Bauhaus 100

This year is the centenary of the BAUHAUS design and architecture school (1919-1933). Founded in 1919 in the Weimar Republic (Germany) by Walter Gropius, one of the basic principles of this school was the idea of overcoming the divide between fine arts and crafts, as had already been attempted in Art Noveau, Arts & Crafts and Modernisme, at the end of the 19th century. The main difference with regard to those movements was that BAUHAUS accepted new industrial production techniques that made it possible to democratise design, moving from the manual work of craftsmen to mass production.

On the occasion of the BAUHAUS centenary, this year’s edition of Architecture Week aims to focus on the legacy of this school and the influence of various avant-garde artistic and design movements which, at the beginning of the 20th century gradually permeated architecture, also in Barcelona.
For this reason, Architecture Week 2019 has selected 10 locations, one in each city district, that illustrate the varying influence of rational language, which abandons ornamentation, seeking geometric simplicity and the standardisation of construction features, using functionalism, social hygiene and spatial efficiency to justify their decisions.

These 10 featured locations form a time line that connects the first productions in the 1930s with houses that are reminiscent of a vessel or prototypes that attempt to solve the problem of workers’ housing. The return of rationalism in the 1950s can be recognised in the Zona Universitària buildings and in industrial constructions such as the SEAT installations. There are also examples that show the consequences of the excessive simplification of functionalism’s ideas, seen in the housing estates of the 1960s.

Guest locations for Architecture Week 2019:

No activities found
Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Dispensari Antituberculós (1934-38)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Dispensari Antituberculós (1934-38)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Dispensari Antituberculós (Passatge de Sant Bernat, 10)
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

GATCPAC

Al 1924 l’escriptor alemany Tomàs Mann va publicar “La Muntanya Màgica” una novel·la on tota l’acció succeïa a un sanatori per malalts de tuberculosi al cim d’una muntanya. La tuberculosi va ser la gran malaltia de finals del segle XIX i principis del s. XX: altament contagiosa perquè es transmet a través de l’aire, fou la gran plaga que assolava als habitants de les grans ciutats, sobretot aquells que vivien en barris altament densificats i en habitatges insalubres. L’higienisme, la salubritat i l’ordre va ser un dels principals objectius de l’arquitectura moderna i el disseny d’hospitals va esdevenir una tipologia on poder expressar la capacitat organitzadora del funcionalisme. De fet, un dels projectes més importants de la història de l’arquitectura moderna va ser el Sanatori Antituberculós de Paimio, de l’arquitecte finlandès Alvaar Aalto construït entre 1929-33.

A Barcelona, el Districte V, conegut avui en dia com a Raval, era la zona amb la densitat d’habitants més alta de la ciutat. La seva població vivia en apartaments on cada habitació era rellogada, la qual cosa podia significar que una família sencera ocupés una única habitació i que en el pitjor dels casos aquesta no tingués ventilació directa.

Els arquitectes del GATCPAC denunciarien aquesta situació diverses vegades a les pàgines de la seva revista A.C. Ho van fer, citant les paraules del Dr. Aiguader, que coneixia de primera mà les dificultats de vida del Districte V, i del Dr. Sayé, que els va mostrar les fitxes de mortalitat dels edificis del districte o les notes de les visites a domicili a pacients del barri.

Va ser el propi Dr. Sayé el que va assessorar al 1933 al grup d’arquitectes del GATCPAC en el disseny del Dispensari Antituberculòs situat precisament al Districte V, sota encàrrec del Departament de Sanitat i Assistència Social.  En tractar-se d’un dispensari, l’edifici funcionava com a centre d’assistència primària i cures ambulatòries i no com a un hospital amb llits i pacients ingressats. Els arquitectes van seguir al peu de la lletra, un cop més, els 5 punts de l’arquitectura moderna establerts per Le Corbusier. A més, van fer servir elements estàndards i prefabricats cosa que permetia una construcció més ràpida i econòmica. L’edifici es col·loca en una banda de la parcel·la, alliberant un gran espai com a plaça, tota una novetat en una zona en la que no hi havia espais oberts. La seva organització responia a les indicacions del Dr. Sayé, diferenciant els accessos segons si els pacients ja estaven diagnosticats amb tuberculosi o encara no; la terrassa es feia servir per prendre banys de sol, l’edifici disposava també de laboratoris d’anàlisi, d’un gran espai biblioteca i un petit auditori amb cabina de projecció, com si fos un cinema.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

 

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Jardins de Ferran Soldevila (1934)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Jardins de Ferran Soldevila (1934)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Jardí Ferran Soldevila (Gran Via de les Corts Catalanes, 585)
Hora: De dilluns a divendres de 8 a 21 hores. Dissabtes i diumenges de 10 a 19 hores.
Free activity
More information
Free activity

Artur Rigol i Riba

La preocupació per les ciutats malsanes i els problemes amb l’higienisme no es traduïa simplement en el disseny d’hospitals o d’habitatges correctament ventilats. L’alta densitat i les grans aglomeracions eren considerades nocives per a la vida. En canvi, el contacte amb la natura resultava purificant i la jardineria i la seva relació amb l’espai urbà van començar a considerar-se no només com un gest estètic per millorar la imatge de la ciutat sinó com una manera d’aconseguir espais oberts i nets que actuessin com a pulmó per a les ciutats massificades. Una de les vies per aconseguir això eren els projectes de ruralització a través de la idea de les ciutats jardins de finals del segle XIX. Aquesta noció va tenir a Barcelona el seu màxim exponent en el Park Güell de Gaudí: tot i que finalment només un parell de cases es van construir, el projecte original no era dissenyar un jardí sinó una urbanització amb habitatges unifamiliars.

La diferència, però, amb els jardins de finals del segle XIX i els que van començar a fer-se a la Barcelona de principis de segle amb l’arribada de Jean-Claude Nicolas Forestier al 1915 és que aquests no tenen una visió romàntica d’una natura salvatge i exuberant sinó que la presenten d’una manera endreçada, controlada i regulada a través de l’arquitectura.

Més enllà de les grans infraestructures de jardins com el de Montjuïc o el Guinardó, la construcció d’equipaments públics amb la Mancomunitat com biblioteques, escoles o hospitals, anirà també acompanyada de petites intervencions de verd, emmarcant sempre la natura sota el control de l’arquitectura.

En la selecció d’espais convidats d’aquesta edició de la Setmana d’Arquitectura es vol destacar els jardins de la Universitat de Barcelona que, tot i que originàriament formaven part del disseny de l’edifici, van ser reformats a 1934 per Artur Rigol. Rigol es va encarregar de l’enjardinament de les biblioteques populars de Barcelona a principis dels anys 20, i a diferència de Rubió i Tudurí que sempre va ser crític amb l’estètica de la màquina de Le Corbusier i l’arquitectura dels seus seguidors com el GATCPAC, Rigol va formar part del grup d’arquitectes moderns de Barcelona. Va col·laborar amb ells no només en el disseny d’algun jardí particular, com el cas de la casa Galobart de Josep Lluís Sert (avui en dia desapareguda), sinó que era col·laborador habitual de la revista A.C. escrivint sobre jardineria. Rigol a més va condicionar els entorns de les seves instal·lacions quan feien exposicions com la caseta desmuntable per vacances que el GATCPAC va dissenyar per oferir una alternativa econòmica per que els obrers poguessin disfrutar dels beneficis de l’aire lliure.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Menjadors de la SEAT (1954-56)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Menjadors de la SEAT (1954-56)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Menjadors de la SEAT (c. Número 2 de la Zona Franca)
Hora: --
Payment activity
More information
Payment activity

César Ortiz-Echagüe

El periodista nord-americà Tom Wolfe va publicar als anys 80 un llibre titulat “From Bauhaus to our house”  traduït al castellà amb el títol “Quién teme a la Bauhaus Feroz”, en aquest assaig, el periodista explicava com els arquitectes i professors de la Bauhaus com Walter Gropius o Mies van der Rohe van arribar als Estats Units a mitjans dels anys 30 fugint de la pujada al poder del partit nazi on van ser rebuts com si fossin deus. Les idees de la Bauhaus sobre democratització del disseny, de l’habitatge obrer, de la producció econòmica estandaritzada que estaven consolidades en el discurs dels arquitectes moderns europeus es van trobar als Estats Units amb un problema d’assimilació principalment cultural: el discurs democràtic del servei públic, de l’habitatge social, de la millora de la vida de l’obrer no formaven part del caràcter americà. Així, aquesta arquitectura va ser rebuda bàsicament com un nou estil -“l’estil internacional”- és a dir, només es va assimilar la seva part formal i no la de contingut.  Aquests professors europeus poc a poc van anar ocupant càtedres i direccions a les diferents escoles d’arquitectura arreu del país, provocant que el que abans es localitzava en un únic punt, estructurés el teixit de la nova arquitectura americana basada en la falta d’ornamentació, la simplicitat de les formes i volums i la planta lliure, produint exemples com els apartaments Lake Shore Drive a la riba del llac Michigan (1949), el Crown Hall de l’ITT, tots dos a Chicago, o la seu de  la Seagram a Nova York (1954-58) dissenyats tots per Mies van der Rohe.

Va ser llavors que aquesta nova arquitectura moderna, versió americana, més gran i més esplèndida que mai, va tornar a Europa a través de les imatges de les revistes d’arquitectura.  L’espectacularitat d’aquesta arquitectura va impactar amb la seva simplicitat de línies i la qualitat tecnològica i va influir en les noves onades d’arquitectes que van sorgir de les escoles d’arquitectura passada la postguerra. Els joves arquitectes eren més seduïts pels productes americans que no pas per les referències a l’arquitectura anterior a la II Guerra Mundial, fet que s’explica perquè qualsevol relació amb l’arquitectura moderna de la II República estava fora de lloc sota la Dictadura Franquista.

És possible que molts coneguin els edificis de la SEAT (1958-59) de la plaça Cerdà, però a les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca es van construir al 1956 una sèrie d’equipaments, els menjadors per als obrers i els laboratoris, que conjuntament amb les oficines de la ciutat estableixen una forta relació entre arquitectura i missatge: la intenció de construir una imatge de modernitat d’una empresa estatal que volia semblar cosmopolita i avantguardista i una arquitectura que assentava la idea d’edifici corporatiu. Les instal·lacions dels menjadors i dels laboratoris es van construir amb estructura d’alumini (una solució innovadora al país) degut a la mala qualitat del terreny sobre el que s’assentaven. El conjunt ofereix una idea de neteja, ordre i eficiència, i transparència que supera la idea de la indústria bruta i tancada de manera que el conjunt industrial té una aparença de campus amb zones enjardinades i pavellons.

El resultat va ser tal que, al 1957, coincidint amb el primer centenari del American Institut of Architects s’organitza un concurs amb l’empresa Reynols per premiar a la millor arquitectura realitzada amb estructura d’alumini; dels mes de 80 edificis que es van presentar provinents de 19 països, van ser les instal·lacions de la SEAT les que es van endur el premi atorgat per un jurat del qual Mies Van der Rohe en formava part.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Facultat de Dret (1958)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Facultat de Dret (1958)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Facultat de Dret (Universitat de Barcelona, Avinguda Diagonal, 684)
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Pedro López Iñigo, Guillermo Giraldez Dávila i Xavier Subias Fages

Als anys 50 la Diagonal més enllà del Palau de Pedralbes no estava acabada. Hi havia una carretera però a banda i a banda no passava res. Però la seu de la Universitat de Barcelona al centre de la ciutat gairebé no podia allotjar més estudiants des dels anys 40. A més, semblava que els estudiants eren difícils de controlar i tenien certa tendència a queixar-se sobre el règim franquista, així que desplaçar les universitats als afores de la ciutat en un sistema de edificis aïllats, endreçats i organitzats solucionaria dos problemes d’un sol cop.

Fora de tot pronòstic tota una sèrie d’arquitectes joves van guanyar els successius concursos per a l’execució d’algunes de les facultats més importants. Francisco Javier Carvajal i Rafael Castro van guanyar el concurs al 1954 per dissenyar l’escola d’alts estudis Mercantils (Empresarials). El projecte col·locava en planta baixa les aules i la sala d’actes, diferenciant entre espais comuns i despatxos, que es resolen en el cos elevat. No obstant, la seva ubicació original havia de ser al costat de la Avinguda de Pedralbes, orientat d’ Est a Oest, però finalment va ser construïda al 1961 al solar actual, a la cara nord de la Diagonal amb la façana de finestrals de vidre orientada totalment a sud. El projecte no va canviar res, en la creença que el disseny funcional podria ser aliè al context i l’orientació.

Va ser diferent el cas de la Facultat de Dret, el projecte es va atorgar directament durant l’estiu del 1957 i sense concurs a l’arquitecte de la Junta d’Obres Pedro López Iñigo per aixecar la nova facultat a l’espai on hauria d’haver-se edificat Mercantils. Un cop rebut l’encàrrec va decidir associar-se amb Xavier Subías i Guillermo Giraldez. Al febrer del 1958 ja va a sortir a concurs la constructora, i a l’octubre del mateix any els estudiants estaven fent servir les aules. Els arquitectes van dissenyar, calcular i dibuixar meticulosament tot el projecte per poder complir amb els terminis establerts i superar les dificultats d’una mà d’obra i una industria de la construcció que no estava a l’alçada de les expectatives “avantguardistes”  dels joves arquitectes.

La Facultat de Dret va ser, a més, la guanyadora del primer Premi FAD al 1958. Tot i això, els seus detractors sempre van pensar que era un projecte excessivament americà.

Les altres facultats que es destaquen per la seva modernitat a la Zona Universitària són l’Escola Tècnica superior d’Enginyers Industrials dissenyada per Robert Terradas i Via entre 1955 – 64 i la Facultat d’Econòmiques de 1964-67 dissenyada per, precisament, López Iñigo, Giráldez i Subies.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Escola d’Alts Estudis Mercantils (1954-61)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Escola d’Alts Estudis Mercantils (1954-61)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Avinguda Diagonal, 696, 08034 Barcelona
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Javier Carvajal Ferrer i Rafael García de Castro Peña

Als anys 50 la Diagonal més enllà del Palau de Pedralbes no estava acabada. Hi havia una carretera però a banda i a banda no passava res. Però la seu de la Universitat de Barcelona al centre de la ciutat gairebé no podia allotjar més estudiants des dels anys 40. A més, semblava que els estudiants eren difícils de controlar i tenien certa tendència a queixar-se sobre el règim franquista, així que desplaçar les universitats als afores de la ciutat en un sistema de edificis aïllats, endreçats i organitzats solucionaria dos problemes d’un sol cop.

Fora de tot pronòstic tota una sèrie d’arquitectes joves van guanyar els successius concursos per a l’execució d’algunes de les facultats més importants. Francisco Javier Carvajal i Rafael Castro van guanyar el concurs al 1954 per dissenyar l’escola d’alts estudis Mercantils (Empresarials). El projecte col·locava en planta baixa les aules i la sala d’actes, diferenciant entre espais comuns i despatxos, que es resolen en el cos elevat. No obstant, la seva ubicació original havia de ser al costat de la Avinguda de Pedralbes, orientat d’ Est a Oest, però finalment va ser construïda al 1961 al solar actual, a la cara nord de la Diagonal amb la façana de finestrals de vidre orientada totalment a sud. El projecte no va canviar res, en la creença que el disseny funcional podria ser aliè al context i l’orientació.

Va ser diferent el cas de la Facultat de Dret, el projecte es va atorgar directament durant l’estiu del 1957 i sense concurs a l’arquitecte de la Junta d’Obres Pedro López Iñigo per aixecar la nova facultat a l’espai on hauria d’haver-se edificat Mercantils. Un cop rebut l’encàrrec va decidir associar-se amb Xavier Subías i Guillermo Giraldez. Al febrer del 1958 ja va a sortir a concurs la constructora, i a l’octubre del mateix any els estudiants estaven fent servir les aules. Els arquitectes van dissenyar, calcular i dibuixar meticulosament tot el projecte per poder complir amb els terminis establerts i superar les dificultats d’una mà d’obra i una industria de la construcció que no estava a l’alçada de les expectatives “avantguardistes”  dels joves arquitectes.

La Facultat de Dret va ser, a més, la guanyadora del primer Premi FAD al 1958. Tot i això, els seus detractors sempre van pensar que era un projecte excessivament americà.

Les altres facultats que es destaquen per la seva modernitat a la Zona Universitària són l’Escola Tècnica superior d’Enginyers Industrials dissenyada per Robert Terradas i Via entre 1955 – 64 i la Facultat d’Econòmiques de 1964-67 dissenyada per, precisament, López Iñigo, Giráldez i Subies.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (1962-66)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (1962-66)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (c. Ramon Trias Fargas, 26)
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Pedro López Íñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subias Fages

Als anys 50 la Diagonal més enllà del Palau de Pedralbes no estava acabada. Hi havia una carretera però a banda i a banda no passava res. Però la seu de la Universitat de Barcelona al centre de la ciutat gairebé no podia allotjar més estudiants des dels anys 40. A més, semblava que els estudiants eren difícils de controlar i tenien certa tendència a queixar-se sobre el règim franquista, així que desplaçar les universitats als afores de la ciutat en un sistema de edificis aïllats, endreçats i organitzats solucionaria dos problemes d’un sol cop.

Fora de tot pronòstic tota una sèrie d’arquitectes joves van guanyar els successius concursos per a l’execució d’algunes de les facultats més importants. Francisco Javier Carvajal i Rafael Castro van guanyar el concurs al 1954 per dissenyar l’escola d’alts estudis Mercantils (Empresarials). El projecte col·locava en planta baixa les aules i la sala d’actes, diferenciant entre espais comuns i despatxos, que es resolen en el cos elevat. No obstant, la seva ubicació original havia de ser al costat de la Avinguda de Pedralbes, orientat d’ Est a Oest, però finalment va ser construïda al 1961 al solar actual, a la cara nord de la Diagonal amb la façana de finestrals de vidre orientada totalment a sud. El projecte no va canviar res, en la creença que el disseny funcional podria ser aliè al context i l’orientació.

Va ser diferent el cas de la Facultat de Dret, el projecte es va atorgar directament durant l’estiu del 1957 i sense concurs a l’arquitecte de la Junta d’Obres Pedro López Iñigo per aixecar la nova facultat a l’espai on hauria d’haver-se edificat Mercantils. Un cop rebut l’encàrrec va decidir associar-se amb Xavier Subías i Guillermo Giraldez. Al febrer del 1958 ja va a sortir a concurs la constructora, i a l’octubre del mateix any els estudiants estaven fent servir les aules. Els arquitectes van dissenyar, calcular i dibuixar meticulosament tot el projecte per poder complir amb els terminis establerts i superar les dificultats d’una mà d’obra i una industria de la construcció que no estava a l’alçada de les expectatives “avantguardistes”  dels joves arquitectes.

La Facultat de Dret va ser, a més, la guanyadora del primer Premi FAD al 1958. Tot i això, els seus detractors sempre van pensar que era un projecte excessivament americà.

Les altres facultats que es destaquen per la seva modernitat a la Zona Universitària són l’Escola Tècnica superior d’Enginyers Industrials dissenyada per Robert Terradas i Via entre 1955 – 64 i la Facultat d’Econòmiques de 1964-67 dissenyada per, precisament, López Iñigo, Giráldez i Subies.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (1959-64)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (1959-64)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials (Avinguda Diagonal, 647)
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Robert Terradas

Als anys 50 la Diagonal més enllà del Palau de Pedralbes no estava acabada. Hi havia una carretera però a banda i a banda no passava res. Però la seu de la Universitat de Barcelona al centre de la ciutat gairebé no podia allotjar més estudiants des dels anys 40. A més, semblava que els estudiants eren difícils de controlar i tenien certa tendència a queixar-se sobre el règim franquista, així que desplaçar les universitats als afores de la ciutat en un sistema de edificis aïllats, endreçats i organitzats solucionaria dos problemes d’un sol cop.

Fora de tot pronòstic tota una sèrie d’arquitectes joves van guanyar els successius concursos per a l’execució d’algunes de les facultats més importants. Francisco Javier Carvajal i Rafael Castro van guanyar el concurs al 1954 per dissenyar l’escola d’alts estudis Mercantils (Empresarials). El projecte col·locava en planta baixa les aules i la sala d’actes, diferenciant entre espais comuns i despatxos, que es resolen en el cos elevat. No obstant, la seva ubicació original havia de ser al costat de la Avinguda de Pedralbes, orientat d’ Est a Oest, però finalment va ser construïda al 1961 al solar actual, a la cara nord de la Diagonal amb la façana de finestrals de vidre orientada totalment a sud. El projecte no va canviar res, en la creença que el disseny funcional podria ser aliè al context i l’orientació.

Va ser diferent el cas de la Facultat de Dret, el projecte es va atorgar directament durant l’estiu del 1957 i sense concurs a l’arquitecte de la Junta d’Obres Pedro López Iñigo per aixecar la nova facultat a l’espai on hauria d’haver-se edificat Mercantils. Un cop rebut l’encàrrec va decidir associar-se amb Xavier Subías i Guillermo Giraldez. Al febrer del 1958 ja va a sortir a concurs la constructora, i a l’octubre del mateix any els estudiants estaven fent servir les aules. Els arquitectes van dissenyar, calcular i dibuixar meticulosament tot el projecte per poder complir amb els terminis establerts i superar les dificultats d’una mà d’obra i una industria de la construcció que no estava a l’alçada de les expectatives “avantguardistes”  dels joves arquitectes.

La Facultat de Dret va ser, a més, la guanyadora del primer Premi FAD al 1958. Tot i això, els seus detractors sempre van pensar que era un projecte excessivament americà.

Les altres facultats que es destaquen per la seva modernitat a la Zona Universitària són l’Escola Tècnica superior d’Enginyers Industrials dissenyada per Robert Terradas i Via entre 1955 – 64 i la Facultat d’Econòmiques de 1964-67 dissenyada per, precisament, López Iñigo, Giráldez i Subies.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Estació Ràdio Barcelona (1929)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Estació Ràdio Barcelona (1929)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Estació Ràdio Barcelona (Ctra. de Vallvidrera al Tibidabo, s.n.)
Hora: --
Payment activity
More information
Payment activity

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Si les Olimpíades de 1992 van deixar a Barcelona un element estrany a l’horitzó de la ciutat com és la Torre de Collserola de l’arquitecte Norman Foster, avui dia tan integrada que gairebé no recordem que va haver-hi una època en que no hi era, l’Exposició Internacional de 1929 va dotar a la ciutat d’una estació de ràdio i una gran antena des d’on irradiar al món sencer els esdeveniments d’aquella època. Ara encara existeix el petit pavelló blanc i l’enorme antena, que fins i tot un fotògraf de la modernitat com Gabriel Casas no se’n va poder d’estar de fotografiar en el seu reportatge sobre l’Exposició.

L’arquitecte que va dissenyar aquest edifici va ser Nicolau Mª Rubió i Tudurí, més conegut  pels seus projectes d’enjardinament i per la seva col·laboració amb Jean-Claude Nicolas Forestier en el disseny dels jardins de la muntanya de Montjuïc o del Guinardó, a principis de segle, i més endavant, ja en solitari, amb obres com el Turó Park, els jardins del Palau de Pedralbes o la Plaça de Francesc Macià.

El projecte de l’estació de Radio Barcelona de Rubió i Tudurí és un petit pavelló totalment blanc, amb un gran voladiu marcant la seva entrada. Els interiors, dels que només es conserven fotografies, mostraven un espais simples i moderns, amb les sales de gravació i una zona d’oficines. Uns anys més tard, l’arquitecte és lamentaria d’haver-se deixat endur excessivament per l’estètica maquínista i funcional típica d’arquitectes com Le Corbusier.

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Casa Francesc Vilaró (1930)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Casa Francesc Vilaró (1930)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Casa Francesc Vilaró (Avinguda del Coll Portell, 43)
Hora: --
Payment activity
More information
Payment activity

Sixte Illescas

A les pàgines de la revista AC els arquitectes moderns i racionalistes criticaven la forma de viure burgesa típica de finals del s. XIX i principis del s. XX, on els interiors dels habitatges es carregaven de mobles, quadres, tapissos… A una banda posaven una foto d’un interior burgès decadent, amb una creu vermella tatxant la imatge, i a la plana del costat, un interior senzill, sofisticat i amb mobles de línies modernes. En realitat, era una continuació de les idees que el arquitecte austríac Adolf Loos havia presentat a través dels seus articles a principis de segle en contra de l’ornamentació i la competició pels estils que cada any poblava els salons de les arts decoratives. Eren també les idees que defensava Le Corbusier quan, al seu llibre “Cap a una Arquitectura” (1923), posava com a exemple un propietari de banc o un industrial envoltat a la seva feina de modernitat, economia i racionalisme, però pres dins un habitatge carregat i antic, que no havia evolucionat des de feia segles. Per als futurs clients de l’arquitectura moderna, Le Corbusier va preparar una série de capítols del seu famós llibre sota el títol “ulls que no veuen” on es dedicava a mostrar exemples de disseny contemporani del mon de l’enginyeria: cotxes, avions i transatlàntics. L’estètica de la màquina, la perfecció, la senzillesa de línies, cromats i baranes de perfils tubulars servien d’inspiració i referència per a l’arquitectura moderna. Si avui en dia, els últims models d’automòbils apareixen fotografiats al costat de edificis de dissenys radicals, durant els anys 20 i 30 era tot el contrari: la modernitat de l’automòbil indicava la modernitat de l’habitatge.

Entre 1928 i 1930 un parell de cases unifamiliars es presentarien com a “manifest” de modernitat, avantguarda i racionalisme. La Villa Savoye de Le Corbusier, que reflexa els seus 5 punts de l’arquitectura moderna i la Villa Tugendhat de Mies van der Rohe, una versió domèstica i habitable del que l’arquitecte alemany havia assajat al Pavelló Alemany de 1929 construït a Barcelona per a l’Exposició Internacional.

Paral·lelament, als voltants del Park Güell, Sixte Illescas, un jove arquitecte que en un parell d’anys seria membre del GATCPAC, assajava la seva particular modernitat a la Casa Vilaró. Per al seu disseny, seguiria el llenguatge estètic de les màquines aconsellat per Le Corbusier, però alhora, com a la Tugendhat, col·locava la casa sobre un terreny irregular baixant la muntanya a partir de terrasses i plataformes. La Casa Vilaró destaca per la seva façana totalment blanca, sense elements decoratius ni balustrades però amb línies horitzontals marcades pels voladius i les baranes que recorden a un vaixell, i al seu interior encara es conserva mobiliari de l’època, sense motllures ni ornaments.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Pavelló de la República (1937)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Pavelló de la República (1937)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Pavelló de la República (08035)
Hora: De dilluns a divendres, de 8 a 20 hores
Payment activity
More information
Payment activity

Josep Lluís Sert – Luís Lacasa

Les exposicions internacionals són una oportunitat pel món de l’arquitectura i per als diferents països per fer declaracions d’intencions a través dels seus projectes d’arquitectura. Així va passar amb el pavelló Alemany dissenyat per Mies van der Rohe i Lily Reich al 1929 per a l’Exposició Internacional de Barcelona (reconstruït al 1986). Al 1937, amb Espanya en plena Guerra Civil, el Govern de la República va voler aixecar un pavelló a l’exposició internacional de París. Els arquitectes que el van dissenyar van ser Josep Lluís Sert, un dels fundadors del GATCPAC i Luis Lacasa. Si el pavelló Alemany va cridar l’atenció per que estava buit, i era la pròpia arquitectura a que s’exposava, el pavelló de la República estava ben ple.

Des del primer moment es va considerar l’arquitectura com un recipient i suport de l’art, la cultura i del missatge que es volia transmetre, per això a banda dels arquitectes, artistes, fotògrafs i escriptors van treballar en la preparació de materials que documentessin per una banda el projecte democràtic de la 2ª República, i per altra, denunciessin la situació en la què es trobava el país assolat per la Guerra Civil.

Degut a la manca de temps i les dificultats econòmiques, els arquitectes van dissenyar un projecte de pavelló fet amb estructura prefabricada metàl·lica i panells de diferents materials. El volum s’aixecava sobre pilars, deixant la planta baixa lliure i aprofitant l’espai per crear un pati des d’on s’accedia a una rampa que dirigia el recorregut fins a l’última planta del pavelló on començaven els diferents espais expositius coberts de fotografies de gran format, fotomuntatges o estadístiques informatives sobre el país. Diversos pintors i artistes van col·laborar amb les seves obres, des de Joan Miró, Julio González, Josep Renau, Luis Buñuel o Max Aub. Però, sense dubte, la col·laboració més memorable va ser per la gran pintura exposada al mur de la planta baixa just a l’entrada del pati: un quadre de grans dimensions que Pablo Picasso va pintar expressament per al pavelló: El Guernica.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Cases Barates a Can Peguera (1930)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Cases Barates a Can Peguera (1930)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Can Peguera 08031 Barcelona
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Entre 1900 i 1930 la ciutat de Barcelona va duplicar la seva població, passant de mig milió a un milió d’habitants: diferents onades de migració van anar arribant atretes per la possibilitat de trobar feina a les fàbriques. La ciutat però no estava preparada per aquest tipus de creixement, els barris més populars es van omplir d’habitatges de rellogats i a les perifèries i solars de la cantera de Montjuïc, de la platja o dels entorns de la inacabada Gran Via es van aixecar petites ciutats de barraques.

La preocupació respecte a la problemàtica de les condicions de l’habitatge va fomentar, a principis dels anys 20, que es realitzessin una sèrie de recerques i xerrades denunciant les condicions d’aquests espais que el Dr. Emili Mira va batejar com a “Barracòpolis” i que la premsa denominava també “Les Hurdes de Barcelona”. Paral·lelament, al 1921 es va crear la segona Llei de Cases Barates i durant la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1927, l’Ajuntament de Barcelona va establir el Patronat Municipal de l’Habitació amb l’objectiu de donar sortida a aquest problema i, alhora, alliberar els terrenys de l’Exposició Internacional de barraques. Aquestes cases barates acostumaven a trobar en terrenys rústics allunyats de la ciutat en un moment d’alta conflictivitat obrera, per la qual cosa el distanciament era també una manera d’evitar revoltes, vagues… o les típiques barricades que s’aixecaven en els aldarulls al centre històric.

Les cases barates eren doncs, unes construccions econòmiques i senzilles. Tot i que, el 1929, a la ciutat alemanya de Frankfurt es va celebrar el 2on congrés dels arquitectes moderns (CIAM) sota la temàtica de la “Habitatge mínim” i es van discutir qüestions de tipologies, superfícies i distribucions analitzant exemples a nivell europeu, les solucions adoptades en aquests conjunts s’allunyaven molt de les idees modernes i seguien una forma de construcció amb materials tradicionals i tipologies de planta baixa amb un pati posterior. De fet, per a molts, els habitatges barats van resultar ser tan barats que moltes vegades es veien com una continuació més del barraquisme.

Un d’aquests grups d’habitatges va ser el de Ramon Albó, avui conegut com a Can Peguera, situat al costat del turó de la Peira. El barri tenia una caserna de la Guàrdia Civil i una parròquia i la distribució dels habitatges en carrers paral·lels no s‘allunyava gaire de la imatge d’un campament militar; de fet, la presència de la Guàrdia Civil assegurava el control de la vida obrera del barri.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Casa Bloc (1932-36)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Casa Bloc (1932-36)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Casa Bloc (Passeig Torras i Bages, 91)
Hora: --
Payment activity
More information
Payment activity

GATCPAC

Poc després de la declaració de la 2ª República un grup d’arquitectes amb idees similars entre ells van acordar organitzar-se sota el nom de GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles por el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Com els seus membres eren de tot el país, per poder gestionar millor els seus treballs i recerques es van dividir en tres grups: el central, a Madrid, el Nord, al País Basc i l’Est, a Catalunya, que acabaria sent conegut com a GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). La idea d‘organitzar-se en grup els servia per establir temes de recerca i desenvolupar projectes en equip, sota un nom comú. El grup català va ser el més actiu amb diferència i s’encarregà a més de l’edició de la revista AC que servia com a medi de propaganda de les seves idees sobre arquitectura moderna i racional i les seves visions sobre les transformacions urbanes. Un mes després de la declaració de la República ja estaven distribuint-se temes de treball entre els diferents socis a Barcelona: Ordenances municipals, habitatges per a obrers, la Barcelona futura (sobre infraestructures i connexions), la urbanització de la Diagonal i un nou Pla d’Estudis per a l’Escola d’Arquitectura.

Un any més tard es creava el Comissariat de l’Habitatge Obrer presidit pel Dr. Aiguader, en aquell moment alcalde de Barcelona, un personatge que portava denunciant les condicions de vida de la classe obrera des dels anys vint. Dins d’aquesta comissió es trobaven també Josep Torres Clavé, Joan Baptista Subirana i Josep Lluís Sert, arquitectes fundadors del GATCPAC.

Els mateixos arquitectes es van encarregar de posar en marxa el disseny i construcció d’un petit projecte d’habitatges unifamiliars a Sant Andreu que pretenia superar la idea de les Cases Barates. No obstant, aquests habitatges els van semblar d’exemple per demostrar que només amb cases unifamiliars no es podia acabar amb el problema de la falta d’habitatge pels obrers i que era necessari treballar amb blocs d’habitatges. Al març de 1933 se’ls encarregaria el projecte per a la construcció de la Casa Bloc.

La Casa Bloc es presenta com un prototip experimental que segueix tots els punts de l’arquitectura moderna de Le Corbusier (planta baixa aixecada sobre pilars, de manera que la superfície del carrer s’estén per sota de l’edifici, planta i façana lliure perquè l’estructura es realitza amb pilars i no amb murs de càrrega, finestres horitzontals i coberta planta, com a pati comunitari), assumint les idees de l’habitatge mínim desenvolupades al congrés del 29 a Frankfurt (habitacions diferenciades per a cada us, cuina tancada amb ventilació directa al igual que el bany privat).

El bloc, a diferència dels edificis tradicionals de Barcelona no té patis interiors, i totes les habitacions ventilen directament al exterior. Es tracta d’un bloc estret en forma de S amb habitatges de tipus dúplex amb 3 habitacions al pis superior. Els passadissos de distribució són com carrers elevats, oberts al exterior com un gran balcó comunitari amb orientacions a nord o a oest, mentre que els habitatges se situen a l’altra banda, i els menjadors i balcons privats s‘orienten sempre a sud o a l’est. L’edifici comptava a més amb espais comunitaris per facilitar la vida dels obrers, com una guarderia, bugaderia, sales de trobada i reunions i similars. Es va fer servir estructura metàl·lica i es va intentar seguir els estàndards de construcció moderna, els arquitectes també van oferir mobles de sèrie per a que els obrers poguessin acoblar els seus habitatges de manera econòmica. Avui en dia continuen sent un referent d’habitatges social força vàlid.

Del 09/05/2019 al 19/05/2019 - Guest locations
Polígons residencials del Besòs (1959-66)
  • Facebook
  • Twitter
  • Whatsapp
  • E-mail
  • Share on social networks

Polígons residencials del Besòs (1959-66)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Besòs Mar 08019 Barcelona
Hora: --
Free activity
More information
Free activity

Al 1932 els membres del CIRPAC (Comité Internacional para la Resolución de los Problemas de la Arquitectura Contemporánea) es van trobar a Barcelona per a acabar de detallar les idees del que seria el seu proper congrés internacional al 1933 dedicat a la Ciutat Funcional. Anteriorment el col·lectiu d’arquitectes moderns havia debatut al voltant de l’habitatge mínim; en aquesta ocasió, entendrien el problema urbà en conjunt i encarregarien als representants de cada país que analitzessin les seves ciutats sota els mateixos criteris, per així un cop trobats al congrés poder fer una comparativa entre totes. D’aquest congrés sorgiren una sèrie de conclusions per reorganitzar les ciutats que van ser publicats més tard per Le Corbusier sota el títol de “Carta d’Atenes”. Una de les principals conclusions era la falta d’organització interna de les ciutats i la necessitat de dividir els espais segons les diverses funcions: dormir, treballar, govern, oci,… tot connectat amb una bona xarxa d’infraestructures que permet una eficiència de moviments interns.

Tot això va establir una sèrie de criteris que amb molt bona intenció confiaven que l’eficàcia tecnològica i l’ordre urbà resoldrien per si mateixos els problemes de la deficiència d’habitatges i del caos de les ciutats. A la llarga. aquestes idees es van simplificar en excés, concretant-se després de la segona guerra mundial en barris de grans blocs en alçada construïts amb elements prefabricats a gran velocitat, amb espais públics buits, aliens i anodins, allunyats dels centres històrics i on es recollien les classes treballadores i la població immigrant.

De la mateixa manera que als anys 20, al 1957 es va posar en marxa la Ley de Urgencia Social amb intenció de resoldre un cop més els problemes de l’habitatge i poder recollir a la població immigrant que arribava a les capitals del país. A Barcelona, un d’aquests casos és el polígon d’habitatges del Besòs Oest on van participar diversos arquitectes en el disseny de les diferents blocs, alguns dels quals com Pedro López Iñigo, Xavier Subias i Guillermo Giráldez, coneguts per haver construït la Facultat de Dret, que rebé el premi FAD de 1958.