Qüestió de gènere

Fa uns dies vaig llegir que el 15 de setembre era el Dia de la Democràcia però trobo que, com a mínim, a casa nostra hauríem de considerar que aquesta data s’hauria de traslladar a l’1 d’octubre. Perquè la democràcia, entesa com aquell sistema de govern que està basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu, va fer un gir providencial, ara fa noranta anys. L’1 d’octubre de 1931. Aquell dia, en el marc de la Segona República, es reconeix en sessió parlamentària el dret de vot de les dones. Després d’abrandats debats, el resultat de la votació va ser molt ajustat: 161 vots a favor per 141 en contra. I això suposaria un canvi a tots els nivells de la societat. Un moviment reformista social, econòmic i polític que s’hauria d’anar consolidant. Va ser un primer pas el que es va fer aquell primer d’octubre del 31 però calia recórrer molt de camí encara abans d’arribar a la plena equiparació de drets entre homes i dones per fer efectiu i real un canvi en el fons i en la forma d’una societat, d’un país. No va ser fàcil i sovint les que hi van posar més entrebancs i pals a les rodes van ser d’altres dones. En els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení en la Constitució de 1931, la diputada del Partit Radical, Clara Campoamor es va quedar sola en la defensa d’aquest dret. Victoria Kent i Margarita Nelken s'hi van oposar perquè seguien la disciplina del partit i al·legaven que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l'Església i pels seus marits. Sostenien que les dones no tenien prou maduresa ni responsabilitat social, fet que podia posar en perill l'estabilitat de la República, ja que, segons asseguraven, un percentatge molt elevat, abans de votar, ho consultaria amb el seu confessor.

Malgrat això, Campoamor va argumentar, defensar i reivindicar, a costa de perdre la seva pròpia posició en el partit en què militava, la necessitat del vot de les dones. La diputada es va haver d’enfrontar no només a les companyes sinó també a les campanyes que es van orquestrar aquells dies, amb suport científic o sense, en contra de la iniciativa i que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Aquesta doble discriminació que les dones han hagut sempre de patir i que s’ha demostrat ridícula ha pesat com una llosa en l’evolució de les societats, unes més que d’altres. I encara ara avui les diferències entre homes i dones continuen.

En qualsevol àmbit que hi acostem els focus ho veurem. Aquell pensament que arraconava les dones perquè se les titllava de dèbils físicament i emocionalment, incapaces de rendir com un home, es van assimilar fins que van arrelar i enquistar traspassant generacions.

Per sort però hi ha hagut moviments- i n’hi ha encara- que han anat revertint i contrarrestant aquesta tendència que amb els anys sembla que s’ha anat afeblint malgrat que persisteix. I com en altres esferes de la vida, aquest el de la consciència de la igualtat de drets, oportunitats i llibertats cal vetllar-lo des de la primera institució fins a l’última. És a dir, des de casa a l’escola passant per l’administració local a les institucions d’abast universal. Sí que és una qüestió de gènere, però trascendeix l’aspecte femení-masculí. Es tracta d’una qüestió del gènere humà, entès com aquest col·lectiu d’individus que engloba diverses espècies i que aspiren a créixer i desenvolupar-se en igualtat de condicions.

Clara Campoamor

Author

Martí Gironell i Gamero

Comparteix-la! Facebook Twitter Whatsapp

Deixa el teu comentari

Per fer un comentari has de registrar-te al Museu Etnològic i de Cultures del Món i haver iniciat la sessió

Inicia la sessióRegistra-t'hi