Cristianització de las termes romanes de la plaça de Sant Miquel

A càrrec de Julia Beltrán de Heredia (Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes).

Tot i que l'església de Sant Miquel apareix esmentada per primer cop l'any 951, el seu origen es remunta a l'Antiguitat Tardana. Segurament al segle V, el frigidarium de les termes públiques de Barcino (que ja estaven fora d'ús) va ser adaptat per crear una església de nau única, utilitzant el mosaic del segle II com el paviment del nou edifici religiós. L'església de Sant Miquel va ser objecte d'un enderrocament al segle XIX, no d'una excavació, per la qual cosa disposem de poques dades directes, però la historiografia del segle XIX recull un seguit d'aspectes que ens apropen a l’edifici desaparegut.

D’altra banda, les excavacions realitzades en diverses campanyes de la segona meitat del segle XX a l’actual plaça de Sant Miquel han evidenciat alguns objectes de caràcter litúrgic que podem vincular a l'edifici de culte, així com diversos enterraments, tan d’època tardoantiga, com d’època carolíngia, aquest definit ja un espai de sagrera.

Però, a què es deu el final de les termes romanes? Si bé sovint s'ha relacionat el final de les termes amb el cristianisme, hi ha dades que manifesten una continuïtat del bany en època cristiana. Excepte algun episodi, l'Església mai no va prohibir explícitament el bany, encara que va reduir sensiblement la freqüència i el va dotar d'un sentit nou, més bolcat en allò terapèutic, perdent-se definitivament el sentit funcional del termalisme antic i el seu aspecte social i lúdic. Així mateix, la construcció de noves termes i el manteniment d'altres que van quedar sota la tutela dels bisbes, denota una continuïtat de l'ús del bany entre molts dels membres eclesiàstics. Es pot dir que, a partir del segle V, les noves termes estan lligades gairebé de manera exclusiva amb els grups episcopals.