Les migracions han consistit des de sempre en desplaçaments de persones, de manera voluntària o no, d'un lloc a l'altre per motius diversos. A Europa predomina una visió utilitarista, que tendeix a reduir-les a un simple fenomen regulador de mercat. Evidentment, no es pot obviar aquest factor relacionat amb l'oferta i la demanda, però esdevé un error gran i lamentable no tenir en compte la seva dimensió humana. La motxilla de qui emigra comença a omplir-se de projectes i de somnis des del mateix moment en què pren la decisió de viatjar. Vull compartir amb vosaltres els somnis que penso que encara són possibles, partint de la idea que l'ésser humà, amb els seus valors i drets, ha de ser el centre de les relacions de tota mena i de tot procés de desenvolupament humà sostenible.

Martin Luther King va proclamar “I have a dream” el 28 d'agost de 1963 en la marxa sobre Washington pel treball i llibertat (Civil Rights March on Washington), en una convocatòria pacífica per denunciar la situació de la població negra dels Estats Units i reclamar els seus drets civils legítims, en una Amèrica amb unes lleis altament discriminatòries. Molta gent, llavors, va posicionar-se en la lluita per la reivindicació dels drets civils i polítics per a les minories. Quan va succeir això, jo tenia 2 anys i en altres parts del món, com l’Àfrica —també origen dels avantpassats d’en Martin Luther King—, les injustícies provocades per necessitats capitalistes de les potències occidentals de controlar els recursos del continent abans, durant i després de la colonització continuaven, mentre es produïa la globalització, expulsant milers de persones dels llocs on van néixer per buscar un món millor, la qual cosa va provocar un despoblament juvenil —força i motor potencial del desenvolupament del continent—.  L’any 1986, en un context d’aplicació de les polítiques del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional (FMI) en el meu estimat país Senegal, vaig deixar la meva estimada terra de Fouta responent a la filosofia cultural o adaptació social que diu “So yaadu yoonti jonde ko ayiiba” (“Quan toca marxar, quedar-se és un deshonor”).

Vaig recórrer diversos països africans per recomanació del meu pare com a manera de conèixer món, i finalment vaig caure en la idíl·lica atracció d’Europa, com si fos El Dorado. En principi, per motiu de lligam “cultural”, la meva destinació era França i no pas Espanya —que no entrava en els meus plans—, però per circumstàncies de necessitat d’aquest “producte” molt apreciat pels immigrants, és a dir, els papers administratius (el permís de residència), vaig venir a Barcelona per buscar la regularització. De seguida vaig enamorar-me del país i de la seva gent, sense oblidar-me del Senegal i l’Àfrica, que porto dins meu. Després de molts anys d’acomodació i d’arrelament, que van ser molt durs sobretot en l’àmbit emocional, vaig decidir viure a Barcelona treballant per ser una peça més en els processos d’acomodació/integració dels que arriben i els que ja estan instal·lats. En la mateixa lògica, volia formar part dels que treballen per fer de pont entre el Senegal i Catalunya per construir i potenciar relacions de cooperació i desenvolupament, per incidir de manera transformadora en el nivell econòmic, social i cultural d'aquestes persones, ja que són les causes que continuen provocant l’expulsió de joves per manca d’oportunitats de futur, que els obliga a creuar deserts i mars assumint els riscos per arribar a la idíl·lica Europa.

He escollit Catalunya per viure-hi i tinc l'esperança que la lluita ciutadana posarà fi a totes les dificultats administratives, com són els centres d'internament d'estrangers com a instrument repressiu de la llei d'estrangeria. Tinc el somni de viure en un país on el govern no dirigeixi la cacera a les persones tot ordenant a la policia controls discriminatoris als immigrants. Vull pensar que la societat amb la qual m'identifico s'indignarà i denunciarà aquestes pràctiques vexatòries. Després d'aquests vint anys que fa que treballo en l'àmbit de les migracions, el meu somni és que arribi el moment que les persones immigrades siguin considerades ciutadans i ciutadanes amb tots els seus drets i deures, i tractades amb justícia i igualtat i sense cap mena de paternalisme.

Vull sentir, quan passejo pels carrers del meu barri, les mirades de complicitat dels veïns i veïnes, perquè soc un veí més. Després de tant anys i de l'esforç per conèixer i estimar el país, somio una Catalunya més oberta, més acollidora, on la gent conviu i no tan sols coexisteix. Perquè conviure significa acceptar que la nostra diversitat ens enriqueix. És comunicar i compartir. Reconèixer i ser reconegut com a part del conjunt des d'una corresponsabilitat d'allò que tenim junts: els espais i els recursos que entre tots cuidem per gaudir-ne. Vull que, quan dic que soc català, senegalès, africà i musulmà no se'm miri com si m'hagués passat tres pobles, com si fos incompatible, perquè per a mi són les meves identitats. I que les persones immigrades entenguin i valorin també la identitat del poble català, i la se facin seva per voluntat pròpia i no per decret assimilacionista. Només amb el reconeixement mutu construirem un futur en comú basat en valors democràtics, amb una mirada de la diversitat com un bé assumit des d’una visió intercultural que ens serveix com eina de veïnatge i de convivència. Davant de la nova configuració dels nostres barris, on el cafè no el serveix ara la Manola ni el Jordi, sinó el Li, el Mohamed o la veïna que viu aquí, però que ve de Sud-amèrica, cal obrir la mirada amb una perspectiva intercultural inclusiva, que tothom es reconegui, i assumir que la diversitat és cosa de tots aquells que han escollit conviure junts compartint un projecte transformador del futur per a nosaltres i per als nostres fills i filles. Després de molts sacrificis en el camí i també durant la primera estada al destí, vull poder viure el meu somni, que hagi merescut la pena haver vingut i conèixer gent d'altres cultures. En termes de propostes, l’eix seria el concepte de ciutadania en l'àmbit local i global.

Vull somiar que el poble català —per extensió, espanyol— no permetrà que aquest discurs destructiu i xenòfob s'imposi. Que l'aposta de solidaritat guanyarà la partida al nou plantejament sobre la cooperació que es respira en les altes esferes polítiques dels Estats i de la UE, on la diplomàcia està al servei del capital i lluita contra les migracions per motius de “seguretat”. Vull que la societat civil sigui prou forta per incidir i garantir el nivell dels Estats que estableixen el diàleg de les Nacions Unides i els compromisos que en deriven perquè l'agenda 2030 aposti per un món millor, solidari i de pau, i que el compliment dels objectius de desenvolupament sostenible no caigui on van caure els del mil·lenni, malgrat els avenços declarats.

Sabem que tothom —excepte els partidaris de la dreta i l’extrema dreta, que ja han escollit el seu camp alimentant el discurs xenòfob i racista que porta a l’odi—, tendeix a considerar el discurs sobre les migracions com a positiu, amb els matisos que calguin i corresponguin. Dit això, en un món globalitzat on països, ciutats i barris estan connectats, on la diversitat forma part del dia a dia de tothom, cal ser conscients que la nova configuració poblacional aporta elements culturals que mereixen ser considerats com a realitat i part d’allò comú per fomentar una convivència basada en el respecte i el reconeixement mutu. No serveix de res si les mesures de govern no són assumides per la ciutadania, que, en última instància, és la que interactua en els espais públics i privats (escoles, parcs i jardins...)

Podem somiar, amb garantia de l’acompanyament dels poders polítics, que l’aposta per una societat diversa amb valors democràtics és el nostre futur i el dels nostres fills i filles. També en la nostra solidaritat per buscar nexes amb els països i les persones que viuen amb nosaltres per transformar junts les condicions d’expulsió que fan que milers de persones deixin el que més estimen per fugir i salvar la vida. Podem somiar de viure en un món on sortir del propi poble no estigui forçat pels motius que siguin, sinó un desig de descobrir i compartir per enriquir-se coneixent altres cultures i maneres de viure, que ens aporta un valor afegit.

 

Amadou Bocar Sam (Séno Palel, Senegal, 1961). Medalla d’Or al Mèrit Cívic 2018 de l’Ajuntament de Barcelona. President de la Coordinadora de les Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC) i membre fundador de la Fundació dels Emigrants Senegalesos (FES). Forma part de la Xarxa BCN Antirumors, tècnic de CEPAIM.

Autor: 
Amadou Bocar Sam