Temple, palau i park

Entre els eixos per conèixer Barcelona n’hi ha un que discorre pels espais més representatius de la ciutat: l’eix de mar a muntanya pel nucli antic i l’Eixample fins arribar, Gràcia amunt, als turons de Collserola. Si se’ns permet la llicència literària, és un eix senyorívol, que reuneix símbols antics, medievals i moderns, com són el temple romà, el palau reial i el Park Güell, mentre que les perifèries han crescut a banda i banda, tot formant la ciutat “de riu a riu ja estesa” imaginada a la seva Oda a Barcelona per Jacint Verdaguer.

El Museu d’Història de Barcelona va constituir el seu primer gran eix seguint aquesta traça, del temple d’August i la plaça del Rei a Vil·la Joana, incorporant-hi el 2002 el Park Güell, que és fonamental per explicar Barcelona. I potser en el futur tingui també una antena al cor de l’Eixample, si es concreta la proposta conjunta amb la Casa Amatller per explicar-hi la ciutat nova del pla Cerdà i el modernisme. Mentrestant, en el seu 75è aniversari, el Museu impulsa noves presentacions dels conjunts esmentats, a l’espera que aquest i altres eixos de la història i el patrimoni de la ciutat conflueixin a l’espai de síntesi i reflexió a la Casa Padellàs, un cop rehabilitada.

La renovació museològica dels primers temps de Barcino, al subsòl de la plaça del Rei, respon a l’intent d’oferir una visió més densa de la societat i la política de la colònia i de situar-la dins de la geopolítica imperial. El temple d’August presidia Barcino, creada pel primer emperador defugint Baetulo (Badalona), controlada per famílies senatorials. Potser per això el temple és més gran del que calia esperar, si bé amb un to de nou ric provincià, com mostren els capitells, de formes ja passades de moda quan els van esculpir. El temple presidia el fòrum, fins que en l’antiguitat tardana el centre de poder es desplaçà a l’angle nord de la muralla, on van establir-s’hi bisbes i comtes i on, més tard, s’ubicà el Palau Reial Major, seu d’una monarquia expandida per la Mediterrània. Ara el Palau podrà incorporar una nova museïtzació, que mostrarà la puixança medieval de Barcelona, sense oblidar conflictes ni crear mites, i amb una revisió historiogràfica del segle xv, molt més dinàmic del que s’havia dit, al menys fins a la guerra civil catalana, que la va abocar a la ruïna. El projecte inclou l’evolució del Palau en versió interactiva 3D, fruit d’una llarga recerca.

Si el visitant que s’havia preguntat per Barcino i per la Barcelona medieval continua amunt, aviat arriba a l’Eixample, fruit de la potència d’una ciutat industrial que ja no cabia intramurs i que necessitava expandir-se. Deixant de costat l’ideal cerdanià d’una major igualtat social, la burgesia barcelonina va trobar en l’Eixample les proporcions adients per bastir una capital, fent seves les formes agosarades del modernisme en la cerca de distinció i reconeixement europeus. Arribats als primers turons per sobre de Gràcia, el Museu és al Park Güell, ideat com un condomini residencial però que fou, sobretot, un espai d’exaltació dels Güell, amb les sístoles i diàstoles de l’escala monumental fins a la columnata dòrica, flanquejada a l’entrada per la Consergeria i la Casa del Guarda, seu –insuficient– del Muhba. Cal repensar Gaudí per sobreviure a la banalització turística i també cal repensar la relació entre ciutat, mecenes i arquitecte, així com l’ús social del Park. Si, a La plaça del Diamant, Rodoreda hi fa festejar en Quimet i la Colometa en temps de la II República, la fotografia mostra la visita unes dècades més tard de la família Bullich Fradera, que vivia prop del Besòs, a les Cases Barates del Bon Pastor. Els eixos vertical i horitzontal de la ciutat es retroben.

Joan Roca i Albert
MUHBA