Menjadors de la SEAT (1954-56)

Del 09/05/2019 al 19/05/2019
Lloc: Menjadors de la SEAT (c. Número 2 de la Zona Franca)
Hora: --

César Ortiz-Echagüe

El periodista nord-americà Tom Wolfe va publicar als anys 80 un llibre titulat “From Bauhaus to our house”  traduït al castellà amb el títol “Quién teme a la Bauhaus Feroz”, en aquest assaig, el periodista explicava com els arquitectes i professors de la Bauhaus com Walter Gropius o Mies van der Rohe van arribar als Estats Units a mitjans dels anys 30 fugint de la pujada al poder del partit nazi on van ser rebuts com si fossin deus. Les idees de la Bauhaus sobre democratització del disseny, de l’habitatge obrer, de la producció econòmica estandaritzada que estaven consolidades en el discurs dels arquitectes moderns europeus es van trobar als Estats Units amb un problema d’assimilació principalment cultural: el discurs democràtic del servei públic, de l’habitatge social, de la millora de la vida de l’obrer no formaven part del caràcter americà. Així, aquesta arquitectura va ser rebuda bàsicament com un nou estil -“l’estil internacional”- és a dir, només es va assimilar la seva part formal i no la de contingut.  Aquests professors europeus poc a poc van anar ocupant càtedres i direccions a les diferents escoles d’arquitectura arreu del país, provocant que el que abans es localitzava en un únic punt, estructurés el teixit de la nova arquitectura americana basada en la falta d’ornamentació, la simplicitat de les formes i volums i la planta lliure, produint exemples com els apartaments Lake Shore Drive a la riba del llac Michigan (1949), el Crown Hall de l’ITT, tots dos a Chicago, o la seu de  la Seagram a Nova York (1954-58) dissenyats tots per Mies van der Rohe.

Va ser llavors que aquesta nova arquitectura moderna, versió americana, més gran i més esplèndida que mai, va tornar a Europa a través de les imatges de les revistes d’arquitectura.  L’espectacularitat d’aquesta arquitectura va impactar amb la seva simplicitat de línies i la qualitat tecnològica i va influir en les noves onades d’arquitectes que van sorgir de les escoles d’arquitectura passada la postguerra. Els joves arquitectes eren més seduïts pels productes americans que no pas per les referències a l’arquitectura anterior a la II Guerra Mundial, fet que s’explica perquè qualsevol relació amb l’arquitectura moderna de la II República estava fora de lloc sota la Dictadura Franquista.

És possible que molts coneguin els edificis de la SEAT (1958-59) de la plaça Cerdà, però a les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca es van construir al 1956 una sèrie d’equipaments, els menjadors per als obrers i els laboratoris, que conjuntament amb les oficines de la ciutat estableixen una forta relació entre arquitectura i missatge: la intenció de construir una imatge de modernitat d’una empresa estatal que volia semblar cosmopolita i avantguardista i una arquitectura que assentava la idea d’edifici corporatiu. Les instal·lacions dels menjadors i dels laboratoris es van construir amb estructura d’alumini (una solució innovadora al país) degut a la mala qualitat del terreny sobre el que s’assentaven. El conjunt ofereix una idea de neteja, ordre i eficiència, i transparència que supera la idea de la indústria bruta i tancada de manera que el conjunt industrial té una aparença de campus amb zones enjardinades i pavellons.

El resultat va ser tal que, al 1957, coincidint amb el primer centenari del American Institut of Architects s’organitza un concurs amb l’empresa Reynols per premiar a la millor arquitectura realitzada amb estructura d’alumini; dels mes de 80 edificis que es van presentar provinents de 19 països, van ser les instal·lacions de la SEAT les que es van endur el premi atorgat per un jurat del qual Mies Van der Rohe en formava part.

 

Activitats programades durant la Setmana de l’Arquitectura:

Activitat de pagament
Menjadors de la SEAT (1954-56)
Comparteix aquesta pàgina