Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme

 La festa dels Jocs Florals, un vell projecte dels primers romàntics catalans, troba, així, finalment, lloc com a dispositiu brillant i eloqüent de representació -com la idea mateixa de "renaixença", a què els Jocs serveixen de suport convincent.

Aquest any 2009 en fa 150 dels primers Jocs Florals de Barcelona contemporanis. En l'ocasió del centcinquantenari, l'exposició Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernitat i romanticisme vol commemorar l'episodi de la "restauració" dels Jocs tot ubicant-lo en el moment singular, i clau, de la història contemporània de Barcelona en què van produir-se: aquell en què les elits locals, com les d'altres ciutats continentals, davant l'expectativa que l'ordre liberal satisfaci les transformacions materials i institucionals en què els cal projectar-se (les transformacions del Pla Cerdà, per exemple), elaboren unes estratègies de construcció cultural que les legitimin i les dignifiquin.

Així, l'exposició vol mostrar com, en l'horitzó del "gran desvetllament de Catalunya en 1854" de què parlà Vicens Vives, i en el marc d'una reacció catalana a l'intens procés de "nacionalització" espanyola i de centralització de l'època moderada, els Jocs serveixen l'objectiu de redefinició de les pràctiques culturals tot articulant els valors de l'historicisme romàntic (cosa que assegurava un espai lluït a les pràctiques literàries en català) amb les noves exigències de representació urbana. I també com, enfront del retret d'escapisme que els és fet, són, doncs, coherents tant amb les reiterades reflexions sobre la identitat de la nova Barcelona de la concentració industrial i obrera com, alhora, amb les crides a l'acció -o, com ho diu el mantenidor en els Jocs 1859 Antoni de Bofarull, a "confiar en lo molt que lo país pot donar de si".

La festa dels Jocs Florals, un vell projecte dels primers romàntics catalans que les institucions acadèmiques havien vetllat, esdevé, així, finalment, el 1859, en el marc del triomf de la cultura del romanticisme, en un moment que singularitzen la concorrència d'episodis com la planificació de l'Eixample de la ciutat, la guerra d'Àfrica (amb el protagonisme de Prim i els voluntaris catalans), la publicació del poema de Mistral Mirèio, o la guerra per a la unificació d'Itàlia, un dispositiu brillant i eloqüent, en definitiva oportú, de representació -com la idea mateixa de "renaixença", a què els Jocs serveixen de suport convincent, en una calculada estratègia de projecció pública. No deu ser del tot aliè a aquesta oportunitat l'èxit de la fórmula jocfloralesca en l'espai i en el temps, fins al centcinquantenari d'avui.