Quan comença Europa de veritat?

M’ho va preguntar un refugiat siri que dormia sobre el fang a la frontera entre Croàcia i Sèrbia. Era l’octubre del 2015, poques setmanes després que la fotografia d’Alan Kurdi, el nen mort en una platja turca després d’un naufragi, donés la volta al món. Era el moment de l’etiqueta #welcomerefugees, del despertar d’una part de l’opinió pública: semblava que molta gent obria els ulls, s’indignava, exigia responsabilitats. Aquell any van arribar a Europa un milió de persones a través del mar. La ruta Turquia-Grècia-Balcans-Europa del Nord es va convertir en una gimcana farcida d’humiliacions per a les persones refugiades. Trens atapeïts, gasos lacrimògens, taxistes que els estafaven, tancament temporal de fronteres, centres de detenció.

Quan comença Europa de veritat?

Les famílies síries, afganeses, iraquianes o pakistaneses tremolaven de fred. No hi havia tendes de campanya, perquè Sèrbia no volia que es quedessin allà, volia que avancessin com més aviat millor, però el flux cap al nord s’estava reordenant i Croàcia va decidir tancar la frontera de moment. Sota la pluja hi havia ancians amb cadires de rodes, nens protegits per enormes impermeables blaus, crits de desesperació.

Quan comença Europa de veritat?

La bandera de la Unió Europea onejava a l’altre costat de la frontera, a Croàcia. Però la pregunta del refugiat sirià no era òbviament geogràfica: el que em preguntava era quan, a partir de quina latitud, de quin quilòmetre, els seus drets humans serien respectats. Europa com a somni, Europa com a refugi de l’humanisme i de la humanitat, Europa com la imatge idíl·lica que moltes persones a l’Orient Mitjà i l’Àfrica poden tenir al cap: l’Europa que durant aquests últims anys s’està esvaint davant dels nostres ulls.

Quan comença Europa de veritat?

Continuava plovent, la brossa aflorava per tot arreu i es barrejava amb el fang. Una senyora afganesa em va agafar pel braç. No entenia el que deia, perquè no parlo dari ni paixtu; al final ens vam començar a comunicar en urdú, la llengua oficial del país veí, el Pakistan. Tenia quatre fills que s’agafaven a ella, xops. I em va dir: ajuda’m a travessar la frontera. Em va agafar de la mà, va plorar, va implorar. Tu pots fer-ho, em deia. No em deixis aquí.

Quan comença Europa de veritat?

L’endemà, Croàcia va obrir la frontera i les tres mil persones que hi estaven amuntegades la van creuar en un no res. La seva sortida va coincidir amb el final de la pluja. També va passar la senyora afganesa amb els seus fills. Recordo un animal de peluix multicolor que es va quedar allà tirat, al fang, amb les potes obertes; un testimoni dels dies de patiment que es van quedar enrere per sempre. Em vaig quedar mirant-lo una estona, com si tingués algun tipus de poder simbòlic, com si em digués alguna cosa sobre el que s’estava vivint allà.

Quan comença Europa de veritat?

En aquell viatge també vaig conèixer l’Adham, un jove que es va escapar del camp de refugiats palestins de Yarmuk, als afores de Damasc. El seu avi havia fugit de Palestina després de la partició del 1948 i es va refugiar a Síria. Era, doncs, refugiat per partida doble. “Soc professor de matemàtiques. L’Exèrcit siri va matar el meu germà i el meu pare. A Yarmuk també hi ha Estat Islàmic. La vida allà és impossible. Vaig decidir fugir amb la meva parella”. Va pagar 1.000 dòlars a la branca siriana d’Al-Qā‘ida per creuar els punts de control: pagar per fugir del seu propi país. Ja a Turquia, en va pagar uns altres 1.000 perquè el posessin en un bot inflable amb destinació a l’illa grega de Lesbos. El vaig acompanyar durant bona part de la ruta: el ferri a Atenes, l’autobús cap a la frontera entre Grècia i Macedònia... Ell volia arribar a Alemanya. I va aconseguir esquivar tots els obstacles de la gimcana instal·lada pels estats europeus fins a arribar a la seva destinació. Poc després d’assentar-se a Alemanya, després dels atemptats de París del novembre del 2015, Adham em va escriure un missatge: “Em miren amb odi. M’han cridat ‘ves-te’n a Síria’. Soc un fugitiu dels crims del règim sirià i del terrorisme islàmic. No ho entenen”.

Quan comença Europa de veritat?

La mateixa pregunta es va haver de fer en aquell moment Adham. Però Adham va aguantar. Es va instal·lar a l’est de Berlín. Va tenir un fill amb la seva parella, tal com es van proposar. L’última vegada que vaig parlar amb ell, em va dir que li encanta Catalunya i que li agradaria que ens veiéssim una altra vegada.

Quan comença Europa de veritat?

Des d’aquell octubre del 2015, de tant en tant, la pregunta d’aquell sirià en la ruta de la vergonya reverbera al meu cap i busco una resposta. Penso en totes les persones refugiades que he conegut —algunes de mortes, d’altres en camps, d’altres en ciutats europees— i em pregunto si hi ha una resposta. O, almenys, com que hi ha moltes respostes possibles, em pregunto si alguna, o una barreja d’elles, és més o menys vàlida.

Què hauria d’haver-li contestat?

Potser això. Si et referies a l’Europa de les fronteres, a l’Europa fortalesa, a l’Europa de les manifestacions xenòfobes i dels atacs racistes, a l’Europa que mira a un altre costat mentre tota una humanitat s’ofega a la Mediterrània, a l’Europa que rebutja barcasses de rescatats, a l’Europa que paga als guardacostes libis per aturar les sortides, a l’Europa que no li importa que les persones siguin humiliades si aconsegueix tancar-se amb pany i clau, t’hauria d’haver contestat que no continuïs avançant, que aquesta era l’Europa de veritat.

O potser això. Si et referies a l’Europa dels drets humans, a l’Europa que et vol acollir, a l’Europa solidària amb els qui fugen de la guerra, la meva resposta hauria d’haver estat que aquesta Europa encara està en construcció.

Quan comença Europa de veritat?

El segle XX té tres grans temes: el feminisme, el canvi climàtic i els moviments de població. En aquest últim àmbit, tant el president nord-americà, Donald Trump, com sectors oficials i no oficials europeus que han abraçat el nacionalpopulisme estan construint un nou enemic: la població refugiada. Que abans era l’immigrant, que abans era l’indocumentat, que abans era el terrorista; l’etiqueta canvia, l’altre sempre és identificat i demonitzat. Es dirà que no és una cosa nova en la història de la humanitat, però durant els últims anys hem entrat en una altra dimensió simbòlica. Partits al poder com la Lliga Nord de Matteo Salvini són el màxim exponent d’aquesta Europa que s’ha convertit, en molts aspectes, en un projecte negatiu: que es defineix en contra d’altres persones, que està en contra de tot, però que no se sap de què està a favor. Petits nuclis desorganitzats —persones, sempre persones— lluiten per construir propostes —encara no se sap ben bé quines—, per desenterrar o recuperar allò que anomenàvem valors. Quins valors? Els que han estat ridiculitzats, menyspreats, injuriats. La solidaritat o l’empatia són paraules passades de moda, que es pronuncien amb pudor, amb por de ser titllat de naïf, de bonista. És cert, l’egoisme compassiu és un altre perill deshumanitzador, perquè redueix les persones que fugen o migren a víctimes. Els refugiats són una ferida, no una persona: són algú a qui compadir. Però el cinisme i la indiferència —formes de violència directes o indirectes— estan guanyant la partida. De llarg.

Quan comença Europa de veritat?

Ja han passat tres anys, però no sé què contestar-te.

 

Agus Morales (Barcelona, Espanya, 1975). Escriptor i director de Revista 5W. Col·labora amb The New York Times en Español. És autor de No somos refugiados (Círculo de Tiza), llibre recomanat internacionalment al Festival Gabo 2017. Va ser corresponsal per a l’Agència EFE a l’Índia i al Pakistan (2007-2012). Va treballar per a Metges Sense Fronteres a l’Àfrica i l’Orient Mitjà.

Autor: 
Agus Morales