Barcelona connectada, museu obert

L’exposició Barcelona connectada, ciutadans transnacionals va arribar al final del seu recorregut per la Mercè. Era un projecte arriscat per a un museu d’història, però ha valgut la pena. Calia articular i conceptualitzar una reflexió sobre un període recentíssim i situar-lo en una trajectòria històrica de més llarga durada en una exposició formalment complexa i... sense objectes! El tractament del tema dins de l’espai expositiu comprenia un segle, posant la dècada de 1998-2007 en relació amb els successius episodis d’intensa immigració al llarg del nou-cents, i en el seminari Història humana de Barcelona l’abast temporal de la reflexió s’estengué als temps medievals i moderns. Calia, alhora, anar més enllà del tàndem «exposició més activitats» per avançar cap a un projecte en diferents formats que es retroalimentessin: el primer gran acte públic fou... dos mesos abans d’obrir l’exposició! Finalment, resultava fonamental que, més enllà de les xifres de visitants –prop de vint-i-cinc mil persones–, el projecte Barcelona connectada propiciés la incorporació duradora a l’activitat del museu de diferents sectors ciutadans, incloses, és clar, les xarxes impulsades pels barcelonins més nous.

Una part substancial dels materials que nodriren el projecte eren de producció pròpia, amb noves recerques sobre el conjunt de la metròpolis barcelonina –l’escala metropolitana resultava fonamental– fruit del procés de treball amb diferents universitats i professionals impulsat des del Centre de Recerca i Debat del Museu. Comptat i debatut, ha estat un repte difícil, però ens ha ajudat a perfilar el paper del nostre museu en el mapa cultural de la ciutat. D’entrada, ens ha mostrat camins per superar la clivella entre present rabiós i passat remot que, a parer nostre, ha dislocat darrerament el projecte de molts museus d’història de ciutat. Pel juny vam celebrar les jornades Col·lecció contemporània i participació ciutadana als museus d’història de ciutat, amb la representació d’un bon nombre de museus europeus, molts d’ells amb riques col·leccions sobre el passat de la ciutat, però actualment orientats a l’estudi etnogràfic i participatiu dels nous grups humans i els nous espais urbans, i que fan del museu una mena de centre de dinamització sociocultural.

És aquesta aproximació antropològica basada en l’estudi i l’actuació en la vida quotidiana la millor manera d’afavorir des d’un museu d’història l’apropiació de la ciutat pels ciutadans? Com es pot resoldre, si s’opta per aquesta via, la problemàtica que comporta l’escissió entre història i art, per un costat, i antropologia, col·lecció etnogràfica i acció social per l’altre?

Des del MUHBA ens sembla que la tasca més pròpia del museu i la millor manera d’establir vincles amb la ciutadania és eixamplar els camins del coneixement històric i de l’apreciació formal del patrimoni: avançar en la construcció de nexes significatius entre els diferents temps i àmbits històrics, entre microhistòria i macrohistòria, entre canvis ràpids i llargues continuïtats, i mirar d’apropar-nos-hi de múltiples maneres.

En primer lloc, posant fil a l’agulla en el tractament de la ciutat de l’era industrial, la baula ineludible entre el món preindustrial i els processos urbans dels nostres dies. Aquest propòsit requereix també noves actuacions en el camp del patrimoni i la formació d’una col·lecció contemporània. Hi ha diverses iniciatives en marxa en aquest sentit. L’any Cerdà ens permetrà innovacions formals i substancials d’envergadura en els programes del museu sobre la ciutat contemporània, i avancen a bon ritme tant el projecte de Museu del Treball a MUHBA Fabra i Coats com també la ideació i el projecte arquitectònic del centre dedicat a la conformació de la metròpolis contemporània a MUHBA Oliva Artés.

En segon lloc, completant i refent les perspectives sobre la ciutat antiga, medieval i moderna, sense oblidar de mostrar com la noció mateixa de patrimoni ha incidit en la monumentalització de la ciutat contemporània, perquè els monuments també tenen la seva història. Aquest mes d’octubre renovem Barcino, amb la inauguració del nou centre del MUHBA a la via sepulcral de la plaça Vila de Madrid i de la renovació museogràfica del Temple d’August al carrer Paradís, i amb la intervenció patrimonial a l’aqüeducte romà, prop del carrer Duran i Bas. Uns ingredients decisius per assajar una nova aproximació tant a la Barcino bimil·lenària com a la «Neobarcino» constituïda pels seus testimonis exhumats des del nou-cents.

Es tracta, en resum, d’anar teixint elements que ens permetin donar compte de la trajectòria històrica de la ciutat per mitjà de la sempre complexa relació entre el relat històric i els edificis, objectes i altres documents. Una mirada alhora cognitiva i estètica, capaç d’interpel·lar a petits i grans, a autòctons i forans; més encara en els nostres dies quan, com es deia a Barcelona connectada, ciutadans transnacionals, les categories d’autòcton, immigrant, cosmopolita i turista s’entremesclen, col·lectivament i individualment. En aquesta línia treballem, amb l’aspiració de ser un centre R + D + I d’innovació cultural en la relació entre història, patrimoni i ciutadania.

Joan Roca i Albert
Director del MUHBA