Les intervencions arquitectòniques al Monestir de Pedralbes. Una perspectiva històrica (I)

Les primeres intervencions constructives al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes anaren destinades a implementar el programa arquitectònic per al desenvolupament de la vida monacal. Al llarg dels segles XIV, XV i XVI s’anà delimitant la planta del monestir fins arribar a la situació que avui coneixem, per mitjà d’obres de nova planta i altres de decoració i embelliment, com també de reparació i de manteniment.

Els dos segles següents foren uns anys de dificultats econòmiques al monestir i les obres a l’immoble se centraren, bàsicament, en millores i obres menors que n’asseguraven la persistència.

En arribar el segle XIX, la situació interna era difícil, ja que l’edifici estava en un avançat estat de deteriorament. Una sèrie de circumstàncies n’agreujaren el detriment: la caiguda de diversos llamps els anys 1801, 1826, 1871 i 1884, que afectaren diferents parts del cenobi; el pas de l’exèrcit francès el 1810; la instal·lació de la Junta de Sanitat, el 1821, per convertir l’edifici en lloc d’observació de l’epidèmia de febre groga; l’exclaustració de 1835-1838, quan l’església fou paredada, o la revolta de 1868, en què la comunitat compartí el monestir amb la de Santa Maria de Jerusalem, entre altres.

Paral·lelament, en el món sociocultural, s’anava gestant un interès per redescobrir el passat i creixia el sentiment de recuperació de la identitat catalana. Aquesta recuperació passava, en molts casos, per una revaloració del propi patrimoni artístic i arquitectònic com a testimoni d’un passat en què es va forjar la idiosincràsia nacional. Les religioses de Pedralbes van prendre consciència que el monestir on residien havia esdevingut amb el temps un valuós conjunt monumental que calia conservar i preservar com una necessitat de mantenir viva la memòria històrica.

La Renaixença es consolidà a l’entorn d’una burgesia emergent, poderosa i culta que, seguint els corrents europeus, trobava en el Romanticisme la reivindicació d’un passat gloriós centrat en l’edat mitjana. Aquest interès pel passat se centrà primerament en els vestigis del món clàssic i, posteriorment, en el món medieval. L’arquitecte francès Viollet-le-Duc (1814-1879), l’anglès John Ruskin (1819-1900) i l’italià Camilo Boito (1836-1914) en constituïren els referents europeus.

El primer cercava paral·lels en edificis existents per inspirar-se a l’hora de reconstruir les parts que faltaven; amb el temps, però, va caure en la falsificació. El segon era un enamorat de la natura en el seu estat més pur i entenia que només s’havien de consolidar les parts que restaven dels edificis, mai reconstruir-los. Boito, en canvi, opinava que els edificis havien de ser restaurats amb una cerca de paral·lels acurada i racional i que calia donar-los un ús, ja que això n’impedia el deteriorament i la desaparició.

A Catalunya, mitjançant les Comissions Provincials de Monuments Històrics i Artístics, creades a partir de 1844, s’inicià una important tasca d’intervenció i de recuperació del patrimoni. Integrades per erudits provinents de les acadèmies de San Fernando, de Bones Lletres de Barcelona i Provincial de Belles Arts, hi destaquen els arquitectes F. Villar Lozano, E. Rogent, A. Font, Joan Martorell, L. Domènech i Montaner i J. Oriol Mestres.

Altrament, les associacions i els centres excursionistes sorgits aquells anys, amb els seus informes i reportatges, contribuïren decididament al coneixement de monuments avui desapareguts. És el moment de la construcció de la Universitat de Barcelona (1859-1874), com també de la restauració de Montserrat (1844), de Ripoll (1886-1896) i del claustre de Sant Cugat del Vallès (1851).

En aquesta línia, l’any 1877, sent abadessa sor Maria Aurèlia Bartrina, es van encetar les primeres obres de restauració al temple del Monestir de Pedralbes, que «el mal gust havia anat deformant» (referint-se als set retaules barrocs que l’ornaven). Les obres van tenir lloc sota la direcció de Joan Martorell i Montells (1833-1906), arquitecte del monestir, seguint els corrents d’intervenció impulsats per Viollet-le-Duc. Es van aterrar tribunes, es destapiaren rosasses de les capelles i es van treure altars que estaven fora de lloc, com el dedicat al Dolç Nom de Jesús, venut a l’església de Sant Pere d’Hostalets de Pierola després del dictamen de l’arquitecte que era «una notable oposición a las reglas del Arte».

Aquestes intervencions es van fer per subscripció popular i en quedà constància al diari La Llumanera de Nova York (29-09-1877), publicació en català per als catalans dels Estats Units. L’interès pel monestir ja era imparable: l’any 1883, l’arquitecte J. Oriol Mestres en va publicar una monografia a través de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Era la segona que l’entitat publicava, després de la d’Elies Rogent sobre el monestir de Sant Cugat del Vallès (1881). Els recursos invertits, però, no cobriren les necessitats de les obres i aquestes es van suspendre. Faltaven uns anys, encara, per emprendre la restauració monumental que havia de conferir l’aspecte actual al monestir.

Anna Castellano i Carme Aixalà
Museu Monestir de Pedralbes