Ciutat de frontera

De vegades no ho sembla, queda invisibilitzat per altres evidències, però Barcelona és una ciutat de frontera, i Catalunya és un espai fronterer. No farem ara cap al·lusió a la Marca Hispànica, que d’altra banda és una antiga locució enmig d’eternes disputes. Però és evident que, en la perspectiva geocrítica, Barcelona mesura les distàncies amb escales culturals i literàries més que amb polítiques o administratives. Si bé és cert que la literatura catalana es troba en el que podem anomenar comunitat interliterària ibèrica, tampoc no és menys cert que és una comunitat interliterària en conflicte. La relació entre escriptors catalans i madrilenys és política i intel·lectual, mentre que la relació amb els escriptors francesos és intel·lectual i literària. Que autors com Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Josep Pla i Gaziel, entre altres, tinguin París i la literatura francesa com un punt d’ancoratge europeu no és casualitat, com vam estudiar al MUHBA en el simposi Barcelona-París sobre relacions intellectuals i literàries l’any 2015, o més recentment al seminari Gare de France, l’octubre de 2019.
Però això no explica totes les relacions de frontera de Barcelona. En el darrer Seminari Literatura i Ciutat, Barcelona, Ciutat de Frontera?, es va reflexionar molt sobre el concepte d’afrontera, impulsat des de fa anys per la revista Mirmanda i molt especialment pel seu director, Oscar Jané, participant en el seminari. Cal tenir present que la revista Mirmanda es publica entre Barcelona, Figueres i Perpinyà, i que el llibre L’afrontera, que recull tot de reflexions teòriques sobre situacions i poblacions frontereres arreu d’Europa, de Llívia a Malta, està editat per Afers (Catarroja-Figueres-Perpinyà). És a dir, que els límits administratius, històricament i cultural, no signifiquen res si es vol reconèixer una relació cultural intensa que es concreta diàriament i que té la seva pròpia producció simbòlica. D’altra banda, autors com Joan Lluís Lluís o Jean-Daniel Beszonoff són una realitat tangible i amb un gran reconeixement en el camp literari català, amb capital a Barcelona. Un camp literari arriba fins allà on arriben els seus efectes, i la ciutat de referència pels escriptors del Rosselló és Barcelona, amb la mateixa naturalitat que ho és pels escriptors valencians o de les illes Balears. Publicar a Barcelona és un element de consagració per un escriptor en català que no visqui al Principat.
Un altre aspecte que desmunta la frontera com a límit, molt ben estudiat per la revista Mirmanda, és l’exili català republicà: llocs de memòria compartida que es converteixen en un espai únic, amb fites com Prada de Conflent, on hi ha la tomba de Pompeu Fabra i on va viure tants anys Pau Casals, o Perpinyà, on va suïcidar-se Josep Maria Corredor.
Si el segle XX la Catalunya-Ciutat implicava Girona, Tarragona, Manresa, Lleida o Vic, el segle XXI podem entendre-la com l’euroregió que un dia va proposar Pasqual Maragall. De fet, malgrat tot, ja ho és, i la seva influència arriba fins a Lió i Marsella.
Els espais fronterers són un gran interrogant crític, històric, cultural i literari per a Europa, però també una oportunitat de refundar Europa a través de geografies de la memòria i de la literatura. Sense cruïlles com Alsàcia i Renània, Trieste, Bèlgica o Suïssa, entre altres, no s’entén ni el passat ni el futur d’Europa. En el nostre cas tenim un espai, el que queda d’una banda i l’altra de l’Albera, que malda per no oblidar la seva història i cultura compartida. Per vius i morts.Antoni Martí Monterde
Director dels estudis de postgrau sobre Barcelona i Literatura (UB-MUHBA)