El patrimoni musical de Pedralbes

Llibre de cor, Monestir de Pedralbes. La miniatura representa Sant Francesc i Santa Clara. © Jordi Puig, 2005

Amb la reorganització eclesiàstica sota el bisbat de Narbona, l’Església catalana anà adoptant el ritu romà. La consolidació de la nova litúrgia i del cant gregorià que l’acompanyava va proveir de gran esplendor els bisbats i els monestirs catalans baixmedievals fins al punt que, a partir del segle XIII, s’anà consolidant un repertori litúrgic i musical per al servei i lluïment dels oficis religiosos, el qual es reflectí en els cantorals o llibres de cant.

Els franciscans van difondre a tot Europa un nou repertori musical per a la missa, que seguia el ritu de la cúria romana. Van crear un cant propi marcat per la litúrgia de l’orde, que es basava en el cant dels benedictins, i d’aquesta manera desplaçaren els cants cistercencs, més artificiosos, estesos per Catalunya des de mitjan segle XII. Les monges de Pedralbes, com a seguidores de Clara d’Assís i branca femenina de l’orde franciscà, deurien seguir l’ofici establert per a les monges de santa Clara com es feia en altres convents de l’orde (Santa Clara d’Oristà), en el qual s’incloïen partitures musicals amb els cants de la missa.

Recloses en la clausura, les monges de Pedralbes dedicaven la vida a l’oració. Pregaven per elles, pels seus i pels benefactors del cenobi, i la música sacra adquiria una missió espiritual com a manifestació sonora de la glòria i lloança a Déu i com a mediadora entre els homes i el Totpoderós. Seguint el ritual franciscà de les hores, els oficis s’organitzaven segons les hores majors (matines, laudes i vespres) i les menors (prima, tèrcia, sexta i nona), que se celebraven amb més o menys solemnitat depenent de la funció. Les monges coristes de la comunitat eren les encarregades dels cants, mentre que les llegues resaven parenostres.

Dels primers anys d’ençà la fundació del monestir, ens ha pervingut poca constància documental dels cantorals utilitzats en aquestes celebracions litúrgiques: només alguns fragments d’antifoners que serveixen de tapa de manuscrits posteriors i que segurament aniran en augment a mesura que s’avanci en la nova reorganització prevista de l’arxiu.

Altrament, és obligat destacar la col·lecció de deu volums de llibres de cor –graduals i antifoners– que configuren dues sèries de llibres vinculades a les seves promotores, les abadesses sor Maria d’Aragó (1514-1520), filla natural del rei Ferran el Catòlic, i sor Teresa de Cardona (1521-1562), filla del comte Joan Ramon Folch IV i Aldonça Enríquez de Quiñones, germana de la mare del rei Ferran. Aquests llibres responien a la voluntat reformadora de l’Església que, impulsada pels Reis Catòlics i pel cardenal Cisneros des de l’abadia de Montserrat, pregonava el seguiment de les regles en el sentit més estricte de l’observança.

Cal destacar igualment els dos cantorals que a l’inici del segle XX va dur a terme sor Eulàlia Anzizu i que recullen les parts fixes de la missa, executats en un moment en què l’esforç recristianitzador propicià la recuperació del cant gregorià.

Tots aquests llibres han estat ben estudiats des del punt de vista historicoartístic, la qual cosa permet destacar-ne l’interès històric i l’atractiu artístic en l’àrea cultural catalana. Ara, entre els nous projectes d’investigació que es preveu endegar properament al monestir, hi ha l’estudi musicològic d’aquests cantorals, que ha d’aportar noves dades per al coneixement de l’evolució del cant coral als monestirs.

Anna Castellano i Carme Aixalà
Museu Monestir de Pedralbes