Aquest llibre parla del barraquisme barceloní, que, tot i tenir les arrels a finals del segle XIX, va ser un fenomen característic del període comprès entre els anys deu i els anys vuitanta del segle XX, una etapa marcada per dues dictadures. En una ciutat que creixia acceleradament, la manca d'una política de construcció massiva d'habitatge popular va fer que les modalitats d'infrahabitatge típiques des de la industrialització -la divisió dels pisos, el relloguer i les pensions- esdevinguessin insuficients. Amb el seu esforç, els barraquistes van crear un estoc d'habitatge a precari que es revelà imprescindible fins que, en la dècada dels seixanta, la metròpoli va començar a entrar en una altra fase amb la construcció dels polígons de la perifèria.

Aquest llibre aplega els testimonis personals recollits i les recerques efectuades des de diferents perspectives disciplinàries amb motiu de l'exposició «Barraques. La ciutat informal». El seu interès, però, va més enllà. La gran extensió de l'habitatge i la urbanització informals a moltes ciutats del planeta fa d'aquesta obra un treball rellevant a l'hora de reflexionar sobre el paper que ha tingut i continua tenint aquesta forma de creixement urbà.