Vil·la Joana. Història, ciutat i literatura

La Vil·la Joana, a Vallvidrera, és la darrera casa que va acollir l’escriptor Jacint Verdaguer. Verdaguer, malalt, l’havia triada per trobar-hi repòs i guariment, però hi acabà els seus dies el 10 de juny de 1902. Vora la ciutat de Barcelona, enmig d’un paisatge boscós, Vil·la Joana semblava marcar i resoldre in extremis un gest insistent en el darrer Verdaguer: la indicació de la nostàlgia de la casa, de la necessitat d’habitar, de la convicció (mai no afeblida en Verdaguer) que ser al món vol dir habitar. D’aleshores ençà, un sòlid consens ciutadà, en qualsevol cas, ha fet de la Vil·la Joana la casa de Verdaguer que hem rebut com a llegat: el lloc de memòria verdagueriana i alhora l’eloqüent recordatori del valor col·lectiu de la imaginació i de la paraula literàries. Així, és també com a casa de la literatura que proposem de repensar Vil·la Joana; com un espai que apel·la al valor de la paraula com a casa comuna i, en particular, al de la paraula literària en les seves singulars capacitats cognoscitives i realitzatives i en la seva condició d’instrument decisiu per a la construcció simbòlica de la ciutat contemporània.

A grans trets, la museografia en curs té fixat com a primer propòsit fer memòria, a través dels usos successius de l’antic mas Ferrer i actual Vil·la Joana, de les característiques de la dialèctica entre Barcelona i Collserola. Vol mostrar el llarg comerç entre la ciutat i el seu entorn natural, el pas de l’espai rústic a l’espai contemporani cada cop més accessible i proper, susceptible d’esdevenir urbanament funcional, subsidiari o tributari, de la ciutat que té a l’altra banda dels turons; un locus amoenus adient al lleure o a l’ús residencial exclusiu, o als usos terapèutics o educatius –per a Verdaguer i, després, per als infants de les escoles especials de Vil·la Joana. El segon objectiu és incidir en el valor de la literatura com a capital simbòlic imprescindible de les societats contemporànies, constitutiu en particular de la configuració de l’espai urbà, tal com mostra molt precisament el cas de Barcelona, amb la intervenció estel·lar de Verdaguer. 

Quant al discurs específic sobre Verdaguer, en primer lloc vol centrar-se a considerar-lo com a nòdul singular on conflueixen un feix significatiu de fenòmens, episodis i atributs de què el poeta i la seva obra són alhora agent i escena. Concretament, es tracta de mostrar Verdaguer, d’una banda, com a agent dels programes de producció simbòlica de la Renaixença, de la nova Barcelona, del nou patriciat urbà (dels López, dels Güell…) i de l’Església militant del vuit-cents; de l’altra, com a observador colpit i inquiet del mal social que finalment es rebel·la contra el poder i decideix acusar. A més, vol servir la memòria del pas de Verdaguer per Vil·la Joana mitjançant un tractament museogràfic específic de restitució dels espais i objectes que, preparats ex professo per a l’estada de Verdaguer, van ser testimonis dels seus darrers dies. I finalment, vol subratllar la força extraordinària de la seva figura pública, perdurable a través de projeccions de tota índole i d’una posteritat que no ha deixat de ser fecunda entre lectors, creadors i estudiosos. 

L’herència de Vil·la Joana és part d’aquesta rica posteritat a què la museografia en curs confia també retre servei. Una herència, ha estat dit, sempre és una tasca.

Josep M. Domingo
Universitat de Barcelona
Comissariat de Vil·la Joana