon nombre de frares caputxins. Marcel·lí de Castellví volgué adaptar el que ja s’havia fet a Catalunya en el camp de l’etnografia a la realitat dels territori de l’Amazònia colombiana, tot investigant la llengua, la música popular i altres tradicions indígenes.

Aquest llegat és el que avui, en l’escaiença dels 525 anys de les relacions Catalunya-Amèrica i Amazònia-Catalunya (1492-2017), ha possibilitat l’exposició Catazònia, amb objectes del Museu Etnogràfic Missional dels Caputxins de Barcelona. Una exposició amb què els frares caputxins de Catalunya i el Museu Etnològic de Cultures del Món volen retre un merescut homenatge als caputxins missioners que restaren captivats per l’embruix de la cultura amazònica i que realitzaren una rellevant labor, tant a nivell missional com cultural.

 

Guarnir el món de festa. Espai urbà, espai humà.

12 juny 2017

Publicat a: Exposicions

Etiquetes:

Guarnir el món de festa. Espai urbà, espai humà.
L’exposició es presenta en el Bicentenari de la Festa Major de Gràcia
Josep Fornés i Garcia
Comissari de l’exposició i director del Museu Etnològic de Cultures del Món Barcelona

 

LisboaEl carrer és el lloc on la gent de tots els temps hem compartit les passions, les lluites, la festa o la protesta. És al carrer on hem posat a prova la nostra imaginació per mostrar-nos comunament com la societat complexa que som. Hem humanitzat l’espai urbà embellint-lo amb la nostra manera de ser col·lectiva, fins al punt de transformar durant un temps breu allò més quotidià en allò més extraordinari. En el Bicentenari de la Festa Major de Gràcia presentem l’exposició que compara quatre festes que humanitzen l’espai urbà fins a guarnir el món de festa. L’exposició proposa un recorregut emocional comparatiu per l’espai urbà que la festa transforma en espai humà en ciutats com Barcelona, València, Lisboa o Medellín. La mostra presenta instantànies fotogràfiques, objectes patrimonials, veritables documents etnogràfics i audiovisuals que són el testimoni de passions, sentiments i solidaritats generalitzades capaces de transformar la percepció dels sentits de qui viu la festa. En els diferents àmbits trobem plantat un ninot de falla i objectes representatius de cada lloc. Gràcia, amb la seva Festa Major d’agost; València, amb les Falles de Sant Josep; el barri d’Alfama, amb les festes de Santo António; Medellín, «la más educada», amb l’emotiu Desfile de Silleteros de Santa Elena durant la Feria de las Flores.

 

València. Les Falles de Sant Josep

València

València

La festa de les falles és una festa de carrer convertida en la festa major de la ciutat de València. La transició de la festa de carrer a festa urbana es situa a mitjans del segle XIX durant la Revolució Industrial burgesa. De falles també se’n fan avui arreu del País Valencià, i són un reclam d’atracció de turistes d’arreu del món, atrets pels monuments fallers, les mascletades, els focs artificials i l’emotiva Cremà. Des del 2016 la festa ha estat inscrita en el llistat del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. La festa representa encara avui un moment de diàleg entre l’ordre d’allò més quotidià en la vida de la gent dels barris de la ciutat i la mateixa estructura i ordre de la col·lectivitat, per tant representa pròpiament l’existència de la mateixa societat valenciana. La comunitat se sent cohesionada amb la festa i s’hi reconeix de forma col·lectiva, fins al punt que,  durant el temps de falles, València és més valenciana que mai.

 

 

Les Festes de Santo Antonio a Lisboa

Lisboa

Lisboa

Les balconades s’omplen de flors i de garlandes de paper que travessen el carrer d’un costat a l’altre. L’aire del barri d’Alfama és ple de les olors de les sardines a la brasa i del pa amb xoriço. La música que surt de cada finestra ens anuncia que Lisboa s’ha endiumenjat, perquè ha arribat el mes de juny i amb ell la festa de Sant Antoni. Els focs artificials il·luminen les aigues del Teijo per donar el tret de sortida a un mes de revetlla en honor d’Antoni, un frare catòlic molt ben parlat, que hauria nascut a la Lisboa del segle XII i que hauria deixat aquest món a la ciutat italiana de Pàdua. Hi va haver un temps en el que les parelles casadores feien el fet per Sant Antoni i cantaven:

Santo Antonio esta a chegar.
O amor esta no ar.
Vou buscar omeu par.
Para conmigodançar

 

La Feria de las Flores de Medellín

Medellín

Medellín

A la ciutat colombiana de Medellín reben l’agost vestint la ciutat de flors. Els pagesos cultivadors de flors ocupen la ciutat en festes seguint una tradició que enguany fa seixanta anys: el Desfile de Silleteros. A principis del segle XX els pagesos del poble de Santa Elena baixaven a la ciutat a vendre flors i verdures els dies de mercat, carregant a les espatlles unes estructures en forma de cadireta que anaven plenes a vessar dels productes de la terra. La bellesa multicolor del tapís vegetal va transformar allò que era una forma de guanyar-se la vida en un element identitari de la ciutat en festes fins al punt de cridar:

 

Cuando pasa un silletero es Medellín la que pasa!

 

 

La Festa Major de Gràcia

Gràcia

Gràcia

La de Gràcia és una festa veïnal i participativa que té com a element principal el guarniment de carrers i places i les moltes activitats festives que organitza el veïnat associat de qualsevol espai del barri. El seu origen se sol relacionar amb la urbanització de la Vila de Gràcia, i la data de celebració és el 15 d’agost, dia de l’Assumpció de la Mare de Déu segons el culte catòlic. Les primeres notícies documentades que hi ha de la festa daten del 1817. El costum de guarnir alguns carrers amb branquesi flors durant les festes es coneixia com a enramades; aquesta idea de transformació de l’espai urbà en temps de festa va canviar amb la utilització de garlandes i banderoles de paper de colors fins a esdevenir amb el temps el que ara són veritables escenografies que evoquen temàtiques ben diverses.

 

 

Capturar la festa en imatges

La literacitat visual sense text expressada pels fotògrafs, els agents de la festa que en són protagonistes i observadors alhora, assoleix la dimensió de document etnohistòric, el qual fa possible la fixació d’una part del patrimoni etnològic que es va construint de festa en festa. Els documents fotogràfics acumulats en un periode de temps determinat són una font d’informació, potser més concreta que fiable, d’allò que ha interessat la gent que viu la festa des de la perspectiva de l’espectador que s’implica activament en una activitat festiva, i d’aquell estudiós de la festa que la observa, amb la mirada curiosa d’aquell qui la coneix i que sempre hi troba noves dimensions. La possibilitat d’establir tipologies en base a diferents paràmetres, fa més interessants aquests documents, ja que els converteix en objecte d’estudi. La determinació dels paràmetres orientarà l’estudi en una direcció concreta o una altra, però sempre aportarà informació significativa que podrà ser objecte d’anàlisi. Reconèixer quins són els retalls de la realitat en què es fixa l’observador de la festa, escatir què és el que ens motiva a triar una gama de colors o una altra en el moment de mirar a través de l’objectiu de la càmera fotogràfica, pot ser una informació valuosa per l’estudi. El fet de disposar de documents fotogràfics de diverses edicions de la festa, ens permet atrevir-nos a fer una anàlisi de l’evolució dels resultats d’allò que han volgut veure els qui han vist i viscut la festa. Lliurement el qui llegeix les fotografies de les festes pot fer-ne la seva pròpia anàlisi.

Gràcia

Gràcia

L’emoció compartida

El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. L’antropòleg social anglès Sir Edmund Ronald Leach (1910–1989), considerava que els rituals poden ser entesos com la representació dels drames d’una societat que expressa els seus conflictes i els solapa. L’etnòleg belga Claude Lévi-Strauss (Brussel·les,1908 – París,2009) i sobretot l’antropòleg cultural escocès Víctor Turner (Glasgow, Escòcia, 1920-1983) aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària. Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire conceptual. La transfiguració de tots i de cadascú enmig d’un somni col·lectiu en el qual el ric i el pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia. Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.

 

València

València

Quan pensem en un espai inhòspit, sovint pensem en un espai sense gent, sense persones, un espai al que li cal humanitat. Els humans concebem un espai agradable com un espai humanitzat. Compartim els moments de dolor per fer-lo més humà i suportable. Compartim els moments de festa fins al punt que, en el nostre imaginari col·lectiu i individual, fem sinònims la festa i l’alegria. Però un espai humanitzat no és només un espai on hi ha gent, sinó que és un espai concret, però també simbòlic, on la gent actua com a tal, això és: com a col·lectiu de persones humanes. Si traduïm la paraula gent a l’anglès, obtenim el mot people, literalment poble. Si ho féssim al francès obtindríem monde, literalment món. Gent, poble, món, són conceptes abstractes que necessiten de la fina subtilesa dels matisos per a arribar a ser precisos en el nostre actual entorn social complex i canviant. L’antropòleg francès Marc Augé (Poitiers, 1935), professor en l’École des Hautes Etudes en Sciences Social-Antropologues de París, defineix ja a finals del segle passat el concepte de sobremodernitat a partir de la identitat de l’individu en relació amb els espais quotidians, avui plens de tecnologia, allò que ell anomena els no espais. Els no llocs, els no espais d’Augé es descriuen en la seva publicació de l’any 1992 Non-lieux: Introduction a une anthropologie de la surmodernite., en català l’any 1993 com “Els no llocs. Espais de l’anonimat”. A partir de la reflexió augeriana podem pensar si la puritanització de les noves normes i les noves lleis imposades des de l’Europa del Nord, tan allunyada ideològicament i cultural de la Mediterrània, no va transformant el nostre espai públic cada cop més en un petit reducte envoltat de no llocs inhòspits sense humanitat. Els grans complexos comercials, veritables espais teatralitzats, prodigi de l’arquitectura escultòrica, congreguen multituds d’individus en zones urbanes anomenades de “nova centralitat”. Les noves centralitats artificials generen comportaments de massa, no pas de gent. Els consumidors acudeixen als centres comercials abduïts per la fal·lera compradora, atrets més pel reclam comercial de les ofertes, propagades a tort i a dret per la publicitat, que no pas per la necessitat real de posseir bens. Aquets no llocs comercials són enganyosos, representen simulacions de veritables espais públics, però no ho són. En un no espai comercial no hi ha policia, sinó que hi ha seguretat privada. Les organitzacions dels ciutadans no poden organitzar actes públics lliurement, sinó que han de demanar autorització als propietaris. Els centres comercials són uns no llocs privats una propietat privada repartida en no espais més petits arrendats o adquirits per empreses que hi fan negoci privat. Aquests grans centres comercials proliferen arreu del món afavorits pels governs locals de proximitat, els quals hi veuen una font d’ingressos per taxes i una potencial activació econòmica del territori de la seva jurisdicció. L’efecte més freqüent és l’ensorrament del petit comerç local i l’augment de beneficis de les grans marques multinacionals. Vindria a ser com si els nostres legisladors parlamentaris i els nostres “executors” governants, volessin transformar el nostre espai comunitari en un enorme intercanviador de rutes aèries o ferroviàries, on hi ha multituds despersonalitzades que ni es parlen ni es saluden. Gernacions que xiuxiuegen a un aparell de telèfon portàtil sense fer massa ni poca fressa. Multituds que no beuen alcohol si no és als vetlladors habilitats enmig de les sales d’espera, propietat de grans marques multinacionals, que ofereixen els seus productes estandaritzats a tot aquell qui paga el preu homologat, taxes incloses, just abans de passar els controls que donen dret de pas a les Duty Free. La idea de ciutadà dóna pas al concepte de consumidor. És la copa de cervesa consumida a la terrassa del bar de la plaça, competint amb la Xibeca de litre comprada a la botiga de la cantonada i consumida entre els joves amics de la colla, mentre xerren asseguts enmig de la plaça, abans no arribi la patrulla i els faci fora per “incivisme”. Tot plegat és més que un simple conflicte generacional, i no té res a veure amb l’ordre públic, es tracta, ras i curt, de classisme. La prova que el conflicte és ideològic la tenim en comprovar que no tothom ha obert la seva casa privada a parents i veïns. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui recelen de tot i de tothom. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui han aplicat el concepte britànic my home is my castel, ma casa és mon castell, ni massa ni gens nostrat, ni català ni mediterrani. Les llibertats individuals versus les llibertats col·lectives. La propietat privada versus el domini públic. Els bens privats versus el bé comú. A la nostra beneïda terra hi va haver un temps en que la gent compartia l’espai comunitari del carrer, davant de casa, amb parents i veïns. Hi va haver un temps en que la gent baixava les cadires al carrer a l’hora baixa, quan se sentia la fresca en el temps de l’estiu. Sabem, i ho volem contar, que hi va haver un temps en que la gent petava la xerrada al carrer fins a tal i a quina hora, i es quedava endormiscada, ben entrada la nit, fins a que el sol sortia per anar al tros a fer la feina. Sabem, perquè ens ho han contat, que al fosquet baixaven les estores i mantes per passar la nit al carrer.

Medellín

Medellín

La participació. Les noves funcions alternatives de la festa urbana

Participar, sentir-se part de la comunitat, pot esdevenir un exercici complex en la societat urbana. La complexitat de la vida social contemporània fa que no es pugui partir d’apriorismes a l’hora d’establir paràmetres que defineixin el grau de pertinença de cada individu o de cada grup a un nosaltres que varia cada cop més ràpidament. La ciutat pot ser l’espai on tot i tothom és visible i invisible. La tradició ens pot servir d’excusa o de placenta; ens en podem servir per excloure o per incloure, com en el cas dels col·lectius “immigrats” o de joves “alternatius”. Podem confondre l’èxit de la “integració” de la nova immigració en les colles castelleres en veure un anxaneta de pell morena coronant un castell, quan el que hauríem d’entendre com a indicador és una gran pinya multicolor. Podem entendre que una festa és per a tothom sense acceptar que també ha de ser de tothom?

S’ha definit el concepte de tradició referit a l’àmbit festiu com una successió de rituals i d’activitats reiteratives, molt ben definides i ben enteses per la comunitat que la celebra. La interpretació que se’n fa d’aquests senyals rituals està condicionada per la història i pels esdeveniments que la comunitat identifica com a propis. La informació que transmeten aquests senyals comunica un seguit de normes i capteniments que la comunitat concelebrant reconeix internament, de forma i manera que amb el temps, l’important acaba sent més la forma que el mateix contingut del que es comunica. La reiteració de tot plegat és el que anomenem tradició.

 

Josep Fornés i García

 

Els colons catalans a Guinea

21 setembre 2016

Publicat a: Activitats, Exposicions

Etiquetes: , , , , , ,

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…

La donzella virtuosa

1 juliol 2016

Publicat a: Col·leccions, Exposicions

Etiquetes: , , , ,

La donzella virtuosa

Josep Fornés Garcia, antropòleg i director del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona.

El Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona exposa de forma estable una pintura sobre fusta del segle XVI que porta impres el segell del Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República. Aquesta obra, no signada, formava part de les col·leccions que van ser salvades i protegides per la Generalitat republicana en temps de guerra i revolució. Un cop acabada la guerra civil els materials rescatats van ser exhibits per les autoritats franquistes com a botí de guerra per a ser retornats  als seus possibles propietaris.

De la selecció que en van fer els vencedors de la guerra  va quedar òrfena molta obra sense signatura ni autoria coneguda, obra considerada menor i sense prou valor comercial, sovint feta per mans de dones religioses, dones anònimes que van deixar un testimoni valuós de l’art conventual durant els inicis del barroc català.

Aquests testimonis anònims van passar a formar part de les col·leccions del museu, on avui són enaltides com a objectes significants de gran valor, molt útils per explicar el patrimoni cultural de la subalternitat i com a una part imprescindible del patrimoni del barroc de transició a Catalunya. La tendència més actual en museologia és considerar els objectes com a evocadors de conceptes i significats, associant l’emoció del seu coneixement estètic a l’emoció del coneixement científic.

En aquest periode, entre 1590 i 1600, es situa el quadre La donselle virtuosa que representa una dona jove vestida amb la indumentària de l’època, amb gorguera blanca al coll, vestit ajustat i una petita còfia blanca al cap que oculta discretament una part de la seva cabellera rossa.

La foscor del fons de l’escena del quadre fa ressaltar les llegendes que acompanyen els seus atributs simbòlics, representats per objectes significants. Els grillons d’esclava que encadenen el peu de la donzella simbolitzen la quietud, Quieta. El fus que sosté amb la seva ma dreta acompanya la llegenda Sollicita. Una candela encesa a prop del pit simbolitza la fidelitat Fidelis. Els llavis closos s’acompanyen amb la paraula Taccita. Un jou damunt del cap de la dona porta l’explícita inscripció Svbieta. La còfia blanca al seu cap la voldria fer Pudica. A prop del cor es llegeix la llegenda Charitas. Una cintura ben apretada s’endevina com a una prova irrefutable de la seva virginitat: Casta. El tall allargassat del vestit la vol fer Honesta. Finalment una modesta escombra de bruc la defineix com a Hvmilis.

Ben dreta, damunt l’esfera de tot allò terrenal i mantenint un difícil equilibri, aixeca el seu braç esquerre i amb la ma sosté el llibre de la Bíblia obert pel càntic del Magníficat, en una referència explícita a les virtuts atribuïdes a la Mare de Déu. La Contrarreforma havia ja escampat la seva influència per Europa i la nostra Donselle virtuosa havia de servir per a l’adoctrinament de les joves aprenents de les virtuts de la dona cristiana en les institucions religioses. La dona sàvia, la dona casta i virtuosa, callada i sol·lícita, subordinada, subalterna, sotmesa a Déu, sotmesa a l’home, al pare i a l’Església. Una sòlida alegoria que emanaria de les virtuts bíbliques de la perfecció femenina imposades durant l’època medieval.

Francesc Eiximenis publicava a la València de 1383 el seu Regiment de la Cosa Pública, que en el capítol XXVI parlava de Qui posa algunes malícies molt prejudicants als matrimonis e a la cosa pública:

“Altra manera de gents hi ha qui confonen tota la puritat del matrimoni, qui deuen ésser extirpats terriblement de la cosa pública, així com són aquells qui ab manyes fan violència e opressió a les dones maridades.”

Eiximenis publicaria més tard a Barcelona el seu Llibre de les dones, l’any 1495, on també faria esment de les virtuts de les dones de tota edat i condició.

Bibliografia

Etnologia y tradiciones Populares III Institución “Fernando el Católico” (CSIC) Exma. Diputación Provincial de Zaragoza. “La Donzella Virtuosa” del Museo del Pueblo Español de Barcelona y la educación tradicional femenina. Por Gabriel Llompart, enero de 1975

Regiment de la Cosa Pública. Francesc Eiximenis, València 1383

 

Begonya Enguix és antropòloga, especialista en gènere, cos i sexualitats. És membre de l’Institut Català d’Antropologia i directora a la UOC del Grau d’Antropologia i Evolució Humana URV-UOC. Ens trobem amb ella per conversar sobre La donzella virtuosa, una pintura que forma part del mur de l’exposició estable del museu, i que es troba en l’àmbit dedicat al món del treball. Quan va visitar la renovada seu de Montjuïc, li va cridar molt l’atenció, però ara ens suggereix que l’observem en una imatge digital, on es pugui ampliar.

És meravellosa, eh?

És la representació d’una dona jove, pintada cap al 1600, i que forma part de la pinacoteca de l’Etnològic. Està titulada amb un català de l’època, a mig camí del llatí, amb el rètol LA DONSELLE VIRTVOSA. Al seu voltant hi ha tot d’etiquetes que indiquen quines han de ser les virtuts d’aquesta donzella: SUBIETA [subjecta], PVDICA, TACCITA, FIDELIS, CHARITAS, CASTA, HONESTA, SOLICITA, QVIETA i HVMILLIS. llegeix més…

Copito i Barcelona, entrevista amb Manuel Delgado

10 juny 2016

Publicat a: Exposicions

Etiquetes: , , , ,

Coincidint amb l’inici de l’exposició Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial, us oferim una entrevista amb Manuel Delgado, antropòleg molt interessat amb allò que tingui veure amb les ciutats i especialment amb Barcelona. Des d’una perspectiva simbòlica ens analitza quin paper va tenir i encara té Copito de Nieve en la configuració del model Barcelona. D’aquesta manera, aprofundim en el personatge que serveix d’excusa per introduir la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola, i que ens recorda que la mostra no parla sobre els guineans sinó sobre els catalans.

Recordes l’arribada de Copito de Nieve a Barcelona?

Va arribar quan jo tenia 10 anys, per tant Copito passa a formar part d’una mena de rerefons, part del mobiliari urbà, un mobiliari sentimental. Va ser molt tardanament que jo vaig descobrir d’on i quan havia vingut, i alguns elements que es podrien anomenar biogràfics. Però, mentrestant, Copito era allà, i era una cosa que s’anava a veure, sense que et sorprengués massa que hi hagués un goril·la blanc, allà enmig del Zoo. Era part del paisatge sentimental d’un barceloní de la meva edat.

És prou conegut el seu origen guineà?

llegeix més…