Col·leccionar i mostrar el patrimoni en l’era digital

Públic visitant la instal·lació “Fabra i Coats, històries cosides”. MUHBA Fabra i Coats, 2017. © MUHBA, autor: Xavier Gil Dalmau, 2017.

Durant molt temps, els museus han reunit objectes que majoritàriament representaven les classes benestants i han deixat al marge altres realitats socials que els allunyaven de públics més plurals i diversos. També han aplegat troballes arqueològiques, espècimens d’estudi científic o obres d’art, seleccionats per l’atzar o amb criteris especialitzats. El cas és que no sempre s’ha aconseguit interpretar de manera efectiva els valors i els continguts de què són portadors i la selecció d’objectes, de vegades, ha estat massa desconnectada dels hipotètics destinataris. Avui, conservar objectes no ha perdut la vigència però s’imposa ampliar el focus d’atenció. Conservar pren sentit quan es creen relats adequats i s’aconsegueix que els objectes resultin reveladors, eloqüents, posant de manifest la connexió amb les persones que se’ls senten propis i els reconeixen com a patrimoni, i això és extensiu al patrimoni immoble que també custodien els museus.

Malgrat la manca de perspectiva històrica necessària per seleccionar objectes o edificis de la nostra vida quotidiana, la cerca d’aquells que millor ens representen i reflecteixen el moment actual és un repte apassionant. Paga la pena fer l’intent i establir els criteris de la tria i una política de col·leccions acotada a uns punts d’interès predeterminats que serveixin de fil conductor del discurs i permetin una gestió sostenible del recurs patrimonial, posant com a eix principal l’individu, la persona, la societat.

L’ampli desenvolupament digital actual no sembla que hagi d’interferir en el procés de selecció. En els darrers 25 anys la tecnologia digital ha transformat la manera de treballar, de relacionar-nos, d’informar-nos, i també ha suposat grans canvis en la manera de fer dins el sector de la cultura i del patrimoni. Amb tot, l’experiència que ofereixen els museus, com la del teatre, la dansa o la música, és en essència vivencial i real, sense deixar de reconèixer l’enorme potencial dels productes digitals, com ha demostrat aquesta pandèmia.

La tecnologia, però, és un instrument al servei de les idees i el resultat de la seva aplicació depèn del pensament i les habilitats a l’hora d’utilitzar-la, tant per a bé com per a mal, com demostren les fake news. En aquesta ambivalència, el poder innegable de les noves eines és el d’agilitzar l’execució dels processos i el d’ampliar la capacitat d’involucrar, escoltar, difondre i fer partícips a molta més gent. Ara bé, la seva capacitat de reproduir la realitat és limitada i no supleix l’experiència ni l’emoció de contemplar un edifici, visitar una exposició o observar un objecte real dins d’una sala de museu. La tecnologia digital pot contribuir a fer més bons museus però no suplantar-los.

No és imaginable una exposició del futur sense testimonis del segle XXI perquè els testimonis materials aporten el valor de l’autenticitat i la seva capacitat d’interpel·lar-nos. A través d’un objecte o d’un edifici es pot explorar la cultura material que parla de nosaltres, de la humanitat, de com hem fabricat els objectes, d’on hem anat a cercar les matèries primeres, la tecnologia que ha fet possible obtenir-les, etc. Cal l’element físic amb els seus materials i components, que pugui ser analitzat científicament i els resultats traduïts i compartits a molts nivells, posant-lo en relació amb d’altres, establint hipòtesis i generant coneixement.

El patrimoni ha de poder dir coses de la nostra societat a la societat del futur i, si és possible, hem d’aprofitar-lo avui mateix per explicar-nos millor a nosaltres mateixos. Sempre amb vocació de servei públic i, en el cas del MUHBA, adreçant-se molt especialment a la ciutadania de Barcelona, però també pensant en la resta del món.

Lídia Font
MUHBA