Faces in things

És molt útil, creure que després de la mort hi ha una mena de segona vida. I tan li fa, si aquesta segona vida passa per estar-se al paradís o passa per la reencarnació. Ens hem empescat tantes possibilitats, que en tenim per triar i remenar. Fins i tot la idea de l’infern és força operativa. Qualsevol creença en l’existència del més enllà, sigui com sigui aquest més enllà, és molt útil, repetim-ho, perquè ens ajuda a passar per aquesta vall de misèries amb una carta que ens encalma, ens desdiu o ens orienta. Si ens portem bé, ens espera el paradís. Si les coses ens van malament, la reencarnació es presenta com una segona oportunitat. Acabar de fantasma o d’oracle no deixa de ser engrescador. Retrobar els amics morts, i de vegades els parents morts, a la pensió completa del més enllà, no podem dir que no sigui una ganga.

Tot amb tot, i d’això els protestants en van fer un leitmotiv, l’èxit i l’abundància a la Terra sempre porten a creure en un més enllà opulent. Vull dir que els pobres s’inclinen més pels paradisos enraonats, ecumènics i de tall igualitari. I els rics són més donats als paradisos fastuosos, en consonància amb les ambrosies a les quals s’acostumen en vida. Per això els aixovars funeraris de les elits han estat pròdigs, i a moltes cultures del món encara enterren els poderosos amb faramalla i tresoreria, amb els bibelots que, un cop a l’altre barri, i en el cas que hi hagi alguna cosa a fer, certifiquin el rang del traspassat. En aquest sentit, només cal veure les tombes dels uns i dels altres.

Adrià Pujol Cruells