La ciutat, ja se l’entengui en el seu sentit més literal d’espai urbà, ja en el més figurat d’espai polític, sol prendre’s com un àmbit de plenitud on tot allò artificial floreix de manera tan intensa com la naturalesa ho fa extramurs. El jardí i el parc (i de vegades el cementiri) són, de fet, intents que l’exuberància natural constitueixi, també, un fenomen urbà o cívic. Com que se suposa que a la ciutat habiten el desig i la llibertat, s’ha de postular també que els qui hi viuen ho fan lliurement i perquè els ve de gust. Hi van arribar i s’hi van instal·lar perquè la seva profunda condició els feia repugnants una altra classe de llocs. I la llibertat, com el desig, necessita protecció. La ciutat contemporània no té murs exteriors, però els estats sí que tenen la potestat d’erigir-los i, quan l’exerceixen, és precisament per tenir cura de les seves ciutats, de manera que les velles muralles urbanes no han caigut, sinó que han estat desplaçades.

L’aire de la ciutat, deia un proverbi alemany molt difós per Max Weber, et torna lliure, i en conseqüència es diria que la respiració plenament humana és la viciada pels fums de la indústria, la pudor de les clavegueres, el luxe dels perfums i la suor de les multituds. Però això també són, s’afegirà, objectes del desig i potser condicions de la llibertat. Hi ha tota una faula conforme a la qual qui pugna, saltant tanques o creuant fosses, per instal·lar-se a la ciutat està mogut per l’afany de respirar un aire millor. Sabent que la ciutat es defineix per brindar innombrables ocasions per triar tota mena de béns, ha triat poder escollir. Hi deu haver els qui li neguin aquest dret (balbucejant que aquí els únics que escollim som nosaltres) i els qui vulguin compartir-lo (declamant que escollir és molt bonic i que seria cruel impedir-ho a qui ho desitja), però els supòsits de l’un i l’altre pronunciament són semblants.

Tanmateix, la ciutat no és la seu de la llibertat ni la del desig. Per a gairebé tots els nouvinguts, les circumstàncies de la seva primera acollida van ser humiliants, i parlar-los de l’exuberància de la vida urbana hauria estat, en aquells moments, un ultratge. Tot i que la ciutat no dona a ningú el que li havia promès, excepte a uns quants posseïdors de bitllets premiats, la faula de la ciutat feliç explica la mentida d’una loteria que toca a tothom, fins i tot sense necessitat de portar cap número, o, en una altra versió, narra la història d’una fortuna que somriu als qui s’han esforçat prou i, en particular, als qui no han desdenyat les possibilitats d’ascens brindades per la socialització i l’estudi. La ciutat, sens dubte, amb prou feines pot explicar la seva veritat: la d’una immensa pira àvida de sacrificis humans que, a més, exigeix, per ser mantinguda, el transport d’ingent material combustible, a càrrec d’una mà d’obra als pulmons de la qual mai no ha entrat l’aire pur.

La veritable història de la ciutat moderna és d’una sordidesa difícilment compatible amb una narració àgil. Si ens l’expliquessin bé, miraríem de seguida cap a un altre costat i diríem que aquesta ciutat no és la nostra. I en realitat no ho és, perquè una ciutat no pertany mai als seus habitants. La ciutat és un allotjament atroç que només pot ser anomenat habitable pel fet que s’hi hagi consumat un implacable procés d’habituació. És com el llindar que apareix en el relat de Kafka titulat Davant la llei, però amb una diferència notable: en aquest, qui vol entrar al recinte de la llei es queda sempre a les portes i ho sap, mentre que la ciutat moderna es funda en la il·lusió que ha prestat plena hospitalitat. L’habitant d’aquesta ciutat va voler entrar a l’interior de l’habitatge, tot i que va haver de quedar-se al vestíbul i, al cap de cert temps, es va acostumar a anomenar casa i ciutat aquest inhòspit llindar.

La vida dels qui diuen merèixer el nom de ciutadans és un conjunt d’estratagemes —molts d’ells refinadíssims— per decorar el portal d’una manera que el faci inconfusible amb el que se suposa que havia de ser l’interior de l’habitatge. Per part seva, els qui salten tanques i naveguen fosses per instal·lar-se a la ciutat pot ser que no tinguin gaire clara la diferència entre un portal i una casa pròpiament dita. La major part d’ells ni tan sols tindran accés al portal mateix i es quedaran al carrer, la qual cosa crearà en els dits ciutadans la natural infatuació patrícia (ja sigui que es comptin entre els partidaris de deixar habitar a les voreres, o entre els renuents a fer-ho). Però, en realitat, el dret fonamental de tot habitant urbà és el que no se li escatimi una bona màscara d’oxigen. Aquesta màscara és la veritable persona del ciutadà i a ningú no resulta decent negar-la-hi. Naturalment, no es tracta només d’una màscara en sentit literal —tot i que serà imprescindible moltes vegades—, sinó, sobretot, de protecció contra el mite d’una respiració cívica que omple els pulmons de dignitat i de plenitud. L’aire de la ciutat resulta sempre escàs i el ritme de la vida urbana no condueix a cap sobreabundància vital, sinó que és tan sols el que s’ha de mantenir (o fingir-se) per sobreviure.

La propaganda oficial de la ciutat proclama que en la vida ciutadana l’activitat ho inunda tot, i tal cosa no és falsa. Gairebé tot habitant d’una ciutat descendeix d’algú que hi va arribar per fer de combustible en un incendi sense fi. El foc no pot cessar ni un instant, encara que ja ni tan sols es recorda bé l’època en què sostenia una formidable farga productiva. En els nostres dies aquest foc té com a finalitat principal il·luminar l’espectacle urbà: el d’una ciutat que ha de mudar incessantment el seu aspecte per renovar l’atractiu turístic. Naturalment, es tracta sempre de façanes i portals, perquè al turista li és igual que els edificis estiguin habitats per dins o estiguin buits (de fet, no hauria de resultar difícil enganyar-lo respecte d’això). Els habitants de les velles ciutats, reunits, segons el mite, per respirar l’aire de la llibertat, es dediquen a produir compulsivament increments del nombre de turistes i a calcular el nombre exacte d’immigrants que són funcionals per al manteniment d’aquesta indústria (i entre les seves excel·lències inclouen el prestigi moral i humanitari). Els urbanites pertanyem a diferents classes de combustible i, alhora, som figurants d’un espectacle que no pot rebaixar la seva tensió ni un sol instant. Aquesta és la tasca que fem, i fan falta molts mites per desenvolupar-la amb eficàcia.

 

Antonio Valdecantos Alcaide (Madrid, Espanya, 1964). Catedràtic de Filosofia a la Universitat Carlos III. Els seus últims llibres són Sin imagen del tiempo (Abada, 2018), Manifiesto antivitalista (La Catarata, 2018), Teoría del súbdito (Herder, 2016) i Misión del ágrafo (La Uña Rota, 2016).

Autor: 
Antonio Valdecantos