Els Gitanos i el 8 d’abril

La Cultura humana tendeix a fixar en les memòries compartides dels pobles uns fets concrets que constitueixen allò que en Etnohistòria anomenem esdeveniments perquè, com diria el pensador austríac i jueu Stefan Zweig: “els moments sublims i inoblidables són poc freqüents”.

Al voltant del dia 8 d’abril el poble gitano commemora el Primer Congrés Mundial Gitano, celebrat a la ciutat de Londres l’any 1971 en el que es van instituïr la bandera i l’himne gitanos. 
Una bandera que representa el cel blau damunt d’un camp verd amb una roda de carro roja en el centre. El significat de la bandera és prou evident, tenint en conta les seccessives diàspores que el poble gitano ha patit durant la Història. 

L’himne gitano és el Gelem Gelem, que fa referència a la persecució i a l’Holocaust gitano, el Samudaripen:
Ai gitanos, d’on veniu
amb les tendes i les criatures afamades?
Ai gitanos, ai nois!
Jo també tenia una gran família
La Negra Legió la va assassinar
Dones i homes esquarterats,
I també les criatures
Ai gitanos, ai nois!
Obre Senyor la porta negra
per veure on és la meva gent
Tornaré a fer el camí
amb els gitanos de la bona sort
Ai gitanos, ai nois!
Amunt gitanos! Ara és l’hora!
Veniu amb mí els gitanos del món
La cara morena i negres els ulls,
m’agraden tant com el raïm negre i madur!
Ai gitanos, ai nois!

En el Quart Congrés Internacional Gitano celebrat a la ciutat polonesa de Serok es va fixar el dia 8 d’abril com el Dia Internacional del Poble Gitano.
Durant molt de temps l’origen del poble gitano, dels rom, va ser un misteri. Actualment, però, la majoria dels investigadors estan d’acord a situar-lo al nord-oest de l’Índia.
Es desconeix la raó que va empènyer els rom a marxar de l’Índia, però se sospita que va ser una deportació en massa dels perdedors d’una cruel guerra que hauria tingut lloc a la darreria del segle IX.

La família, el respecte als ancians, l’hospitalitat i la solidaritat entre gitanos constitueixen els primers puntals de la gitanitat.
Fins al segle XVIII s’havia dit que els gitanos utilitzaven un argot de malfactors. Però els gitanos parlen una llengua antiga i encara viva, el romanó, que té diversos dialectes i que sembla procedir d’una forma dialectal del sànscrit.
La influència de les cultures d’acollida amb les quals els rom van compartir territori, va enriquir els seus costums i tradicions, ja que van incorporar d’aquelles el que s’adaptava millor a la seva pròpia cultura. Sovint van desenvolupar activitats econòmiques lligades a aquelles societats. A Catalunya, van treballar com a jornalers al camp o en treballs temporals relacionats amb el període preindustrial; així, hi va haver gitanos treballant com a llauradors, com a pescadors a la costa, com a traginers i com a obrers manuals.

La imatge dels gitanos sovint ha estat deformada dins de la cultura tradicional, però la gitanitat ha inspirat a Catalunya un ric corpus de costums populars. L’atractiu de la vida bohèmia i de la llibertat que se suposava que gaudien els gitanos, a més del seu exotisme, van inspirar, també, la mirada dels artistes. Fa tant de temps que els gitanos fan música, que han deixat aportacions memorables en el patrimoni musical dels llocs on han estat. Aquí, per exemple, la popular rumba catalana ha estat considerada pels entesos com el més recent dels estils musicals apareguts en una societat urbana el segle XX.

Les etapes i la geografia de la repressió contra el poble gitano tenen una estreta relació amb la configuració de l’Estat absolutista. A Catalunya, la situació serà un xic diferent, a causa de la incipient industrialització del segle XVIII, que va permetre als gitanos integrar-se en el sistema de fàbrica i fer-hi treballs esporàdics. El nazisme va produir un dels episodis més cruents de la repressió contra els rom a Europa: es calcula que van morir més de cinc-cents mil gitanos als camps d’extermini, i alguns estudis eleven aquesta xifra als vuit-cents mil.
A mitjan segle XX, els gitanos van iniciar un procés de lluita pel reconeixement de la seva identitat cultural.
Fa sis segles que els rom van arribar a Catalunya. Tant de temps compartint un mateix territori ha propiciat influències en molts aspectes de la vida quotidiana entre paios i gitanos. Tot i així, la cultura gitana ha aconseguit arribar al segle XXI amb la vitalitat necessària per mantenir els trets identitaris d’un poble que pren consciència de si mateix i que construeix un futur comú amb la resta de la societat.

Una de les expressions gitanes més afortunades és Sastipen bin Mastipen!, que és el millor desig que tots els pobles podem manifestar: Salut i Llibertat!

Josep Fornés Garcia
Director del Museu Etnològic i de Cultures del Món