Festes d'Arreu - Círio de Nazaré

Aquests dies, a la ciutat brasilera de Belém s'organitza una de les celebracions religioses més grans del món, un acte multitudinari que depassa les creences i barreja elements profans, incorporant cada any nous elements a la tradició.

És el que es coneix com el Círio de Nazaré, una festa en honor de Nostra Senyora de Nazaré. Els preparatius arrenquen el mes d'agost, però és el segon diumenge d'octubre, enguany el dia 14, quan es convoca una multitudinària processó durant la qual es trasllada una imatge en fusta de la Mare de Déu des de la catedral de la Sé fins a la plaça del Santuari de Nazaré, a la mateixa ciutat de Belém, capital de l'estat de Pará.

La celebració es fa cada any des del 1793 i congrega prop de dos milions de persones al voltant d'una imatge de petites dimensions (amb prou feines fa dos pams d'alçada) trobada, segons diu la llegenda, l'any 1700 per Plácido José de Souza prop del rierol Murutucu, on avui s'aixeca un temple. La processó, coneguda com el Círio és, de fet, el centre d'un seguit de celebracions que no només atrauen gent de tot l'estat, sinó també de tot Brasil i molts visitants estrangers. Tots participen en una celebració que té un caràcter religiós, però que incorpora també moltes mostres de cultura popular, algunes d'arrel amazònica. Amb molta freqüència, la tradició es renova incorporant al ritual noves celebracions populars que passen, així, a formar part de la tradició.

El centre, de tot, però, és la processó del segon diumenge d'octubre quan la petita imatge de la Mare de Déu surt envoltada de fidels. De l'urna coberta de flors on hi ha la Verge, surt una corda gruixuda, d'uns 400 metres de llargada, que segueix la imatge i a la qual els fidels s'agafen en tot moment durant el recorregut. Es trepitgen i s'estrenyen en un espai reduït, tan gran és el nombre de mans que volen subjectar la corda, un símbol de la promesa que han fet a la imatge de la Verge i que mostra el lligam entre els fidels i la divinitat. Els qui subjecten la corda, els homes a un costat i les dones a l'altra, han d'anar descalços i fer així tot el recorregut de la processó, d'uns 3,6 quilòmetres. La celebració esborra les barreres socials i posa al mateix nivell ciutadans rics i gent sense recursos, que se sotmeten a les mateixes normes rituals. En el moment en què s'acaba la processó, la corda es divideix en trossos que es reparteixen entre els qui hi han participat.

Però, com dèiem, el Círio és només el centre i la cara més visible d'un conjunt de celebracions que s'estenen abans i després de la festa religiosa i que inclou desfilades festives i, també, una vistosa processó fluvial protagonitzada per tota mena d'embarcacions, convertides en autèntics altars flotants. És una de les activitats que es van incorporar oficialment a la festa el 1986, com el trasllat de la imatge de la Verge a municipis veïns al voltant de Betlem, una nova processó seguida, aquest cop, per tot de cotxes i motocicletes particulars.

Els carrers d'omplen aquests dies d'imatges que recorden la devoció religiosa tal com es vivia al Portugal colonial del 1700, però també de manifestacions populars com ara els típics esmorzars de plats típics que se celebren després de la processó. L'àpat inclou menges com el pato no tucupi (ànec cuinat amb una salsa de mandioca), la maniçoba (un tipus de feijoada) o la casquinha de caranguejo (cranc desfilat i servit dins de la seva closca). És el moment de retrobar-se amb la família i els amics. Però no és l'única tradició popular que acompanya la festa. Una de les més curioses són els ninos de miriti, unes diminutes imatges que es fan amb fulla de palma miriti durant l'any de manera artesanal i que reprodueixen persones i objectes, formant delicioses escenes quotidianes a la manera dels nostres pessebres.

Nits il·luminades per espelmes, processons nocturnes de caràcter religiós... però també festa. I és que molts artistes van començar a aportar l'element més llicenciós i alegre a les celebracions, contribuint així a crear la festa actual, una commemoració que forma part de la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO on el sagrat i el profà es confonen i comparteixen protagonisme.