Vaig arribar del Senegal a Espanya el 2009, quan tenia 16 anys. Aquí vaig tenir molta sort, ja que vaig conèixer persones molt bones que em van ajudar a adaptar-me fàcilment i a aprendre espanyol. M’apassiona jugar a futbol i a bàsquet. En les meves estones lliures m’agrada llegir llibres, veure pel·lícules de drama i anar al teatre. Soc fan de Chinua Achebe i Wole Soyinka, els pioners de la literatura africana. Vaig escriure en un llibre titulat Mi sueño robado la meva experiència en arribar a les illes Canàries. Puc afirmar que els migrants africans venim plens de somnis, il·lusions i, sobretot, a la recerca d’una vida millor. A l’Àfrica ens expliquen que Espanya és un lloc idíl·lic en el qual es pot aconseguir feina i diners fàcilment, en el qual tindrem un futur més pròsper que als nostres països d’origen. A causa d’això, alguns de nosaltres ho deixem tot i prenem decisions arriscades per venir, com quan emprenem un viatge en pastera i posem en perill les nostres vides. Les nostres històries són múltiples: alguns fugim de la guerra, d’altres temem que arribin grups terroristes a les nostres regions, entre moltes altres circumstàncies. Tanmateix, quan trepitgem terres espanyoles, les nostres expectatives queden eclipsades quan topem amb la dura realitat a què hem d’enfrontar-nos en arribar a un país desconegut. Entre les dificultats que ens trobem en destaquen algunes d’importants: estar en una situació irregular, no parlar el mateix idioma o patir el racisme.

En primer lloc, vull comentar com ens afecta estar en una situació irregular. Quan una persona migrant es troba indocumentada, les coses es tornen molt més difícils: vius en la clandestinitat, amb temor que la policia et demani els papers. Resulta pràcticament impossible trobar una feina que no sigui precària. Actualment, si un de nosaltres es troba en situació irregular, és enviat als CIE (centres d’internament d’estrangers), que són com unes presons en què es viu en molt males condicions. Aquests centres representen la deshumanització de les persones migrants perquè se’ns priva de la nostra llibertat i se’ns aïlla de la resta de la societat. Les conseqüències psicològiques són terribles: angoixa, incertesa i fins i tot pèrdua de l’esperança. Després del CIE hi ha dues opcions: una és que et deportin i l’altra que t’abandonin al carrer a la teva sort. Quan et trobes al carrer has de buscar una feina per sobreviure, però sense papers no pots fer pràcticament res. A causa d’això, hi ha els qui recorren al top manta per obtenir ingressos que cobreixin les seves necessitats bàsiques. D’altres accedeixen a fer feines precàries durant dures jornades i, moltes vegades, ni tan sols arriben a pagar-los. Per tant, quan els migrants africans no tenim papers, quedem totalment desprotegits i a la nostra sort.

En segon lloc, vull destacar que el fet de no comprendre ni parlar bé l’idioma castellà és una barrera per a la inclusió en la societat espanyola. Això implica una dificultat molt gran per poder comunicar-nos amb les persones, sobretot, quan ens adrecem a algú i no fan cap esforç per comprendre’ns. Per exemple, suposa una dificultat a l’hora de buscar una feina, ja que ningú no vol contractar algú que no sàpiga parlar bé castellà. Malgrat que avui dia existeixen centres per ensenyar a les persones migrants a parlar l’idioma, el temps d’ensenyament sol ser limitat. Generalment, intentem aprendre al més aviat possible per poder buscar-nos la vida. En resum: si no ens esforcem a aprendre ràpid l’idioma, no podem fer pràcticament res.   

En tercer lloc, un altre problema és el racisme que té lloc des del moment en què els mitjans de comunicació ens presenten com a persones violentes a les tanques o com a “invasors” arribats a terres europees. Aquesta manera de representar-nos és completament negativa i forma una concepció errònia sobre nosaltres als receptors d’aquestes notícies. D’aquesta manera, quan volem socialitzar amb la gent, de vegades, sentim discriminació o rebuig. A més, des dels mitjans es transmet que els migrants venim a treure la feina als espanyols i que vivim dels ajuts socials. Tanmateix, la realitat és una altra. Venim a buscar-nos la vida i, generalment, fem feines que els espanyols no volen. Respecte als ajuts socials, són mínims i, en molts casos, hi ha els qui no arriben a rebre’ls mai o ni tan sols saben que existeixen.

Un altre problema que es troba molt present és la discriminació. Fins i tot quan estem en una situació regular al país, hi ha persecució policial. Sovint, la policia ens deté pels carrers per demanar-nos la documentació, encara que no estiguem fent res en particular, com si fóssim delinqüents. Simplement, pel nostre color de pell, ens detenen al carrer amb un tracte inhumà, de vegades fins i tot arriben a exercir força física i certa violència, sense que nosaltres puguem fer res per defensar els nostres drets. Però no només la persecució és per part de la policia, això també pot donar-se quan som al transport públic. Per exemple, quan anem amb metro i ens demanen només a nosaltres la targeta de transport públic i el document d’identificació amb insistència per comprovar que no hem infringit les normes.

A més, quan entrem a treballar a un lloc, també podem veure el racisme. Moltes vegades des d’Europa es té la idea que a l’Àfrica les persones no tenen tanta educació ni posseeixen coneixements que puguin aportar coses noves o d’interès per a la feina, quan realment nosaltres també tenim moltes coses per aportar. Això em va passar. Soc cuiner, i quan he hagut de prendre decisions en conjunt amb els meus companys, la meva opinió no ha estat tinguda en compte. Tot i insistir-hi, les persones consideren que jo no tinc tants coneixements sobre determinats temes a causa de la meva procedència africana. Tanmateix, totes les contribucions haurien de ser tingudes en compte. Les opinions de totes les persones tenen una validesa i sempre poden ajudar a facilitar les tasques.

Ser migrant no té per què significar una cosa negativa, ja que també aportem moltes contribucions, com han demostrat alguns estudis recents. Hauria de canviar el concepte que es té sobre els migrants, especialment en el cas dels africans, ja que això ens dificulta la inclusió social als països i fa que les coses siguin molt més complicades per a nosaltres. Tots som éssers humans, migrem com ho han fet moltes altres persones durant segles. I si hi ha alguna cosa que tinc clara és que “cap ésser humà és il·legal”. Tan sols volem una vida millor.

 

Jimmy Babiche Kampote (Byumba, Ruanda, 1992). És autor de Mi sueño robado (Editorial Círculo Rojo, 2017), llibre autobiogràfic en el qual narra la seva experiència com a migrant quan tenia setze anys a través del llarg viatge des de l’Àfrica a Europa.

Autor: 
Jimmy Babiche Kampote