BCN. Municipi democràtic i capital global (1977-)

La Reconstrucció, 1979-2007 (text de Juli Esteban Noguera inclòs a l'Atles MUHBA d'història de Barcelona).

El 1976 s’havia aprovat el Pla General Metropolità, hi havia un govern de la metròpoli, les reivindicacions veïnals eren clares, no faltaven els projectes i el sòl era barat a causa d’una crisi profunda que, al seu torn, requeria obres públiques per combatre l’atur. Barcelona va gaudir d’una capacitat d’acció notable durant la Transició, quan els governs català i espanyol es trobaven immersos en la definició d’un nou marc institucional.

L’Ajuntament va impulsar als barris de la perifèria i al nucli antic l’urbanisme de «sargidora», com l’anomenava l’alcalde Maragall. El salt a les grans operacions urbanes s’inicià el 1986, amb l’entrada a la Comunitat Europea i la posterior concessió dels Jocs Olímpics, que assegurava inversions de totes les administracions. La Barcelona que va veure el món 1992 ja no era la ciutat grisa del franquisme. A mitjan termini, però, l’afebliment de la tradició industrial i l’auge del sector turístic van començar a marcar un canvi de rumb substancial. Sobre aquesta base, l’impacte de la recessió de 2008, la pandèmia de 2020 i un canvi tecnològic accelerat marquen l’entrada de la capital de Catalunya en un altre temps.

L’urbanisme de Barcelona en el període des de la democratització municipal fins al canvi de perspectiva a què va obligar la crisi del 2008 va ser una història d’èxit, fins al punt que la ciutat va arribar a ser-ne un referent internacional destacat. Els premis atorgats a Barcelona per la Universitat de Harvard el 1990 i pel Royal Institut of British Architects l’any 1998, aquest per primera vegada a una ciutat en la llarga història del premi, són proves tangibles de l’alta valoració que va assolir l’urbanisme que s’estava fent a Barcelona. Certament, la conjuntura històrica, que va encadenar moments de gran il·lusió col·lectiva, com la democratització municipal del 1979 i la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, va facilitar unes circumstàncies molt favorables. L’operació va reeixir també per les mateixes condicions de l’espai de Barcelona i, sobretot, perquè les coses es van fer d’una manera determinada. Destaquem-ne algunes claus.

En primer lloc, van ser importants algunes característiques i circumstàncies de la mateixa ciutat. La dimensió del terme municipal —de només 100 km2 i escaig— i el seu grau d’urbanització feien de Barcelona un àmbit espacial on la proximitat i la forma urbana eren matèria principal del projecte urbanístic. D’altra banda, existia un planejament recent —el Pla General Metropolità— prou vàlid com a referent de conjunt i facilitador de projectes. Tanmateix, sobre aquesta base, van ser determinants unes opcions metodològiques concretes, que es poden resumir en sis:

1. Un lideratge polític i una direcció tècnica amb sensibilitat il·lustrada.
2. Una àmplia implicació ciutadana fonamentada en el diàleg amb els diversos grups d’interessos econòmics i socials —associacions de veïns, Pla estratègic...— i en l’obertura a la col·laboració professional externa.
3. Uns projectes urbans complexos, entesos com a instruments idonis de transformació i millora urbana.
4. La consideració de l’espai públic com l’objecte bàsic de l’actuació urbanística.
5. L’exigència de qualitat arquitectònica en tots els projectes i a totes les escales.
6. L’objectiu d’estendre la qualitat urbana a tots els indrets de la ciutat.

Finalment, cal no oblidar que també es va donar la sempre necessària interacció creativa amb els operadors privats. Certament, en els primers anys del període, la reconstrucció es va basar quasi exclusivament en actuacions públiques, però això era difícil de mantenir de manera indefinida. Una vegada celebrats els Jocs, Barcelona havia assolit un prestigi entre les ciutats del món que va atreure nombrosos inversors privats. L’opció política intel·ligent era considerar positivament aquest fet, però tot orientant i condicionant les actuacions privades de manera que sempre tinguessin un balanç clarament favorable per a la ciutat. En general, es va fer força així, però la valoració de cada cas i del conjunt ha estat molt diversa. Per això, en els darrers anys alguns han considerat traït o esgotat l’idealitzat model Barcelona dels anys vuitanta, que veien com una referència inqüestionable per a tot moment. En realitat, però, tot queda més clar si en lloc de model parlem de mètode Barcelona. No garanteix sempre els resultats a gust de tothom, però continua essent el millor camí per acostar-s’hi.