Entrades sobre Etnografia

L’emoció etnològica

11 febrer 2021

Publicat a: Col·leccions

Etiquetes: , ,

No és cap secret que l’exotisme d’un objecte és proporcional a les emocions que ens pot despertar. Ens passa avui quan viatgem, o fins i tot quan ens fem amb veïns del barri que provenen d’altres latituds. Tot d’una detectem objectes que fa servir gent culturalment allunyada de nosaltres i que no per força han de ser objectes especials: en bona mesura n’hi ha de casolans que, de tan exòtics com ens semblen, ens encurioseixen. Viatgem i ens encantem amb un tipus de roba, determinats condiments culinaris, la forma de les cases o els mobles dels espais privats, una certa disposició del gust, de l’espai, de les comoditats mundanes i dels serveis comunalitzats, siguin administratius, medicinals, legals o de culte i entreteniment. O, sense sortir de casa, de sobte ens criden l’atenció les maneres i els complements de l’Altre.
El Museu Etnològic i de les Cultures del Món és un indret ideal per sentir aquesta mena d’emocions. Hi ha peces llunyanes geogràficament i en el temps que ens encomanen l’estranyesa, de tal manera que l’exotisme que desprenen ens les fa admirar. Solen ser peces de tall artístic i religiós, tanmateix, per bé que cadascuna tenia la seva funció, servia per a alguna cosa. Aquesta mena de peces abunden a la seu del carrer Montcada.
Ara bé, hi ha d’altres peces que feien part del món ordinari, objectes d’ús corrent que, no obstant això, sigui per l’antigor o sigui pel desconeixement que en tenim, venen carregats d’exotisme. A la seu de Montjuïc hi ha una d’aquestes peces que és extraordinària. Parlo d’un armari d’apotecari de finals del segle XVII o de principis del XVIII. El moble va ser adquirit per la Junta de Museus durant els seus primers anys d’actuació. Creada l’any 1902, aquesta institució va ser cabdal en la creació dels museus catalans. L’armari va ingressar al Museu Artístic i Arqueològic de Barcelona, que llavors es trobava a l’edifici de l’actual Parlament de Catalunya. Posteriorment, l’armari va anar parar al Museo de Industrias y Artes Populares, inaugurat l’any 1942. Aquest museu depenia de l’Institut Municipal d’Història, aleshores dirigit per l’arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere.
És un moble que tenia una funció ordinària, i alhora és un moble fascinant. Se sap que l’armari prové de la localitat aragonesa de Montsó i que estava ubicat al castell d’aquesta població. Presenta 40 calaixos quadrats i un de rectangular a la part baixa. Servaven substàncies i herbes medicinals, i cadascun porta dibuixada la representació i el nom del contingut. Però el que fa volar la imaginació, enllà dels elements que es feien servir en aquella època per tractar la malaltia, és la decoració del moble. El cos de calaixos queda tancat per una porta de doble fulla. La policromia de l’armari és sensacional.
A l’exterior de la porta hi ha representats dos esclaus negres, un a cada fulla, vestits amb faldellí de plomes i un ornament al cap, una espècie de turbant amb plomes i grosses arracades. Cadascun porta un recipient. Són dos imponents guardians que vigilen els tresors exòtics i meravellosos que hi ha darrere la porta. I l’interior presenta una iconografia totalment diferent, amb personatges pertanyents a la noblesa rural, vestits a la moda de principis del XVIII, protagonistes d’escenes galants i amoroses, bucòliques, o en actituds diverses: damisel·les pouant aigua o pescant, un cavaller en acció de caçar, genets cavalcant. També s’hi representen animals, com un ase, una cabra i un camell. I la mort també hi és representada, tenint en compte que és un company de viatge en el món de les malalties i dels seus possibles remeis.
Jo sovint em perdo en aquestes pintures, a la manera com ho faria en un llibre il·lustrat. I al costat de l’armari, provinent del mateix indret, hi ha la balança de l’apotecari. També presenta una policromia fantàstica, amb flors i fruites, i amb una efígie de la patrona de Montsó, santa Bàrbara, amb els seus atributs, la palma del martiri i la torre als peus.
A diferència d’altres peces que tan ens meravellen, la iconografia de l’armari no és religiosa. Per a mi això el dota d’un plus d’emoció etnològica. Hem de pensar que fins al segle XIX la medecina encara es regeix per principis relacionats amb la teoria dels humors, d’origen grec, atribuïda a Hipòcrates (segle V a.C.). Encara s’hi regeix, malgrat l’evolució lògica de la ciència. Veient aquests calaixos, no puc evitar de pensar en la saviesa popular que, al marge o de bracet amb la religió, va anar conservant i millorant els rudiments d’una ciència, la medicina, que fins al segle XIX no faria el pas de gegant que l’ha portat a ser com és ara. Herbes remeieres, principis actius de substàncies tot just assajats, tot un seguit de coneixements la base dels quals, ara fa prop de tres segles, es guardava en aquest armari.
La seu de Montjuïc del MUEC és prolixa en peces d’aquesta mena. Tan espectaculars com l’armari d’apotecari (la cabana de pastor, el manxó immens, la barca i les nanses) o tan simples com una joguina, una televisió antiga, qualsevol aspecte de la vida quotidiana d’ara i de no fa pas tant. Objectes i peces que desperten l’emoció etnològica perquè ens fan pensar i de quina manera: ens fan comparar i comparar-nos, que és la base del procediment antropològic per entendre qui som i com som. Elements de la vida quotidiana, al capdavall la de les persones que l’una rere l’altra han creuat els segles per reunir-se, mitjançant els seus objectes habituals, amb el visitant del museu.

 

– Adrià Pujol Cruells –

El treball de camp i els consentiment dels informants

17 agost 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

consentimentLa relació amb els objectes d’estudi sempre ha estat un dels punts més problemàtics de l’antropologia. L’antropòleg treballa amb persones i pel tipus de tècniques específiques de la professió (el treball de camp, l’observació participant, les històries de vida…) la seva relació amb la gent que estudia amb freqüència encavalca els vincles professionals amb els personals. I, en alguns casos, aquesta relació pot estar viciada per l’engany o l’explicació deficient o incorrecta del projecte als informants.

Durant molt de temps els antropòlegs, com molts altres científics, consideraven que la seva dedicació a la ciència justificava l’engany als seus informants. A vegades no comentaven als objectes d’estudi que estaven fent una recerca i que algunes de les coses que escoltaven o enregistraven estaven destinades a ser publicades.
En d’altres ocasions es presentaven simulant tenir altres professions (per exemple, un especialista en antropologia mèdica es podia presentar com a metge per facilitar l’obtenció d’informació d’un medicinaire…). Tot i que des de fa temps això es considera un comportament poc ètic de l’antropòleg, aquestes pràctiques no han deixat d’estar presents a algunes recerques, i són molt difícils de controlar, perquè al treball de camp l’antropòleg està sol amb els informants, i sovint en una posició de domini sobre aquests.

Per tal de garantir que l’antropòleg manté amb els seus objectes d’estudi una relació de sinceritat, algunes institucions, des de revistes fins a universitats, passant per entitats finançadores, comencen a exigir que en qualsevol treball es demostri, mitjançant un document signat pels informants, el consentiment per escrit, que aquests havien estat informats de l’ús que es faria de les dades que ells havien ofert. Així en el moment de presentar una tesi o un article es pot exigir que es presentin les autoritzacions per escrit, i en cas de no disposar d’aquestes es pot arribar a rebutjar la recerca. Algunes entitats comencen a amenaçar que exigiran el retorn de les subvencions ofertes si no es presenten aquests documents.

Aquest tràmit, destinat a garantir el treball correcte dels antropòlegs, posa en perill la continuïtat de moltes línies d’investigació, ja que en alguns àmbits de l’antropologia aquest consentiment per escrit és impensable. Les recerques en àmbits marginals o en determinats països sotmesos a règims autoritaris poden quedar estroncades.

Les recerques sobre prostitució difícilment poden prosperar si es demana als entrevistats que signin un consentiment per escrit. Moltes prostitutes, i molts clients, que estan disposats a explicar les seves experiències a un antropòleg, fins i tot essent conscients que ho usarà en les seves recerques, es negaran en rodó a signar un document on hi figuri el seu nom. Tampoc ho faran els toxicòmans, els malalts mentals, els immigrants il·legals, els delinqüents juvenils, els usuaris de Tinder, els venedors de top manta… Alguns camps com l’antropologia de la sexualitat quedarien coixos per complet en cas que als clàssics d’aquesta matèria se’ls hagués exigit aquests requisits.

Llibres emblemàtics com A tumba abierta. Biografía de un “grifota”, d’Oriol Romaní, Los barjots. Etnología de bandas juveniles, de Jean Monod, o Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales, d’Erving Goffman, difícilment haurien existit d’haver-se aplicat aquestes normes.

Per altra banda, hi ha països sencers que quedarien exclosos de les recerques en ciències socials amb aquesta normativa. Per la meva pròpia experiència, sé que a alguns règims dictatorials africans, els informants són absolutament reticents a signar cap document, fins i tot en recerques aparentment intranscendents. En realitat, a països sotmesos a una repressió política implacable, és immoral demanar als col·laboradors consentiments per escrit, perquè si l’antropòleg tingués algun problema amb les autoritats (cosa que és possible) aquestes podrien actuar en contra dels informants gràcies als consentiments. A més a més, en algunes poblacions indígenes, el consentiment per escrit no garanteix la transparència, perquè hi ha moltes persones analfabetes o analfabetes funcionals que no poden entendre el que suposa el document de consentiment.

pobresa

La dificultat d’aconseguir un document signat pels informants en àmbits deprimits o marginals

L’antropologia havia usat, durant molt de temps, sistemes de codis per tal de garantir l’anonimat absolut als entrevistats. Es considerava que el primer deure de l’antropòleg era oferir confidencialitat a l’informant si aquest així ho volia. En molts casos les entrevistes problemàtiques ni tan sols eren registrades amb els noms dels informants reals. El sistema de consentiment per escrit és incompatible amb aquest sistema, ja que obliga a desar les dades dels informants per tal d’oferir-les a editors o a jurats universitaris. Encara que no es publiquin amb els noms reals, l’antropòleg ha de registrar i conservar el llistat dels seus informants. Però en determinades recerques l’informant només està disposat a col·laborar a partir de la confidencialitat absoluta de l’antropòleg.

L’exigència del consentiment per escrit pot suposar que els antropòlegs triïn àmbits de recerca que no resultin problemàtics per evitar que les seves recerques no siguin validades per l’acadèmia. D’aquesta forma, determinats temes d’estudi seran marginats de l’antropologia. I això és especialment greu perquè l’antropologia és el principal mitjà per conèixer aquests àmbits marginals. De fet, alguns informants col·laboren amb antropòlegs perquè volen que algú expliqui la seva experiència, però per les seves circumstàncies no estan disposats a fer-ho ells mateixos ni tampoc a signar cap document. L’antropòleg, que a vegades ha estat la veu dels que no tenen veu, pot perdre aquest paper amb les noves normatives. I l’antropologia pot deixar de treballar algun dels camps que han estat el seu àmbit més rellevant d’actuació, on la seva tasca ha estat més fecunda, i on és major la seva especificitat front a les altres ciències socials.

No hi ha cap dubte que s’ha d’intentar que els antropòlegs actuïn de la forma més correcta possible. Però el primer imperatiu ètic de l’antropòleg és no perjudicar a la gent que estudiem. I l’aplicació d’aquestes mesures de consentiment per escrit poden acabar deixant a més gent sense veu.

L’antropologia segons Tim Ingold

15 setembre 2016

Publicat a: Activitats

Etiquetes: , , , ,

Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d’Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d’Edimburg. El seu treball de camp s’ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l’han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural.

Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l’imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d’antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l’exposició Ikunde.

Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics.

llegeix més…

Khamsa, 5 joves de la riba sud

21 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , , , ,

L’Ayoub viu a Casablanca i és actor, però cada dia ha de fer feines diferents per dur diners a casa. La Nina viu a Timezrit, a la Cabília algerina, i és la primera dona de la seva família que ha pogut accedir a la universitat. El Seif viu a l’illa tunisenca de Djerba, i intenta viure de la fotografia perquè considera que migrar no és un futur desitjable. El Hakeem, d’Alexandria, ha decidit passar a un segon pla en l’activisme polític, però segueix pensant en com dinamitzar la cultura a la seva ciutat. La Hiba viu al barri xii de Beirut, lluita contra el sectarisme religiós i demostra que una jove musulmana amb vel pot parlar de masturbació femenina.

Aquests són els cinc protagonistes del documental Khamsa, dirigit pel periodista Marc Almodóvar. Però la particularitat de la pel·lícula consisteix en que són els cinc joves qui han decidit què volen explicar, qui han filmat les escenes i qui n’ha fet l’edició. llegeix més…

Nanook i el cinema etnogràfic

8 juliol 2016

Publicat a: Activitats

Etiquetes: , , ,

L’any 1922 s’estrenava una pel·lícula que duia per títol Nanook of the North, amb un gran èxit de públic. Era el resultat de bastants anys de treball del seu director, Robert Flaherty, que, a més de les dificultats del rodatge, s’havia hagut d’enfrontar amb la reticència de les productores per distribuir el film. La recent indústria cinematogràfica encara estava definint el seu negoci, i sobretot estava cercant els formats que resultaven atractius al públic. Només havien passat set anys des de l’estrena de The birth of a nation, una ficció que, tot i les crítiques pel seu contingut obertament racista, encara es considera una peça clau per a la definició del llenguatge narratiu del cinema.

Si The birth of a nation és considerat, erròniament, el primer llargmetratge de ficció, a Nanook of the North se li atribueix el mèrit, tampoc gaire precís, de ser el primer llargmetratge documental i el primer film etnogràfic de la història. Més enllà de la certesa d’aquestes afirmacions, és innegable que totes dues pel·lícules van exercir una gran influència en els seus gèneres respectius.

Des de la perspectiva de l’antropologia del segle XXI, són molts els retrets que es poden fer a l’obra de Flaherty, però el realment interessant és conèixer com es va forjar aquest film i quin era l’estat de la disciplina etnològica. llegeix més…

Les falles del Pirineu

17 juny 2016

Publicat a: Biblioteca

Etiquetes: , , , , ,

Des d’aquesta mateixa setmana i fins a finals de juliol, diferents pobles del Pallars i la Ribagorça, però també d’Andorra, la Vall d’Aran, el Sobrarb i l’Alta Garona celebraran les festes de foc. Quan parlem de rituals vinculats amb el solstici d’estiu, sovint caiem en la temptació d’evocar els seus orígens remots, arribant a emprar tòpics com dir que s’endinsen en la nit dels temps. Però enguany serà inevitable parlar d’elles com un esdeveniment d’actualitat. Seran una notícia que es publicarà més enllà dels diaris comarcals, convocant periodistes arribats de la capital, que es barrejaran amb els molts forasters que les coneixeran per primer cop.

I és que aquest any serà el primer cop en què les falles, brandons i altres manifestacions on hi participa el foc, són part del llistat del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO va declarar la seva inclusió el passat 1 de desembre, i és el fruit d’una llarga temporada de col·laboració transfronterera entre diferents comunitats que, fins fa poques dècades, no eren conscients que festes semblants es celebraven a l’altra banda de la frontera, en altres comarques o fins i tot a la vall del costat. llegeix més…

Què vol dir Etnològic?

3 juny 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: , , , , ,

L’any 2001, l’Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi on diagnosticava el grau de coneixement i la percepció que tenia la ciutadania sobre els museu de la ciutat. La recerca havia consistit en 1200 entrevistes telefòniques i revelava dades interessants i sorprenents sobre la visió que les barcelonines i barcelonins tenien sobre els centres patrimonials de la ciutat.

Però potser les dades més interessants no són les quantitatives, sinó que es troben en els comentaris que els investigadors fan sobre les diferents respostes que havien rebut. Respecte la pregunta “Em podria dir si coneix o ha sentit a parlar del Museu Etnològic?”, comenten que sovint havien de repetir-la, ja que els entrevistats no entenien el nom del museu. En un annex titulat Anècdotes curioses, s’explica que una persona havia respost que un dels museus que coneixia era el Museu Antològic.

Per experiència, sabem que altres noms que s’atribueixen al museu són Enològic –l’estudi de la producció del vi– o fins i tot Entomològic –l’estudi dels insectes.

Es tracta de suggeriments ben interessants, que podríem arribar a tenir en compte, però potser és més assenyat intentar explicar què vol dir etnologia.

llegeix més…