Com vas arribar a Barcelona? Quines coses positives has trobat aquí?
Quan tenia 19 anys vaig decidir sortir d’Hondures, ho vaig comunicar a la meva mare i ella va contactar amb uns familiars que vivien a Barcelona i que podien donar-me suport, ja que jo era molt jove. Em va semblar una ciutat oberta, cosmopolita, europea i em va encantar la seva arquitectura. Hondures és un país amb una gran tradició catòlica molt patriarcal i masclista, on els diumenges un cardenal pot dir que la dona ha de ser submisa. Aquí fa poc passava el mateix. Si vas pel carrer vestida d’una manera determinada a certes hores pot ser perillós. Si et passa alguna cosa, et diuen que no havies d’haver sortit. És una bombolla de repressió. Fa tretze anys que soc a Barcelona, i quan vaig arribar em vaig trobar amb una ciutat oberta i tolerant, en la qual hi ha llibertat, encara que també hi ha molta desigualtat. És una ciutat de contradiccions. Hi ha zones amb molts problemes i, si vas a barris amb un nivell de renda més alt hi ha famílies amb millors ingressos, més equipaments; són dues ciutats diferents. El problema és que no estan barrejades. Quan vaig arribar, vaig trobar una ciutat on, estant sense papers, vaig poder treballar, vaig poder estudiar i regularitzar la meva situació; tens moltes oportunitats.

És una ciutat com tu esperaves?
De vegades els conflictes no són les bombes. Hi ha una altra violència oculta que, com que no es veu, no se’n parla. Per exemple, cal visibilitzar aquest tipus de situació contra les persones pobres o quan ets una dona, cap aquells col·lectius contra els quals s’exerceix molta violència. Barcelona és una ciutat amb una història que pot remuntar-se a les associacions gremials medievals, on s’uneixen els febles i els exclosos. També té aquesta història dels opressors relacionada amb el comerç d’esclaus. Té una cara explotadora, i una altra d’unió en la precarietat. Percebo que des de fa uns anys s’està fent més esforç per visibilitzar i fer present a la gent que compartim aquest tipus de problemes, com quan en tornar de nit, et paren a la porteria a dir-te obscenitats, com m’ha passat a mi. S’està treballant, però cal fer-ho més, visibilitzant precisament aquests problemes. Barcelona ajuda que la gent pugui anar a llocs públics com la biblioteca, el centre cívic, al casal, i això és molt positiu perquè es comparteixen les coses que et passen.

Com va ser la teva vida quan vas arribar?
La situació de les dones que arriben aquí és molt dura. Vaig començar a treballar d’interna, durant sis anys, cuidant una persona amb Alzheimer. Imagina’t estar en aquestes condicions, sortint-ne únicament els dissabtes de les nou del matí a les nou del vespre. Moltes companyes, quan fa molt de temps que es dediquen a aquesta feina, coincidint amb la regulació, tenen problemes d’autoestima, depressió, insomni o de memòria, perquè viure tancades, d’alguna manera, mata. La persona malalta que cuides ja té prou pena, però moltes vegades aguantes una violència verbal per part de la família que et fa sentir insignificant, i exerceixen aquest poder perquè saben que no tens cap altra cosa i, si te’n vas, t’amenacen.

Quina és la funció de la vostra associació?
A la nostra associació, Mujeres Migrantes Diversas, som unes 270 companyes. No som homogènies, perquè som migrants amb diferents recorreguts. Hi ha dones catòliques, atees, evangèliques, bisexuals, transsexuals... hi ha una diversitat brutal. El que ens uneix, principalment, és la defensa de les treballadores que es dediquen a la llar. Fa tres anys que treballem i ens ajuntem per ajudar-nos. Vam ser cinc dones que havíem estat internes i que vam començar a adonar-nos que la situació laboral estava empitjorant. Hi ha companyes que han de comprar-se el menjar i et poden contractar amb un bon sou, però a l’hora de pagar et treuen 300 euros de l’habitació, el gas, la llum, etcètera. Això és explotació. A l’associació ens dediquem també a donar cursos de formació, d’idioma, d’internet, en horaris en què puguin venir, ens ajudem en qüestions sanitàries o informem de l’assistència mèdica. Costa molt que les companyes expliquin els problemes de violència, com l’assetjament o una violació. La diferència amb la dona d’aquí que també ho pateix és que hi ha una desigualtat amb la persona migrant, per culpa de la falta de papers. Si et sents sola i sense suport, calles. Aquesta associació fa que la dona s’enforteixi i pugui millorar la ciutat. Ara senten que tenen un suport en aquestes situacions i d’altres; té un poder transformador. Lluites per drets laborals, però ja estem en la defensa de drets LGTBI i molts d’altres per la diversitat que té aquest grup, precisament per la varietat. Som una associació feminista i ens hem trobat amb unes xarxes amb altres associacions que fan que aquestes transformacions no només es transmetin als seus fills, sinó també a les seves parelles i, en algunes ocasions, fins i tot han arribat a canviar la manera de fer dels caps. Va passar una cosa sorprenent, i és que a una companya li van apujar el sou quan van veure la notícia del pregó al diari. Ara ja té fins i tot dies festius, la qual cosa demostra que ha valgut la pena visibilitzar aquestes problemàtiques.

Com et vas sentir aquella tarda al Saló de Cent?
Jo pensava que estaria molt nerviosa, però la veritat és que estava molt tranquil·la. És un lloc que imposa, però estava molt contenta de veure la gent que era allà. Tenia un encàrrec de les meves companyes, explicar la nostra situació; tenia molt suport d’elles i quan vaig escriure la meva part, Leticia Dolera no en va canviar res. Perquè vegis com són algunes persones, em preguntaven si havia escrit jo el discurs. Sembla que, per ser migrant, només serveixes per cuidar, portar una casa i punt. Aquestes dones al Saló de Cent es van sentir felices de saber que també una companya migrant, negra, hispana, amb aquests pèls, havent passat per la seva mateixa situació, les representava a elles políticament, encara que fossin nouvingudes, al costat d’Ada Colau i Leticia Dolera.

Consideres que la migració és un viatge d’anada o has pensat a tornar?
En el meu cas, és una situació incòmoda perquè mai no saps quan veuràs els teus familiars; són les teves arrels, la teva gastronomia, el lloc on vas néixer. És una pregunta molt complexa. Depèn molt de cada procés migratori i la raó que t’hagi portat a sortir. A mi em va empènyer la violència, perquè van assassinar el meu pare. La situació a Hondures és molt complicada i a mi no em representa, en l’actualitat. Trobo a faltar moltes coses, com la meva família o els llocs on jugava amb els meus germans. Jo soc d’un lloc rural en la zona més profunda del país. Trobo a faltar les muntanyes, l’olor de fang i de plantes. Són coses que portaré dins meu tota la vida, encara que el procés que em va portar a sortir em faci sentir aquest desarrelament amb tot.

Com podem explicar aquesta marxa actual cap als Estats Units, mentre Donald Trump avisa que actuarà militarment?
Aquestes persones volen salvar la vida perquè els governs estan matant i estan expulsant la gent del seu país. Ha reconegut, com Europa, al president d’Hondures quan ha estat un frau i ningú no està fent res. Hi ha molts interessos empresarials, com el relacionat amb l’oli de palma. Han arribat moltes empreses i s’ho emporten tot a un altre lloc. Es parla de com afecta la globalització a tot allò que és local i és quan comença a aparèixer aquesta migració. Es contamina amb l’explotació de les mines i la població es desplaça. És una conseqüència d’una falta de valors antiga. Sobretot, ve de les famílies i les institucions educatives, on tot està centrat en els continguts que cal aprendre. Els migrants i els gitanos estan estereotipats i no hi ha expectatives. Si vens de famílies desestructurades, es produeix aquesta situació. El mar Mediterrani és la tomba de l’Àfrica, encara que en aquests països d’origen hi hagi aquesta violència, per descomptat. La violència s’exerceix de moltes maneres, també de manera capitalista perquè no els importa un país, sinó els seus recursos, i afavoreixen que els camperols s’empobreixin. És el mateix cas de l’assassinat d’una figura com Berta Cáceres, que estava aparentment protegida en la seva defensa del medi ambient, malgrat haver rebut el Premi Goldman.

Has patit alguna situació discriminatòria, aquí?
Moltes vegades t’aborda algú quan estàs llegint tranquil·lament en un banc, o pensen que et dediques a la prostitució. És una situació on es barregen moltes coses, la teva condició d’hispana, femenina, treballadora de la llar, etcètera. Hi ha una part de la societat que és així i està interioritzat. Té molt a veure amb com socialitzem en la família, per això cal treballar els valors, la interculturalitat, en com veure els altres, el fet de tenir drets com a persones, d’aprendre a respectar la individualitat de cadascú. Si no és així, apareixen situacions de racisme. És com quan es tracta les nenes com a més febles i aquests problemes no es tracten a les aules. Hi ha d’haver un canvi de paradigma en l’educació, aprendre a treballar en xarxes, en equip, amb valors comuns. Les persones que venen, moltes vegades tampoc no se senten d’aquí, no se senten ciutadanes, perquè les seves relacions són d’explotació. Comences a sentir que formes part de la ciutat quan t’hi pots empadronar, tens accés als estudis, tens fills, quan comences a relacionar-te i trobes que això també és teu i que en formes part. De vegades, tens un desarrelament del país de procedència i del país d’acollida.

Què es pot fer per millorar en aquestes situacions? Ets optimista de cara al futur?
S’ha de treballar no només en contingut i resultats, sinó en processos d’interculturalitat, en la identitat de gènere, en les relacions afectivosexuals sanes, cal treballar la part humana i cultural. Soc pragmàtica. Per ser optimista cal començar introduint canvis. Les nenes i els nens començaran a participar i a comprendre que cal respectar l’altre, pensar en els drets dels altres, saber que tenim coses en comú i que també som diferents. Hi ha molts problemes relacionats amb l’educació, com la conciliació familiar, per exemple. Però n’hi ha d’altres, com un fàcil accés als videojocs violents, a la pornografia, al consum de drogues infantil. Com a societat, hem de pensar a cuidar-nos més en general, en tots els àmbits. Si ho fem, podem ser optimistes.

 

Carmen Juares Palma (Valle, Hondures, 1986). Coordinadora a l’associació Mujeres Migrantes Diversas. Treballa des de fa cinc anys en el Servei d’Atenció a la Dependència (SAD) de l’Ajuntament de Barcelona com a treballadora familiar. És integradora social i actualment estudia el Grau d’Educació Social a la Universitat de Barcelona.

José Luis Corazón Ardura (Madrid, Espanya, 1973), professor d’història de l’art i disseny modern a EINA. Col·labora en diferents publicacions de cultura contemporània. Entre els seus llibres cal assenyalar Historias de autómatas, Poéticas del presente y La escalera da a la nada. Estética de Juan Eduardo Cirlot. Entre les seves exposicions destaquen “Alegorías de la migración” o “La comunidad desobrada”

 

 

Autor: 
José Luis Corazón Ardura