La ciutat dels polígons, on Barcelona perdé i recuperà el nom

Carrer d’Alfons el Magnànim, dibuix de l’arquitecte Andrea Manenti, coautor de l’obra ressenyada.

Una nova mirada sobre l’episodi dels polígons d’habitatges construïts a Barcelona en el tercer quart del segle passat, amb la perspectiva que dona el temps transcorregut i l’experiència de la seva evolució posterior, permet aventurar unes quantes hipòtesis en termes de procés històric. Els més de seixanta anys que han passat des del Pla d’urgència social de Barcelona (1958), que podem considerar el desencadenant de la construcció de polígons d’habitatges de certa grandària i rellevància urbana (després d’un període de postguerra de caràcter experimental), són temps suficient per avaluar-ne la contribució a la ciutat i a la societat barcelonina contemporània.

Els polígons d’habitatges van inaugurar una nova manera de gestionar el creixement urbà, fins aleshores reduït a la simple i continuada densificació dels centres històrics, inclòs l’eixample, i les perifèries suburbanes, acumulant dèficits d’urbanització, serveis i equipaments. Com a alternativa a aquest procés congestiu, els polígons oferien millors condicions urbanes i d’habitabilitat, i també la possibilitat d’una bona articulació amb la ciutat precedent. Les dificultats del moment, la baixa qualitat constructiva i el retard permanent en la urbanització i els equipaments, van originar reivindicacions i moviments socials importants, dirigits més a denunciar la mala gestió que a qüestionar la idoneïtat de l’instrument.

L’Estat reconeix l’habitatge com un element que cal afrontar des de la iniciativa pública, és a dir, com a objecte de polítiques públiques, ja des de la Reial ordre de 9 de setembre de 1853, que dona pas a successives, encara que tímides, accions posteriors, com la Llei de cases barates de 1911. És una seqüència que acaba explotant a mitjan segle XX, quan els capitals acumulats es dirigiran a la construcció. El primer pas fet des de la iniciativa pública (ministeri, instituts, gerències, patronats) obre el sector a les empreses privades, que actuaran sobre la ciutat existent i la nova: els polígons d’habitatges.

L’atenció pública a l’habitatge, malgrat la improvisació, les grans deficiències urbanístiques, els dèficits en infraestructures i les baixes qualitats de la construcció, suposa el reconeixement de l’habitatge com a dret social, després elevat a dret constitucional.

D’altra banda, és fonamental entendre el que va significar la incorporació massiva a la ciutat de capes socials provinents del món rural al llarg de bona part del segle passat, en onades successives (anys vint, postguerra, anys cinquanta i seixanta). Aquest procés, en la seva darrera fase, és paral·lel a l’accés generalitzat a l’habitatge en propietat, un fet que modifica essencialment l’estructura de la societat i que té conseqüències en tota l’evolució posterior. En efecte, els moviments socials urbans sorgits aleshores reivindiquen que es completi la urbanització i els serveis urbanístics, la construcció dels parcs i els equipaments, l’arribada del transport públic. És a dir, defensen el barri, urgeixen a realitzar-ne el potencial urbà, a millorar el context de l’habitatge que han adquirit; en una paraula, reivindiquen la ciutat.

És per això que podem dir que els polígons d’habitatges, com a nova forma urbana amb un gran potencial de realització –en gran part assolit avui, després d’un llarg procés de denúncia i acció– han estat, a més d’un catalitzador de la dinàmica urbanística de les perifèries metropolitanes, en permanent diàleg amb els barris tradicionals, un important factor de capitalització social i articulació política, basada en l’organització geogràfica de la reivindicació de més ciutat, primer, i de tots els altres ordres de la societat, més endavant.

Amador Ferrer
Arquitecte

El MUHBA, amb el suport de l’Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona, publica el llibret La ciutat dels polígons. Un itinerari pel Besòs, una obra ideada i feta a quatre mans entre Amador Ferrer (textos) i Andrea Manenti (dibuixos). L’obra forma part del projecte Habitar Barcelona i es vincula amb propostes d’exposició a MUHBA Oliva Artés i a la futura seu de MUHBA Bon Pastor.