Antoni de Bofarull demanava, el 1859, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, d'«obrir pas als cantors», és a dir, als poetes, alhora que emplaçava el poder polític i econòmic a «patentitzar l'esperança» que els «esforços» dels poetes significaven. Ho demanava en l'acte de la «restauració» dels Jocs Florals, una iniciativa sota l'empara del mateix Ajuntament que aleshores decidia de patrocinar els Jocs a perpetuïtat i de projectar la ciutat futura sota el pla d'un ambiciós eixample iŀlimitat.

La raó poètica dels Jocs, doncs, era en socors de les raons pràctiques que exigien fer de la ciutat una metròpoli competitiva, en aquella estratègia de llarga durada que transformaria Barcelona, a la fi del vuit-cents, en la rutilant «eina d'un poble renaixent» de què parlà Vicens Vives. El saber, en efecte, havia esdevingut imprescindible per imposar-se sobre la realitat.

El projecte amb què el MUHBA va contribuir a la commemoració del 150è aniversari d'aquella «restauració» va voler incidir en aquella qualitat instrumental i estratègica dels Jocs dins la vasta operació comunicativa que acompanyà la primera de les grans transformacions que marquen la identitat contemporània de la ciutat. El present volum es fa eco d'algunes de les activitats i recerques amb què tal projecte es desplegà: n'aplega materials i examina la gènesi i la naturalesa del certamen de 1859 i els variats efectes i circumstàncies de la seva projecció. Inclou també un enregistrament en CD de peces musicals vuitcentistes que ressegueix el fil conductor de la festa floralesca.