La revolució de l'aigua, inscrita en el cúmul de canvis que anomenem revolució industrial, trencà els vells equilibris entre l'aigua i la ciutat. La perspectiva històrica ens fa apreciar la profunditat i el caràcter sistèmic d'aquesta discontinuïtat, amb fortes implicacions tecnològiques, econòmiques, socials i culturals, que ha modificat radicalment la nostra relació quotidiana amb l'aigua. A Barcelona, els nous requeriments es van resoldre inicialment intensificant les velles pràctiques preindustrials. Però els reptes de l'Eixample, i l'exemple d'altres grans ciutats, van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en el qual subministrament d'aigua i sistema de sanejament s'equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l'evacuació dels residus de latrines; i calia un bon cabal d'aigua per garantir la neteja d'aquest clavegueram. Els canvis decisius es van precipitar al tombant de segle, amb el procés de concentració empresarial i l'arrencada de l'efectiva renovació del clavegueram. Un dels aspectes més nous i rellevants d'aquest procés és la incorporació de l'aigua als habitatges, amb els nous aparells sanitaris i espais de bany que modificaren profundament les pràctiques higièniques i vehicularen una nova cultura del cos. Aquest canvi de model va necessitar uns cent anys, que es poden acotar entre el 1867, quan es construeix la primera elevació a la nostra ciutat, i el 1967, en què l'arribada efectiva de l'aigua del riu Ter permet generalitzar les noves pautes de consum.