Anàlisi de l'edifici

 

       Antecedents i condicionants

Els antecedents del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona es remunten als anys vint, arran de la iniciativa d’un grup d’intel·lectuals i d’acadèmics aficionats a l’etnologia i al folklore que van sentir i exposar la necessitat de crear centres d’explicació i d’interpretació de la realitat cultural, social i econòmica de les societats tradicionals.

El Museu Etnològic i Colonial va encetar la seva història l’any 1949 en un pavelló construït a començaments del segle xx i que havia tingut diversos usos: seu de la Colla de l’Arròs —societat recreativa obrera—, i aixopluc per als dissenyadors que projectaven els Jardins de Laribal a Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929. Al mateix lloc, el 1973 s’hi va inaugurar un nou edifici, que és l’actual Seu Parc Montjuïc. Va ser construït pels arquitectes municipals Antoni Lozoya, Bonaventura Bassegoda, Joan Puigdengolas i Jesús López.

Al començament, el Museu va acollir diverses col·leccions aplegades per prohoms de Catalunya durant la segona meitat del segle xix a les Filipines, a la Guinea Espanyola, a l’Equador i al Perú, i també objectes procedents del Pavelló Missional de l’Exposició Internacional del 1929.

Sota la direcció d’August Panyella, entre els anys 1950 i 1980 es van portar a terme diverses sèries de campanyes etnogràfiques. Les primeres van ser al Marroc i a la Guinea Equatorial. Les següents es van fer a determinats indrets d’Àsia, com ara el Nepal, l’Índia, l’Afganistan i Turquia. Les col·leccions americanes es van formar a partir dels treballs que es van fer a la zona andina del Perú i de Bolívia, i a l’Amèrica Central. Posteriorment es van aplegar les col·leccions africanes d’Etiòpia i del Senegal.

Eudald Serra, col·laborador del Museu, va aplegar les valuoses col·leccions d’objectes populars tradicionals japonesos de mitjan segle xx. A més, va ser l’intermediari per a la donació de les importants col·leccions etnogràfiques australianes. Amb l’ajut d’Albert Folch i Rusiñol (1922-1988) es van adquirir, entre d’altres, les de Nova Guinea. 

 

         Condicionants i característiques de l’emplaçament i l’entorn físic

Montjuïc, turó-testimoni en el sentit geològic, s’ha convertit en un espai integrat a l'actual Barcelona. L’origen d’aquesta transformació el trobem en l’Exposició Internacional de 1929, la qual va oferir la primera gran oportunitat d’incorporar Montjuïc a la trama urbana de la ciutat, entenent la muntanya com un gran parc urbà, capaç d’acollir les principals instal·lacions i equipaments culturals. En aquell moment es van iniciar les obres d’alguns dels jardins més notables, com van ser els Jardins de Laribal, inclosos a l’interior del recinte de l’Exposició Internacional de 1929, que van ser dissenyats per Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí. En aquest context la Seu Parc Montjuïc ocupa una posició privilegiada juntament amb els Jardins de Laribal. 

 

         Dades de l’edifici preexistent

Tot l’edifici està modulat a partir de la unitat hexàgon. Trobem precedents en obres anteriors com la Casa Hanna (1935-1937), de Frank Lloyd Wright ; o el pavelló d’Espanya de l’Exposició de Brussel·les (1958), de Corrales-Molezún, on l’hexàgon era el mòdul a partir del qual s’organitzava l’espai. El mateix Wright afirmava: «l’hexàgon com a mòdul és un altre experiment, ja que estic convençut que una trama hexagonal té més fertilitat i flexibilitat que el quadrat pel que fa al moviment humà».

               Estudi tècnic de la planta del museu                                   Estudi topogràfic de la planta del museu

Planta de la Casa Hanna (1935-1937) (F. LLoyd Wright)                     Planta del Pavelló d’Espanya de l’Exposició de Brussel·les (1958)

                                                                                                                                                                      (Corrales i Molezún)

L’edifici planteja una retícula de pilars de formigó, ordenats seguint la geometria de l’hexàgon juntament amb tres patis interiors, també de planta hexagonal, que articulen l’espai i el programa expositiu.

És un edifici que, a primer cop d’ull, sembla seguir una estricta simetria; malgrat tot, elements com la topografia, l’assolellament i l’orientació condicionen l’adaptació del museu al seu entorn.

Vista zenital sobre l'àrea del museu

S’hi accedeix en plena corba del passeig de Santa Madrona, i el museu s'articula a partir de mitjos nivells disposats entre el cos principal —trama hexagonal— i el volum trapezoïdal on es localitza el vestíbul principal i la biblioteca/sala d'actes. Això fa que s'hi reconeguin cinc plantes organitzades de la següent manera:

  • El públic entra a l’edifici per la planta baixa, a través d’una escala que salva el desnivell existent entre l’exterior i l’interior de l’edifici. Un cop a dins, al vestíbul es troba la recepció i el guarda-roba. En aquesta mateixa cota, però sense relació directa amb aquest últim, es troba el despatx de pedagogia i uns lavabos públics.
  • Si es descendeix mitja planta hi ha el soterrani, que funciona com a sala de reserva del museu. Està dividit en dues parts: una de visitable i l’altra d’ús exclusiu per al personal del museu. També s’hi troben el moll de càrrega, alguns despatxos, lavabos, vestuaris i tota una sèrie de magatzems i de sales d’instal·lacions.
  • Sobre el soterrani, i ascendint mitja planta des del vestíbul a través d'una escala central, trobem la planta primera, on es troba la sala d’exposicions permanents del museu. És aquí on s’exposen les col·leccions de Catalunya, de Salamanca, del Japó, de Nuristan, del Marroc, d’Etiòpia i d’Austràlia.
  • A la planta segona, sobre el vestíbul, trobem la biblioteca original.
  • I sobre la sala d'exposicions de la planta primera trobem la planta tercera amb la sala d’exposicions temporals, i oficines a l'extrem sud-est, a l’espai que fou l’antic habitatge del director del Museu.

L’edifici s’articula al voltant de tres nuclis de circulació. En les feines d'actualització de l'edifici es va afegir un ascensor-muntacàrregues per a facilitar el trasllat de les peces a l’interior del museu (connecta el soterrani, la primera i la tercera planta) i, al mateix temps, permet l’accés a persones amb mobilitat reduïda en aquestes zones.

Centrats en el cos principal del museu ordenat per hexàgons, a partir de la planta primera neixen tres patis interiors de planta hexagonal que ajuden a organitzar l’interior del museu i, alhora, aporten llum natural a les sales d’exposició. Les condicions d’il·luminació natural són molt diferents en funció de l’orientació de cadascuna de les façanes. A l’alçat nord-est existeixen grans finestrals orientats al nord. Al sud-oest en canvi, la façana és totalment cega a les plantes primera i segona, s’obre només a la planta soterrani gràcies a set patis anglesos de forma romboïdal. A través de l’escala que sorgeix d’entre els dos últims patis centrals s’accedeix a la coberta. En aquesta planta, l’última de l’edifici, és on s’evidencia més la geometria basada en l’hexàgon degut als diferents desnivells existents entre cadascun dels mòduls. Des de la coberta s’observa i s’entén a la perfecció les diverses trames que conformen la ciutat. És una gran balconada des d’on es pot gaudir tant de l’entorn més pròxim —Montjuïc i la ciutat de Barcelona— com de l’entorn més llunyà materialitzat amb la Serralada Litoral.

Imatges de Barcelona des de Montjuïc

 

            Estudis previs

Al 2011 s'encarreguen els primers estudis per orientar la rehabilitació de l'edifici amb motiu de la incorporació del fons de la col·lecció Folch al Museu Etnològic i de Cultures del Món.

La proposta parteix de la lectura i la comprensió de la preexistència i els seus condicionants físics (situació, orientació, assolellament, etc.) amb un objectiu principal: reordenar i optimitzar l’edifici i els seus programes, per recuperar l’essència material i estructural del projecte original i per augmentar el diàleg entre el Museu, el seu entorn més proper i la ciutat.

S'estudia la geometria i la retícula estructural basada en el mòdul hexagonal com una llei que organitza tot l'edifici. Els pilars de formigó en forma de «Y» responen a la trobada de les arestes entre els diferents hexàgons.

Es mesura i es quantifica la col·lecció Folch per conèixer-ne el volum així com l’arxiu del Museu analitzant els diferents programes i arribant als següents aspectes susceptibles de millora:

  • Els tres patis centrals que articulen l’espai i el programa expositiu del Museu són peces fonamentals.
  • A la planta soterrani es barregen usos i programes molt diferents. L’arxiu es pot optimitzar.
  • El programa d'oficines es troba dispers per tot l’edifici. Les oficines situades a l’antic habitatge del director estan infrautilitzades.
  • Existeixen barreres arquitectòniques, algunes de les quals estan injustificades.
  • No existeixen serveis públics suficients o estan mal distribuïts al conjunt de l’edifici.
  • Les escales estan sobredimensionades.
  • La coberta de l’edifici és una gran balconada que ofereix una relació privilegiada amb la ciutat de Barcelona i que, malgrat tot, no s’aprofita aquesta condició.
  • No existeix relació entre el Museu i els Jardins de Laribal, tot i que l’edifici hi té una sortida.

Estudi gràfic del projecteEstudi gràfic del projecteEstudi gràfic del projecte

Atenint-nos a aquests condicionants previs el projecte proposa:

  • Entenem el soterrani com el gran arxiu del Museu i considerem imprescindible optimitzar i ordenar l’espai per aconseguir emmagatzemar i classificar la reserva de la col·lecció Folch i de l’Etnològic.

Projecte ubicació Col·lecció Folch

  • Creiem que la coberta ha de formar part activa del programa del Museu, ja sigui com a sala d’exposició exterior o com a espai polivalent on desenvolupar altres tipus d’activitats.

Panoràmica des de la coberta del museu

  • Els tres patis centrals juguen un paper importantíssim de cara a millorar el comportament tèrmic de l’edifici. Es planteja el seu aprofitament com a grans elements bioclimàtics.

Patis centrals

  • És fonamental reorganitzar les circulacions i els diferents programes del Museu de forma racional i ordenada.
  • Pensem que ha d’augmentar la relació entre l’interior i l’exterior de l’edifici, aprofitant la situació privilegiada de la qual gaudeix el Museu. Aquesta relació es podria potenciar tant en planta baixa com en planta coberta.
  • Des del punt de vista ambiental s'intenta reduir al màxim el consum de recursos energètics, de materials i d'aigua amb l’aplicació de diferents estratègies. En funció de l’objectiu ambiental a assolir, es valora la possible reordenació o substitució de les instal·lacions existents amb sistemes més eficients.

 

         Primera fase d'intervenció d'adequació de l'edifici (2011-2012)

Al 2011 es desenvolupa el projecte de la primera fase d'adequació de l'edifici. Seguint les directrius fixades als estudis previs es centra la intervenció en dos aspectes: reforma total de la planta soterrani transformant-la en una reserva visitable, i adequació de la planta primera i tercera per a les exposicions, tot deixant els espais condicionats i adaptats.

La planta soterrani funcionarà com a un nou espai del Museu. Al centre, i aprofitant tota l’alçada lliure de la planta, un sistema d’arxius compactes acolliran la sala de reserva de l’Etnològic i de la col·lecció Folch, i es duplica d’aquesta manera la capacitat actual de l’arxiu en ocupar la meitat de l’espai. El perímetre gaudirà d’il·luminació natural i serà un gran arxiu visitable amb varietat de possibilitats museogràfiques. Una llarga prestatgeria d'obra de fàbrica pintada de blanc embolcalla l'arxiu central com un gran aparador que alimenta de contingut expositiu aquesta planta.

Les sales d'exposicions de les plantes primera i segona es transformen en un contenidor neutre que ha de rebre les exposicions, i es posa en valor la geometria original de l'edifici. Es refan els fals sostres respectant l'especejament previ així com la trama hexagonal. Finalment, el projecte proposa eliminar tots els elements i afegits que amb el temps havien desvirtuat l'espai.

       Sales. Estat anterior a la intervencióSales. Estat posterior de la intervenció

                                                               Estat anterior i posterior a la intervenció

 

        Vestíbul d'accés (2015) i projecció de futur (2015-2019)

El 2015, i continuant amb els criteris establerts a la primera fase, es desenvolupa el projecte de millora del vestíbul per optimitzar-ne les condicions, pensant en la nova obertura del Museu. Es proposa ampliar la capacitat del vestíbul situant el nou límit en el perímetre construït. La consolidació dels nous plans del terra i del sostre i la seva projecció cap a l'exterior canvia la percepció escalar de l'entrada del Museu, connectant-la i apropant-la amb un nou horitzó que ens mostra la ciutat de Barcelona.

La intervenció manté l'essència de les preexistències i  recupera la claredat estructural i material tot treballant amb un nou paviment continu que s’estendrà en un futur cap a l'exterior i mostra els cassetons de formigó del sostre amb l’eliminació del cel ras d'alumini.

El treball de la projecció horitzontal i la millora de les comunicacions verticals facilitaran les futures intervencions que donaran continuïtat a totes les plantes —inclosa la coberta—, així com la relació de la planta baixa amb els seus espais exteriors immediats.

Una reforma del Museu Etnològic i de Cultures del Món - Seu Parc Montjuïc que recupera i potencia les condicions d’origen, dilueix els límits entre les parts i facilita la convivència i el diàleg entre continguts, programes i espais en el temps.

Croquis projecte orientació del vestíbul

El present treball ha estat el·laborat per l'Estudi d'Arquitectura Toni Gironès  www.tonigirones.com