Repensar Gaudí al Park Güell
El Park Güell és un dels grans punts d’atracció dels visitants que acudeixen a Barcelona atrets pel nom d’Antoni Gaudí. L’objectiu d’aquest projecte de remodelació és fer visible la ciutat a través de la figura de Gaudí però al mateix temps definir amb tot el seu dramatisme estètic la singularitat del Park Güell i de la figura de Gaudí. El projecte vol prendre com a punt de partida la mateixa Casa del Guarda. A la planta superior o dels cambres dormitori s’ubiquen els dos espais que desenvolupen els dos arguments centrals del projecte expositiu. En primer lloc, el dedicat a les condicions de planejament i construcció del Park Güell, en origen, un projecte formulat per Eusebi Güell per crear una urbanització segons els esquemes utòpics –i burgesos alhora– de la ciutat-jardí. Però Gaudí ho transforma de manera radical a través d’un insòlit procés de creació que trenca els límits estètics entre la natura i l’obra d’art entesa com “artifici”. El diàleg o la mimesi de la natura ha estat una de les grans qüestions al llarg de tota la història de l’art que Gaudí resol de manera dramàtica i creativa a base d’incrementar les tensions entre aquests dos principis.
L’altre tema a tractar és la personalitat de Gaudí com un artista isolat o, fins i tot, fora de context per potenciar les condicions en les que l’arquitecte es mostra més allunyat del modernisme/Art Nouveau com estil internacional presentant l’arquitecte des d’un doble punt de vista. D’una banda, justificant la seva racionalitat tècnica, el domini dels recursos tècnics i teòrics que li permet convertir en arquitectura i paisatge el que havien estat només projectes ideals o utòpics. De l’altra, insistint en l’ideari que el va portar a crear una obra plena de continguts simbòlics en total contradicció amb els corrents majoritaris de l’arquitectura occidental moderna.
A les golfes, uns espais d’una gran bellesa sota les corbes del teulat, es volen tractar dues qüestions complementàries respecte a Gaudí i al Park Güell. En primer lloc, es tractarà sobre l’arquitectura modernista a Barcelona –dels diversos “modernismes” de la ciutat– que presentarem com un moviment perifèric, propi d’una cultura allunyada dels grans nuclis de producció, però per això mateix d’una gran originalitat. D’aquesta manera la visió democràtica de la ciutat projectada per Cerdà quedaria trencada per la singularitat que els propietaris donen a les seves construccions, fet que s’explica per la situació marginal de Barcelona dins del context europeu de la fi de segle.
El darrer lloc es farà una referència a l’arquitectura de les grans ciutats Art Nouveau europees, tant les grans capitals, París o Brussel·les que defineixen un estil internacional però també d’altres ciutats perifèriques, el cas d’Hèlsinki, Riga, Ljubjana, Darmstad que, com Barcelona, prenen posició en un difícil equilibri entre la modernitat i la tradició.
Mireia Freixa