Entrades sobre Glossari

El cercle màgic

7 juliol 2020

Publicat a: Glossari

Quan juguem, en grup o en solitari, tracem un cercle màgic al nostre voltant. No és ben bé que s’aturi el flux de la vida quotidiana, perquè el nen que juga a pilota al carrer sent el crit que li diu que el dinar és a taula. Més aviat tracem un cercle màgic al mig del flux, una mena d’illot on jugar, i mentrestant el riu de la vida ens passarà a banda i banda. El cercle màgic del joc és permeable, però és prou màgic com perquè perdem el món de vista una estona. Hi ha jocs i sobretot jugadors que, quan hi son, semblen abduïts.

Al segle XIII Alfons el Savi es va fer fer el seu Llibre dels jocs i els va diferenciar segons es juguessin asseguts, drets o a cavall. S’ha de dir que només s’ocupava dels que es juguen a cadira, com els escacs, els daus, els jocs de tauler, i això és perquè eren jocs aptes per a tothom. Per a dones, que no cavalcaven o vivien enclaustrades, i per a homes vells o dèbils, que ni anaven a cavall ni caçaven, jocs que també eren aptes per als presoners i els navegants, que bé s’havien d’entretenir. A diferència d’altres jocs més físics, el tauler-univers idealitza l’acció en un espai petit i simbòlic que, no obstant això, pot viure’s i sentir-se infinit. Només cal veure la varietat i la riquesa dels jocs de rol. Dos, quatre, sis jugadors construint i ensorrant imperis, manejant multitud de personatges i d’habilitats, multiplicant les derives narratives —en una taula.

De vegades he visitat peces del Museu Etnològic que no es trobaven exposades. La letargia d’una peça no exposada permet un altre tipus de diàleg. Hi enraones amb la veu més baixa, les preguntes agafen un aire una mica més confidencial. Al fabulós magatzem del museu, o n’hauríem de dir sala de reserva, hi havia, exposem-ho d’aquesta manera, amagada L’auca del botxí. De finals del segle XVII, catalana pels quatre costats, l’auca va ser un joc d’apostes molt popular, tan aviat permès com perseguit, un joc que causava furor i que avui en queda alguna reminiscència infantilitzada, és fàcil d’endevinar, amb el nom d’El joc de l’Oca. Però faríem malament d’acceptar aquesta evolució sense saber que, com diu l’historiador i especialista en jocs Oriol Ripoll, el nostre Joc de l’auca va entrar a França amb el nom d’hoca, una qüestió d’adaptació fonètica i que, molts anys després, a casa nostra es va adoptar i adaptar (i dibuixar) el joc de l’oca que tothom coneix.

Un joc d’apostes. L’auca del botxí o joc de l’auca feia anar embostes de diners amunt i avall entre els jugadors, i ben aviat les autoritats, no podent controlar el sensacional flux de diners, el van prohibir o, segons l’ocasió, el van gravar. A més a més, el joc provocava baralles —com tots els jocs. Tornem-hi: un cop al cercle màgic, talment una arena, els jugadors competeixen. Tan li fa, de quin joc es tracti. Hi ha competició i regles, i per tant hi ha tensió i disparitat de criteris sobre les mateixes. És veritat que hi ha jocs més pacífics que d’altres, però la baralla és consubstancial al joc i, curiosament, se sol esdevenir fora del cercle màgic, un cop les regles deixen de poder contenir la violència que resulta de tota competició. Pensem en les baralles als partits de futbol, als bars, a tot arreu on es juga.

L’auca del botxí del Museu Etnològic presenta unes il·lustracions sensacionals, dibuixos que embadaleixen. No se’n parla prou, sobre el fet que els jocs antics comportaven un aparat artesanal important. Taulers, peces, fitxes i daus. Veig il·lustracions d’animals diversos, d’objectes i personatges mitològics, astres, fruites, paisatges. I provo d’imaginar-me un grapat d’homes jugant-hi, d’amagat, al fons del fons d’una taverna, els dies d’una fira qualsevol, i els crits, els cops de puny a la taula, tota la gresca que va pujant de to sempre que hi ha moneda en joc. Un grapat d’homes atrapat en un cercle màgic que no aturava el temps, però que el deformava, no en va una de les imatges del ludòpata sempre és la d’ell, escurat, tornant de nit a casa, una mica desorientat, dolgut, probablement pensant que demà tindrà més sort.

Sentint les cacofonies dels crits que devia generar, l’auca del botxí m’ajuda a pensar en els jocs d’apostes. En els de totes les èpoques i gèneres. Des de la innocent partida de cartes dels jubilats, amb apostes simbòliques de xavalla, passant per les baralles il·legals de galls o per les tortures legals de cavalls en cursa, fins als grans imperis del joc que son les apostes en línia, al voltant dels esports, del pòquer professional i altres. La fal·lera per apostar i cedir l’oportunitat de guanyar o perdre a un dau, a un crupier, cedir a les cartes, a un bombo ple de boles o als genets i als esportistes que els diners apostats es multipliquin o desapareguin. S’ha de convenir que el fet és antic i universal.

Sovint s’ha dit que juguem per dragar un excés d’energia, física i psicològica. Estic segur que a l’auca del botxí també s’hi jugava per això, però no n’hi ha prou. Juguem per evadir-nos, per ser acceptats en un grup, per sentir el vertigen de la sort, les pessigolles de l’atzar, per guanyar i apujar l’amor propi o, el que és més important, juguem per jugar. No és cap bestiesa. Desocupa un humà gaire estona i no trigarà a fer punteria amb una pedreta a un arbre. En aquest sentit, ara que es parla tant de la ludificació de la vida quotidiana, en àmbits com el laboral, el de l’oci, el de la burocràcia, la família, etcètera, pensem-hi, que no sigui que simplement estiguem acceptant, per fi, que bàsicament som éssers jugaires, jugadors empedreïts. Per sort, ara l’auca del botxí sí, que està exposada a la seu de Montjuic del Museu Etnològic. Poder-la admirar i pensar-nos és un luxe.

Adrià Pujol

Art i antropologia

30 setembre 2016

Publicat a: Col·leccions, Glossari

Etiquetes: , , ,

Coincidint amb la inauguració de l’exposició Ikunde, vam explicar la història d’unes figures procedents de l’Àfrica Central, els byeris, que han esdevingut un preuat objecte de col·leccionista. Mostrar els byeris en una exposició, acompanyats de les urnes mortuòries que custodiaven originalment, pot ser una bona forma d’explicar les creences del poble fang i la seva forma de relacionar-se amb els avantpassats. Si es mostra al costat d’una urna mortuòria moderna, o de qualsevol objecte que formi part dels nostres rituals funeraris, o dels de qualsevol altre cultura del món, ens pot servir per inspirar reflexions antropològiques, a partir de la comparació, sobre la mort i el paper que exerceix el record dels avantpassats en diferents societats humanes.

Aquest tipus de discurs museogràfic, que respon a l’eslògan amb que es va re-inaugurar ara fa un any la seu de Montjuïc –el museu on comparar és entendre– és el que es pot observar a l’exposició estable Sentir el patrimoni, on es troben àmbits on comparteixen espai diferents objectes de procedències i èpoques diverses, i que pretenen provocar l’intel·lecte dels visitants i dur-los a entendre per què els objectes s’han agrupat d’aquesta manera.

Però aquesta és només una possibilitat de les moltes en què es pot mostrar una col·lecció etnogràfica com la que custodia l’Etnològic. llegeix més…

Alguns perquès de les festes majors

12 agost 2016

Publicat a: Activitats, Glossari

Etiquetes: , , , ,

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.

La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.

Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…

Patrimoni cultural immaterial

14 juliol 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: ,

Quan una missió espacial no tripulada viatja més enllà del sistema solar, més enllà de la distància en que és possible la seva comunicació amb la Terra, en el seu interior du una sèrie de missatges adreçats a qualsevol intel·ligència extraterrestre que, eventualment, pogués trobar aquesta nau espacial. També existeix un projecte per enviar un satèl·lit que estarà en òrbita durant 50.000 anys per després retornar a la Terra, i que portarà una quantitat enorme d’informació explicant com és actualment la humanitat. Però, pot l’espècie humana posar-se d’acord en quin missatge hauria d’enviar als extraterrestres o als terrícoles del futur?

Una possibilitat seria explicar els avenços científics i tecnològics als que hem arribat, però així no estaríem explicant qui som, o només estaríem mostrant una part de la humanitat, la que té accés a aquests coneixements o té el privilegi de poder utilitzar-los. Enlloc de mostrar el millor, un criteri en el què difícilment ens posaríem d’acord, podríem optar per seleccionar elements que representessin la diversitat del planeta i els éssers que hi vivim.

La UNESCO, l’organització de les Nacions Unides que vetlla per la ciència, la cultura i l’educació, porta gairebé 40 anys elaborant llistats de diferents elements d’arreu del món que podríem incloure en el nostre missatge. Naturalment, el motiu per confeccionar aquestes llistes no és enviar-les a estrelles llunyanes o a un futur remot, i de fet és interessant conèixer el seu origen per entendre’n el sentit. llegeix més…

Què vol dir Etnològic?

3 juny 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: , , , , ,

L’any 2001, l’Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi on diagnosticava el grau de coneixement i la percepció que tenia la ciutadania sobre els museu de la ciutat. La recerca havia consistit en 1200 entrevistes telefòniques i revelava dades interessants i sorprenents sobre la visió que les barcelonines i barcelonins tenien sobre els centres patrimonials de la ciutat.

Però potser les dades més interessants no són les quantitatives, sinó que es troben en els comentaris que els investigadors fan sobre les diferents respostes que havien rebut. Respecte la pregunta “Em podria dir si coneix o ha sentit a parlar del Museu Etnològic?”, comenten que sovint havien de repetir-la, ja que els entrevistats no entenien el nom del museu. En un annex titulat Anècdotes curioses, s’explica que una persona havia respost que un dels museus que coneixia era el Museu Antològic.

Per experiència, sabem que altres noms que s’atribueixen al museu són Enològic –l’estudi de la producció del vi– o fins i tot Entomològic –l’estudi dels insectes.

Es tracta de suggeriments ben interessants, que podríem arribar a tenir en compte, però potser és més assenyat intentar explicar què vol dir etnologia.

llegeix més…