Les intervencions arquitectòniques al Monestir de Pedralbes. L’inici de la contemporaneïtat

Porxo del Noviciat en el suposat indret del Palau de la Reina. Arquitecte: Joan Bassegoda
© MUHBA-MMP (Foto: F. Ribera)

El segle XX s’inicià i s’acabà al monestir de Pedralbes amb una gran obra: les reformes al dormidor de les monges. La primera reforma, duta a terme en època de sor Eulàlia Anzizu per l’arquitecte Joan Martorell, l’any 1901, consistí, fonamentalment, en la compartimentació de l’espai interior amb la construcció de cel·les que s’arrengleraren a banda i banda de la gran nau i que s’obrien al llarg d’un passadís central, de manera que cada monja podia disposar d’un espai propi. La darrera reforma del segle, feta als anys noranta, va ser obra dels arquitectes municipals Pere López Iñigo i Josep M. Julià i Capdevila, i es va centrar en l’adaptació de l’espai per acollir la col·lecció Thyssen-Bornemiza (actualment al MNAC), intentant recuperar en la mesura possible el seu aspecte original. Entre una actuació i l’altra, les intervencions al monestir estigueren marcades per la necessitat i evolucionaren en funció dels criteris del responsable de l’execució. La seva anàlisi ens porta al Pedralbes contemporani, tant en allò que fa referència a la configuració física de l’immoble com a la urbanització de l’entorn, testimoni del pas d’un ambient rural a un de senyorívol.

Les obres dels primers anys de segle es van caracteritzar per petits treballs de millora i conservació, fruit més de la necessitat que no de l’embelliment, com la instal·lació del parquet de roure a la part central del cor alt de les monges (1905), o la instal·lació de l’electricitat al monestir i a l’església (1913). A partir de 1920 i fins a 1951, Jeroni Martorell i Terrats (1876-1951) va ser el responsable de les actuacions dutes a terme al monestir. Imbuït en un primer moment pels ideals culturals i polítics del noucentisme, que comportaren una desclosa del sentiment nacionalista fomentat per la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la Mancomunitat de Catalunya (1914), Martorell, director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments des de la seva creació, impulsada per la Mancomunitat el 1915, va actuar aportant unes idees modernes i renovadores resultat dels seus estudis amb relació al que es feia a Europa, principalment a Itàlia i a França. Seguint les teories de C. Boito (1836-1914) i de G. Giovannoni (1873-1947), que consideraven que els edificis eren una suma de volums de diferents èpoques que calia valorar i respectar, que s’emmarcaven en un paisatge i que calia donar un ús a l’edifici perquè no es deteriorés, els criteris de Martorell es basaren en el respecte a l’immoble, en la conservació immediata amb intervencions preventives per evitar un major deteriorament, en el coneixement històric, artístic i científic del monument, en el seu manteniment i en la posada en valor de l’edifici històric.

Jeroni Martorell va viure, a més, la declaració del monestir de Pedralbes com a monument historicoartístic nacional (1931), la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. En tots aquests anys, va dibuixar plànols i es van fer projectes i pressupostos per obres de diversa índole: la restauració de la miranda de Sant Rafael, la canalització de la mina d’aigua, les obres a la sagristia, al torn, a la porteria i al «claustre dels gats», les reformes en els parladors i la cel·la de Sant Joan, l’enteixinat de la infermeria, l’adequació de la Sala Capitular per allotjar, a partir de 1949, les obres d’art que la comunitat mostraria al públic determinats diumenges conjuntament amb la capella de Sant Miquel, o la reconstrucció de les cel·les individuals del dormidor que van ser enderrocades durant la Guerra Civil, entre altres reformes conseqüència de la desfeta de la guerra, la qual suposà un pressupost valorat en 325.334 pessetes.

L’interès creixent per l’urbanisme, exemplificat a Barcelona a partir del Pla de Reforma Interior (1907) i l’obertura de la Via Laietana (a partir de 1908), va arribar a Pedralbes amb els projectes d’urbanització de l’entorn que contribuïren a enaltir el monument: obres del carrer, portal i escales de davant la façana de l’església (1925) o el projecte signat per Adolf Florensa l’any 1949 per intervenir en la torre de la muralla.

La tasca de Martorell va ser continuada per Camil Pallàs (1918-1982), director del SCCM des de 1954 fins a 1978. Pallàs no seguí el criteri del seu predecessor en el càrrec. És més, en certs aspectes eren contraris, ja que, per ell, l’edifici no era una suma de construccions històriques a preservar, sinó que calia anar a l’estat més pur de l’immoble i eliminar-ne allò que no en considerava propi. El rerefons teòric d’aquestes actuacions, força vigents al llarg del tercer terç del segle XX, es troba en els historiadors relacionats amb el bisbat de Vic, sobretot mossèn Junyent. A Pedralbes, Pallàs projectà obres de reparació de teulades i substitució de paviments.

També hi ha constància de noves intervencions sobretot a la façana de l’església, al sostre del dormidor i a la infermeria, a més d’obres menors de canalitzacions i clavegueram. Joan Bassegoda i Nonell, ja als anys setanta, s’encarregà de les obres del monestir. De la seva època són les reformes del noviciat i de la sala de la Reina, que van permetre descobrir certes parts del probable palau de la Reina, enderrocat just després de la seva mort, esdevinguda l’any 1364. Bassegoda continuava com a director d’obres quan la comunitat de Clarisses passà a residir al nou cenobi, projectat per ell mateix, i l’edifici històric esdevenia museu. Era l’any 1983.

Anna Castellano i TresserraCarme Aixalà i FàbregasMUHBA-Monestir de Pedralbes